S'atribueix a Descartes el següent comentari: "És ben curiós: he conegut moltes persones
que presumien de tenir mala memòria i alhora de ser intel·ligents, però mai a
ningú de tenir una memòria excel·lent i ser ruc com una sabata”. Venint de
qui ve, la frase és tota una invitació a reflexionar sobre la facultat psíquica
de la memòria. Sobretot avui en dia, bandejada i proscrita del sistema educatiu,
com si fos incompatible amb l’enginy. Així, mentre que l’espontaneïtat es
considera la guspira de la creativitat, la memòria es menysté perquè només
serveix per a activitats rutinàries. Certament, tal i com planteja el pensador
Gregorio Luri, ens podríem preguntar si els mateixos que enalteixen la creativitat
i menyspreen la rutina, pujarien a un avió dirigit per un pilot «creatiu». Però
no ens precipitem...
La polèmica sobre la memòria ve de lluny. Una cosa és
certa, com més antiga sigui una civilització, més importància atorgava a la
memòria en el procés d'aprenentatge de l'individu. Certament, entre d'altres
«mancances», desconeixien la impremta i no tenien internet... Sembla lògic,
doncs, que la informació s’hagués d'emmagatzemar a base de colzes. Ara bé, vol
dir això que, un cop resolt l'accés a la informació, ha deixat de ser
necessària la memòria?
El mateix Descartes ens adverteix que no per saber-nos de memòria
les obres completes d’Aristòtil ja serem filòsofs, ni per memoritzar una
demostració matemàtica serem pas matemàtics. Molt més irònicament, Borges ens
presentà, a Funes el memorioso i en
clau de fabulació, el problema d'una memòria excepcional: acaba barrant la
possibilitat de raonament... El fet que un lloro pugui articular paraules i
oracions no implica, com tots sabem, que disposi de la capacitat del
llenguatge. Igualment, hom pot aprendre una cançó en xinès, sense que això
impliqui necessàriament cap coneixement d'aquesta llengua. A la simpàtica
novel·la de Denis Guedj, El Teorema del
lloro, un matemàtic li fa aprendre al seu lloro la demostració del Teorema
de Fermat que acaba de descobrir. El lloro torna a la jungla i cada dia recita
la demostració del teorema als seus congèneres, que també se l’aprenen. Està
clar que cap ni un entén res, malgrat que se la sàpiguen de memòria. Quin hauria
de ser, doncs, el paper de la memòria en el sistema educatiu? Tenen raó aquells
que postulen bandejar la memòria dels processos d'aprenentatge? Ni de bon tros.
Segurament, els detractors de la memòria s'agafarien als
exemples de Descartes, Borges o Guedj, que els estem gentilment aportant. Però
el problema és que tal vegada els passi quelcom similar al lloro del teorema:
han après de memòria un discurs que no han acabat d’entendre. Si és així, la
cosa es greu. Tot sigui dit de passada: Descartes, Borges o Gedj, afegien a la
seva indiscutible intel·ligència una memòria excepcional...
El problema prové, al meu entendre, de la incapacitat de
discriminar entre la memòria mecànica i la memòria significativa. La segona
implica alguna cosa més que la simple repetició, tot incorporant elements de
significativitat que donen sentit al material memorístic inert. Per exemple, si
li hem d’explicar a algú una pel·lícula, no ens hi estarem les dues hores que
durava; és clar que no, en farem un resum. Ara bé, fer això requereix d’una
base memorística, sense la qual l’abstracció d’un resum amb sentit s’esdevé
impossible.
Això no vol dir pas que la memòria sigui el mateix que la
intel·ligència, però sí que n'és un ingredient imprescindible per al seu
desenvolupament. Algú s'imagina un processador de darrera generació treballant
amb una memòria RAM de 6kb? Si no hi ha memòria, la intel·ligència -sigui el
que sigui aquesta equívoca noció- no es pot desenvolupar perquè fretura de
suport material. Potser puguem trobar memòria sense intel·ligència, sí, però no
intel·ligència sense memòria.
Avui en dia està força estesa la idea que allò que s'ha d'ensenyar
no són continguts, l'aprenentatge dels quals va lligat amb l'exercici
memorístic, sinó a cercar informació, se’ns diu. Informació de què? Hauríem de
preguntar. És com pretendre ensenyar gramàtica abans de saber parlar, o com
voler fer entenedora una equació sense saber comptar. Evidentment, el procés
d'aprenentatge no ha de ser merament memorístic, però no es pot donar sense una
base de memòria que permeti retenir determinats continguts. Pretendre el
contrari, és voler quadrar el cercle. Llevat, és clar, que no es consideri
necessari saber gramàtica o matemàtiques. Però aleshores, ho haurien de dir
clar i no prometre la lluna en un cove.
La pedagogia new age
menysté obstinadament la facultat de la memòria, sense distingir entre la
mecànica i la significativa, sense entendre que la primera és condició de la
segona i que sense aquesta no hi pot haver raonament. El resultat ha estat un
sistema educatiu «comprensiu», que nega la transmissió de continguts de
coneixement perquè requereix d'una base memorística. Una «comprensivitat» en la
qual tampoc està gens clar què és el que s'ha de comprendre. Perquè per
comprendre les coses, cal també memòria. I si no ens les ensenyen o no les
retenim, no les entendrem.
Xavier Massó Aguadé