UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (XXVIII)

III.3.- EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ PER L'HEROISME (7)

Al final, el desertor que s’ha anat a amagar al camp de batalla, segons diu d’ell mateix, es redimirà en una acció heròica que li costarà la vida: alliberar els camperols que el bandoler Calvera (Eli Wallach) havia empresonat.  Hi ha també un personatge, Brad Dexter, que participa de l’alliberament del poble sense saber exactament per què hi ha anat. Obsedit per la seva cobdícia, no el preocupen en absolut els pesars i els mals dels camperols; un personatge massa poc profund per adonar-se de la seva pròpia situació. El fet que Chris hi participi i en sigui el cap -a qui coneixia d’abans- el fa pensar que hi ha alguna cosa més a part de la manutenció i quinze dòlars; no comprèn que els seus companys puguin estar disposats a sacrificar llurs vides per aquella misèria: llavors infereix que ha d’haver-hi alguna cosa amagada. Or, per exemple, i que en Chris ho sap i per això ha decidit d’anar al poble.

Endebades li diuen que no és així. Al final, quan està agonitzant, Chris li diu la mentida piatosa per tal que no es pensi que ha mort como un imbècil. L’última figura que ens queda és la de Horts Bucholz, el jove que vol arribar a ser un gran pistoler i que se sent orgullós de participar en aquella empresa amb personatges de la reputació dels seus companys. L’amor s’interposa en el seu camí en la persona una jove del poble. Al final, quan ja s’ha liquidat als bandits i els tres supervivents es disposen a partir, comproven que qui en realitat ha vençut no són ells, sinó els camperols: els diu el abuelo, quan els acomiada “You are like the wind…a strong wind, blowing over de land and passing on”[1]. No són ells qui gaudiran del resultat de les seves accions, sinó els pagesos del poble, com mai no ho havia estat abans; mercenaris que al fijnal de les seves carreres han decidit d’ajudar el dèbil i oprimit contra l’opressor; i com el vent que bufa i passa de llarg, com el vent que els allibera de la plaga de la llagosta, ells els han alliberat de la banda de Calvera i ara els toca marxar. Quant són a dalt del turó que domina el poble i li dirigeixen la darrera mirada; el rostre del jove comença a dubtar sobre el que està fent i sobre  allò que deixa al poble. Tot comprenent-lo, els seus companys li diuen Adéu i marxant cavalcant de nou en qualsevol direcció.

A part de la qüestió del conflicte intern dels mercenaris, la pel.lícula presenta  també una lectura molt interessant del l’acció conjunta i solidària: set pistolers, per més bons que siguin, no poden acabar amb quaranta o cinquanta bandits; es requereix la participació del poble. Els camperols no saben lluitar, però els pistolers ens n’ensenyaran; i ells són els qui tenen més interès a desfer-se de Calvera, és a ells a qui roba les collites i deixa cada any en la misèria. En un moment donat, Vin (Steve McQueen) li pregunta a un dels camperols que més s’havia destacat per ser partidari de contractar pistolers i alçar-se contra Calvera, si es penedia del que havia començat: li contesta que sí i que no; que sí quan pensa en la por que passa durant els tiroteigs, que no quan pensa en els bandolers corrent espantatats i sorpresos que els camperols hagin pogut prendre una iniciativa. El poble havia après a guanyar-se la llibertat; i ara sabien també el preu d’aquesta llibertat.

Però també apareixen el esquirols; camperols que odien tant els pistolers que els estan ajudant com als bandits de Calvera; després de tot, argumenta un d’els, Calvera mai no ens ho robava tot, sempre ens deixava alguna cos per anar tirant. Són els que trairan el poble i li obriran les portes a Calvera; els mou la por, la por sempiterna que ha produït el sotmetiment del pagès al guerrer o al senyor; en el seu imaginari, no és possible lliurar-se dels bandits. Només se n’adonaran que sí és possible quan els pistolers han tornat per defendre’ls, tot i que ells els havien traït. Aleshores sí que tot el poble es decideix a col.laborar en la lluita contra els bandits. Els quatre pistolers morts han redimit d’alguna manera les seves vides en aquesta acció noble postrera; dels tres supervivients, el jove es quedarà al poble amb la noia; els altres dos seguiran cavalcant indefinidament, foragitats del lloc que han contribuït a crear.

---

[1] Sou com el vent, un fort vent, bufant sobre la terra i passant de llarg.

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (XXVII)

III.3.- EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ PER L'HEROISME (6)

Així doncs, Chris (Yul Bryner), aconseguirà convèncer cinc pistolers més (Steve McQueen, Charles Bronson, James Coburn, Robert Vaughn i Brad Dexter). A aquest grup se’ls unirà un jove aspirant a pistoler que s’entesta a ser admès i que somnia amb esdevenir un pistoler famós. Els perfils psicològics dels set membres del grup són extremadament interessants: Llevat del jove somniatruites (Horts Bucholz), es tracta de personatges derrotats per la vida, amargats i sempre en situació límit. L’època dels pistolers s’ha acabat, ja ningú necessita contractar un professional de les armes. El final de una època ha deixat els pistolers sense feina i errant de poble en poble. Es tracta de personatges que només tenen passat, però cap mena de futur. 

Chris, el cap de la banda representa ser un personatge dur, honest i professional. En cap moment vol donar-li a la seva nova feina el caràcter d’aventura i de noblesa que té, per tal com per una mísera paga i la manutenció, s’hi juga la vida. Només al final, quan les coses comencen a anar maldades, ell i Vin (Steve McQueen) s’ho confessen mútuament. El segon personatage, Vin, és de caràcter despreocupat i alegre. Convençut de la irreversibilitat del no-futur que espera els pistolers, aconsegueix un lloc d’empleat d’una botiga: però deixarà aviat la feina per seguir Chris. Bernardo O’Higgins (Charles Bronson) és el típic tipus dur i sense concesions. Ha acceptat inicialment de participar en aquesta bogeria per tal de poder menjar calent. Però després es descobreix que ell mateix és d’origen mexicà i camperol, que prové d’un poblet com el que ara, en una situació desesperada, ha decidit anar a ajudar. És el pistoler que, com els altres, sap que està condemnat a no tenir mai un allar, una esposa, una família; que mai no coneixerà la pau d’esperit que les bones gents del llogarrer manifesten en tots els seus actes. Admirat per un grup de nens del poble, Bernardo morirà al final de l’últim combat per salvar-los. Serà enterrat per descansar definitivament allí d’on provenia, un darrer acte heroic de defensa dels seus per part del qui havia estat un mercenari.

El personatge interpRetat per James Coburn és el que més s’assembla a la figura d’un samurai: un perfeccionista de la seva pròpia tècnica, amb el ganivet i amb la pistola, fred, imperturbable, despreocupat pels diners. Un guerrer fora del temps al qual l’emoció de l’acció l’incita a apuntar-se a l’empresa d’alliberar el poble. Robert Vaughn interpeta un pistoler de guant blanc: ben vestit, amb pinta de dandy i de jugador de cartes. Un personatge amargat i que pateix angoixa existencial: dur per fora i amb els nervis destrossats per dins; que no acepta la decadència i que viu preocupat per la bala que algun dia li dispari un de més ràpid que ell; un personatge que fuig de si mateix, que simula seguir sent un gran pistoler però que en relitat viu presa de la seva pròpia por i que  no fa altra cosa que dissimular el seu comportament covard.

(€ ∨ ℸ €) ∧ ℸ (€⋀ ℸ€) → ¡LO TENEMOS MAL! (II)

¿Y cuál es el tema que no parece haberse planteado y que es lógica y cronológicamente anterior al dilema euro sí o euro no? Pues acaso sea preguntarnos en qué condiciones podemos seguir en el euro e inquirir a nuestros socios si están dispuestos a  establecerlas. En román paladino: ¿Quieren ustedes que sigamos en el euro sí o no? Y si es que sí, y a ambas partes interesa, ya pueden empezar con los eurobonos al 3.5% o con los hombres de negro vistiéndose de rosa-mariposa o con lo que sea, pero en las actuales condiciones no se puede seguir. Y si es que no, pues adiós muy buenas. Se quedan usías con el euro y retorno a la peseta, con devaluación de un 35 o 40% y a sudar. Pero como mínimo a sudar por algo más que pagar intereses de prima de riesgo. Una prima de riesgo que, ya que ese le llama así, podría dejar de ser de una vez un eufemismo y pasar correr lo que su nombre indica: un riesgo real. Ya habeis matado a la gallina; ahora veremos cuando y como podremos pagar, porque lo primero es lo primero, así que a la cola. Y no creo que esta vez vinieran los cien mil hijos de San Luis. ¿Verdad que no?

Ante todo este galimatías de despropósitos, no puedo evitar la evocación de algunos pasajes de aquella biblia moral del capitalismo que es Advises to a Young man who wants to become rich, de Benjamin Franklin. Trataban estos pasajes sobre la forma de ganarse uno la credibilidad –algo de lo que, desde luego, no estamos sobrados por aquí- y como ser tenido por alguien serio y cumplidor facilita que el prójimo esté dispuesto a prestarnos dinero. Serio y cumplidor, claro. Y eso no basta con decirlo, hay que demostrarlo y Franklin suministraba sabios consejos para parecerlo, en el bienentendido calvinista que uno es lo que parece que es.

Pero resulta que ni el prójimo ni, menos aún, eso que llaman los “mercados”, son tontos. Serán amorales y hasta inmorales, pero no tontos. ¿Qué pensaría un eventual prestamista de alguien que, a la vez que le pide dinero, está incumpliendo sus obligaciones económicas contraídas anteriormente con terceros? ¿O de alguien que en lugar de reducir gastos en su tren de vida se dedica a no pagar a sus empleados? ¿O acaso recortar arbitrariamente el sueldo de los funcionarios públicos no es un incumplimiento en toda regla?

¿Se fiarían ustedes de alguien que aceptara un préstamo bajo la condición de no pagar deudas anteriores con otros acreedores? ¿Quién nos aseguraba que algún día no fuéramos nosotros a ocupar el lugar de esos "otros"? Yo, desde luego, no me fiaría. Y los mercados parece que tampoco.

Sí, ya sé, me dirán que son ajustes que exigen Europa y los “mercados”. Y que si nos dejan el dinero es precisamente con la condición de que no se les pague, por ejemplo, a los funcionarios lo que se les debe, pero sí que se les inyecte a los bancos para que puedan pagar sus deudas a unos acreedores que son los mismos que ahora me imponen estas condiciones, incluidos los incumplimientos; el alfa y omega del capital, vaya. Sí, todo esto ya lo sabemos.

Pero mi planteamiento no es económico, sino anterior a lo estrictamente económico. ¿Qué credibilidad le puede merecer a uno alguien que le pide dinero a la vez que está incumpliendo en sus pagos a terceros? Me parece que no mucha. Aunque  tales incumplimientos sean el resultado de ponerse en primer tiempo de saludo y plegarse incondicionalmente a las exigencias de los mercados, los mismos que han de prestar el dinero; o precisamente por eso… Yo creo que precisamente por eso.

Tanta sumisión, tanto "loqueustediga" y tanto incumplimiento en forma de recorte, por más que vengan impuestos por el propio prestamista, son poco de fiar.  Y eso, desde luego, no hace que uno se gane el respeto ni la credibilidad de nadie. Ni del que le presta dinero. Además es indigno.

(€ ∨ ℸ €) ∧ ℸ (€ ⋀ ℸ€) → ¡LO TENEMOS MAL! (I)

En estas estamos. Claro que teniendo en cuenta nuestra endémica CEDH –Constante Española de Demora Histórica-, para cuando se haga algo será como siempre, tarde y mal.

También podemos expresarlo menos formalmente: al paso que vamos, o salimos del euro o nos echan. O nos intervienen hasta el corvejón, que es de lo que seguramente se trata. Porque es indiscutible que la actual situación no se puede aguantar por más tiempo. Nadie la podría aguantar. También está claro que las medidas que se han adoptado no están sirviendo para nada. Muy al contrario, están empeorando la situación y nos están sumiendo en un proceso de retroalimentación sin solución de continuidad. Si suben los impuestos, se reducen los salarios y aumenta el desempleo, baja el consumo. Y se recauda menos.

Luego, para cubrir el diferencial entre las estimaciones de recaudación y la recaudación efectiva, hay que endeudarse. Y como los “mercados” no lo ven nada claro, este endeudamiento se lleva a cabo en unas condiciones draconianas que hipotecan cualquier atisbo de recuperación. No hace falta ser economista para entenderlo. Es tan simple como si digo que con un patrimonio de 1000 euros y una deuda de 500, mi nivel de endeudamiento es del 50%. Pero si mi patrimonio se reduce a 500 euros, entonces mi nivel de endeudamiento pasa a ser del 100%. Y no digamos ya si para cubrir los plazos de esta deuda me he de endeudar nuevamente a intereses estratosféricos. Lo dicho, sin solución de continuidad, al menos bajo los parámetros en que se están moviendo el gobierno, la oposición y el Sursum Corda.

Porque a lo mejor el problema está en aquello que no existe, es decir, en un planteamiento general de base y un criterio claro sobre adónde vamos y adónde podemos plantearnos ir. Hay, en realidad, una cuestión previa a si salimos o no del euro, o si nos echan o nos dejan quedarnos, que no es exactamente lo mismo, y es en qué condiciones podemos y/o debemos quedarnos en el euro. Hombres de negro aparte. Un tema que nadie parece haberse planteado.

Lo que no se puede hacer, desde luego, es seguir con las quejas pacatas y los gimoteos lastimeros de nuestros (ir)responsables políticos, reprochándoles timoratamente a los mercados que no sepan apreciar los esfuerzos que están haciendo para someterse incondicionalmente a sus dictados. Ni con unas medidas que no pueden convencer a nadie, ya se trate de un tiburón financiero o de una sardina arruinada en el último eslabón de la cadena económico-alimentaria. Ver a este clónico de Chiquito de la Calzada que está a cargo de la economía lamentándose de la insensibilidad de los mercados me recuerda a Max Estrella, detenido en comisaría, exigiendo verse con el ministro. El esperpento, vamos.

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (XXVI)

III.3._ EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ PER L'HEROISME (5)

The Magnificient Seven (1960) es la transposició a l’escena de l’oest americà de la immillorable pel·lícula d’Akira Kurosava, Shichinin No Samurai (Els set samurais, 1954). Fins i tot els trets psicològics dels personatges hi estan inspirats, salvant lògicament les distàncies entre la figura del samurai derrotat del segle XVI al Japó i un pistoler en atur de finals del segle XIX a l’oest americà. És tracta, en qualsevol cas, de perdedors; de gent que està en cert sentit fora del món. En qualsevol cas, els elements manllevats de Kurosava no desmereixen en absolut la pel.lícula de John Sturges. També cal dir que el mestre Kurosava sempre la va reconèixer com una bona versió en occidental dels seus set samurais.

Com passava a Shane, però ara seran set en comptes d’un, els herois s’enfrontaran a una partida de bandolers per defendre un míser poble, aquest cop de camperols mexicans. Si a Shane ningú li va demanar que ho fes, aquí en canvi seran els camperols que aniran a buscar pistolers que els defensin dels constants robatoris per part dels bandits. Com a Shane, però, els alliberadors no tindran cabuda en la societat que han redimit, llevat d’un, el més jove, el noi que tenia mitificada la figura del pistoler i que volia jugar a ser-ho, però que en realitat, encara no n’era. Quatre d’ells moriran, un es queda al poble i els dos restants parteixen de nou a la recerca del seu destí en un món en el qual ja no hi tenen lloc. A diferència de Shane, aquí els defensors es presenten des del primer moment quant a tals, és a dir, com a pistolers i homes d’acció; això fa que despertin el recel i el rebuig dels pacífics  camperols que els havien contractat desesperats per les razzies dels bandits. Tot i que cridats i necessitats d'ells, els pistolers són rebutjats per bona part del poble. Tampoc faltarà el traïdor que prefereix el bandoler Calvera als gringos han vingut a ajudar-los.

Al davant dels constants abusos de què són objecte per part dels bandits, i per consell de l’abuelo, el més vell del poble, tres camperols mexicans són enviats a l’altre costat de la frontera per buscar homes que els ajudin. No tenen a penes diners ni per mantenir-se ells mateixos. Allí es troben amb el que serà el líder del grup, Chris (Yul Bryner), un pistoler dur i curtit que es compadeix dels pobres camperols i decideix ajudar-los. “M’han pagat molt per la meva feina, però mai tot” diu Chris quan se n’assabenta que la misèrrima quantitat que els camperols li poden oferir és tot el que hi havia al poble d’algun valor.

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (XXV)

III.-3.- EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ EN L'HEROISME (4)

A Little Big Man, l’enfoc intimista i a cops irònic amb què el protagonista descriu ingènuament la seva percepció dels fets que va viure, no exclou en absolut la idea del destí final que la civilització blanca havia reservat als indis. Ans al contrari, explicada per un personatge suposadament a cavall entre uns i altres, encara es reforça més l’acarnissament de les matances, les violacions dels tractats de pau, la sinistre figura de Custer… Un Custer que no és aquí el de They died with their boots on, no és aquí l’heroi de la pàtria, home de sòlides conviccions morals i militar valent i heroic que no dubta en anar a la mort si el deure ho requereix. Custer és aquí un egòtic monomaníac  iassassí d’indis, un narcissista que presumeix de les seves matances de dones i nens; un paranoic de la guerra d'extermini i entusiasta de la neteja ètncia, un indiivdu per al qual les vides dels altres, molt especialment si aquests "altres" són indis pells-roges, només estan per enaltir la seva vanitat i vehicular les seves ambicions personals.

Custer és aquí el que probablement va ser, un personatge alhora cínic, sinistre i grotesc; un militar temerari que va dur els seus homes a la mort en la confiança que anava a acabar d’una vegada per totes amb els indis; una victòria que confiava que li permetria assolir la presidència dels Estats Units, com ho havia fet el seu odiat Ulysses Grant, al qual no dubta de qualificar de borratxo[1]abans d’iniciar la batalla en la qual va morir amb tot el seu exèrcit i que, paradoxalment, li ha proporcionat fama i glòria posterior.

En realitat, no és només Custer la figura desmitificada, sinó tot el constructe que s'ha conegut com l'epopèia de la conquesta de l'oest americà. Des de l'hipòcrita puritanisme dels pioners i la seva vilesa moral, vistos col·lectivament, fins la falsificació històrica dels els individualitats, presumptes herois, com ara Custer, Hickock, que passen de glòries nacionals a megalòmens o ludòpates.

El contrapunt a una raça blanca en general hipòcrita i desnaturalitzada el posen aquí uns indis idealistzats segons el model del bon salvatge rousseaunià. Sense la tencologia dels blancs i sense la seva manca total d'escrúpols morals, els indis seran inevitablement enviats de les seves prades a les pàgines dels llibres d'història. Com tants altres pobles "sense història", abans i després d'ells, en nom del progrés i la civilització.

---

[1] Grant sempre va donar peu a rumors sobre les seves veleitats etíliques.

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (XXIV)

III.3.- EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ EN L'HEROISME (3)

Little Big Man (Pequeño Gran Hombre), produïda al 1971, ens narra les visicictuds d' d'un personatge mig històric, Jack Crafft (Dustin Hoffman), un nen blanc criat amb els indis, en una crònica de les guerres índies vista a la manera del Càndid de Voltaire traspassat a l’oest americà. És probablement la més famosa i reeixida de les pel.lícules reivindicatives dels indis. Les guerres índies es presenten aquí com el que en realitat van ser: un genocidi planificat. Little Big Man és tota una crònica de la conquesta de l’oest vista amb aquesta clau candidiana, on la reencarnació de Càndid és el tal Jack Crafft. El personatge del Dr. Pangloss seeria el vell cap indi quie li fa d'avi, Old Lodge (Dan George).

La pel.licula es desenvolupa retrospectivament i explicada en primera persona, el mateix Little Big Man[1] -el nom indi de Crafft-, ja molt vell -uns 125 anys, que es visitat per un atropòleg que volia conèixer els costums dels antics indis de les prades. Aleshores el vell guerrer indi comença a explicar-li la seva vida, des que, de molt petit, els indis pawnees havien asaltat la caravana en què viatjava amb els seus pares i havien mort tothom, excepte sa germana i ell mateix. Poc després, un guerrer cheyenne els recull i els adopta. Sa germana escapa, però el jove Craft es queda amb els indis. A partir d’aquesta introducció, la pel.lícula es desenvoluparà en diversos episodis que narren, a través dels els avatars de Craft, tota la conquesta de l’oest des d’un punt de vista ingenu, com correspon a un Candide, però palesant la tragèdia que va significar per als pobles indis.

Tots els tòpics de l’oest passen al llarg de la pel.lícula, un darrera l’altre. La família religiosa que l’adopta quan els soldats l’han rescatat dels indis; Jack s’enamora de la dona (Faye Dunaway), i la segueix en el seu fanatisme religiós fins que descobreix que duia una doble vida i que tenia un amant. Aleshores se’na va amb un venedor i embaucador ambulant d’apòcemes miraculosos; els va de poc no ser llinxats més d’una vegada. Després, retroba sa germana, que l’introdueix en el pistolerisme. Es fa pistoler i coneix Wild Bill Hickoc -ara un personatge amargat i preocupat bàsicament d’evitar que li disparin per l’esquena-. Tot havent constatat que l’ofici de pistoler no està fet per ell es fa comerciant i es casa amb una noia sueca que no parlava pràcticament l’anglès. Però el negoci fa fallida i se’ls embarga tot. Aconsellats per Custer, que ha presenciat el desnonament, decideixen d’anar a provar fortuna a l’oest. Però els indis ataquen la diligència i Jack perd la seva dona, segrestada pels indis. Decidit a recuperar-la, s’interna en els territoris indis on s’havia criat. Retroba els seus antics companys pell-rojes, s’hi queda a viure i acaba casant-se amb una noia índia. Una vegada més, però, la felicitat durarà poc. Reclosos a la reserva de Washitta River, són atacats per Custer i la seva dona mor a mans dels soldats. Aleshores vol matar Custer, però comprèn que no serveix per matar i es retira a un paratge solitari. Mentrestant les matances dels indis a mans dels blancs es succeeixen una rera l’altra. Assisteix a Little Big Horn i veu morir Custer; pensa que els indis per fi tenen quelcom a dir, però el seu vell avi indi li fa veure la realitat: els indis estan condemnats a desaparèixer. Aleshores retornem a l’època actual; l’entrevista s’ha acabat i Little Big Man s’ha quedat sol: llavors mor.

---

[1] Com apersonatge real, Little Big Man va existir realment. Va participar amb els indis a la batalla de Little Big Horn i després es va passar als blancs actuant de ranger a l’exèrcit. La pel.lícula fa una recreació no històrica del personatge.

ELOGIO DE ANDREA FABRA: ¡QUE SE JODAN!

Una frase vale más que mil imágenes. Y el "que se jodan" evacuado por la diputada Andrea Fabra del PP vale más que mil discursos falsamente lastimeros y fingidamente plañideros que, en vano, tratan de convencer de lo duro que es para los políticos aplicarle al pueblo las medidas de recorte a que, dicen, les obliga Frau Merkel.

Andrea Fabra no pasará a la historia del parlamentarismo ni figurará en los manuales de retórica como ejemplo de oratoria brillante. Seguro que no. Pero precisamente por la espontánea llaneza de su «discurso» -en sintonía, sin duda, con sus capacidades intelectuales-, es una muestra significativa del ADN de su partido, sólo contenido por el frágil recato que impone el sentido oportunista del que ella parece carecer. Como aquél que en una lejana noche electoral proclamó entre vapores etílicos que  se iba a forrar. Y se forró, vaya si se forró. Lo que tienen esos es que no engañan... a menos que uno quiera dejarse engañar.

Pero lo de Andrea es mucho peor. Porque si Zaplana se alegraba en su momento ante unas inmejorables expectativas de fácil enriquecimiento como las que se le abrían, ella parece alegrarse en cambio no de su propio beneficio, sino del perjuicio ajeno: el de los parados españoles, para ser exactos. Y que los males del prójimo sean motivo de gozo será muy español, pero queda poco elegante y, sobre todo, es de una mezquindad estulta de aquellas que Nietzche situaba como la moral puramente reactiva y destructiva del esclavo. Sin saberlo, la muy cenutria se está situando en el lugar donde cree ubicar a aquellos que pretende denostar... perdón, a aquellos que le gusta que se «jodan».

Zaplana estaba contento porque se iba a hacer muchimillonario como el tío Gilito. Andrea lo está porque los parados se van a joder y eso a ella le gusta. Uno era amoral, sin más; la otra es inmoral, también sin más.

Y lo más gracioso del caso es como habiendo la muy mentecata proferido sus rebuznos, no en el comedor de su casa, sino en pleno Congreso de los Diputados, se extrañe ahora de que la hayan pillado in fraganti. ¿Nadie la advirtió o es tonta de baba? Claro que siendo hija de quien es, cabe suponer que no está en política por méritos propios. Mientras tanto, al país que le jodan, claro. Con este ganado, que vengan los hombre de negro ¡ya!

¡HAY QUE WERT!

El ministro ha afirmado que, según sus cálculos -y de eso hemos de suponer que sí que sabe- sobran unos veinte mil profesores. Dejando de banda el hecho de que a mí más bien me parece que es él quien sobra, lo cierto es que desde que este individuo accedió al cargo, no ha hecho más que ratificar mi intuición inicial: se trata de un cantamañanas. Y si a lo de cantamañanas le añadimos la condición de sociólogo, entonces nos encontramos de lleno en el terreno de la peligrosidad social.

No hace mucho, un compañero, docente él, como yo, me confesaba su decepción y la sensación de sentirse cornudo y apaleado. Resulta que asqueado de tanta izquierda amanerada y oenegeizada que, además, se ha cargado la enseñanza, había decidido votar por el PP en las últimas elecciones. Su problema no era, obviamente, dejar de votar a la pseudoizquierda actual -confesaba no haber votado desde hace mucho- sino el hecho de votar al PP. Comprensible...

Al final se acabó decidiendo por una única razón: en el programa electoral del Partido Popular se proponía un bachillerato de tres años, una medida que, consideró él, no sólo podría venir a compensar en parte los estropicios que la izquierda había perpetrado en la enseñanza, sino que también en cierto modo redimía al PP de algunos de sus pecados. Y votó PP. Ahora se entera que no habrá bachillerato de tres años.

Resulta que la privada concertada se las cantó claras al PP: que a ver si se pensaban que se iban a quedar sin la sopaboba del tramo de concertación del 4º de ESO. Si la ESO quedaba en tres años y la concertación del bachillerato no se puede generalizar -ya quisieran- porque no tienen dinero, lo cierto es que la gente preferiría acudir a la pública para cursar los tres años de bachillerato en el mismo centro. Y nada le arreglaba a la patronal de la privada que el 1º de bachillerato se mantuviera subvencionado por estar en la franja de la edad de escolarización obligatoria.

Además, los que protestaron fueron los suyos; su electorado natural. Que con la iglesia había topado el bachillerato de tres años, vamos. Y cuando de iglesia y dinero  se trata,  ya dijo el arcipreste:

He visto muchos curas en sus predicaciones,

Despreciar al dinero, también sus tentaciones,

Pero al fin por dinero otorgan los perdones,

Absuelven los ayunos y ofrecen oraciones.

Así que de bachillerato de tres años, nada de nada. Al fin y al cabo, si quien más interesado debería estar tampoco lo quiere... No será precisamente la oposición quien le recuerde al PP el incumplimiento de su promesa. "Eso te pasa por querer confiar en quien ya sabes de entrada que no es de fiar. Es lo de la rana y el alacrán ¿te acuerdas?" le dije a mi amigo.

Eso sí, ahora nos dice el cantamañanas que sobran veinte mil profesores. ¿Dónde señor ministro, en la pública o en la privada concertada?

LOS FUNCIONARIOS SALVAREMOS A LOS BANCOS

Me acabo de enterar que los funcionarios nos vamos a quedar sin paga de Navidad. Así tendrán dinero para dejárselo a los bancos, pobrecillos. Qué lástima me dan.

Y lo bueno del caso es que a mucha gente le parecerá bien. Al envidioso, por ejemplo; al defraudador de IVA por culpa deL cual ahora nos meten mano a los funcionarios; al directivo bancario con pensión millonaria blindada; al que hace cinco años, y sin la ESO aprobada, ganaba cuatro mil euros mensuales conduciendo una furgoneta y ahora proclama que la ruina del país son los funcionarios y reclama un paro para Ni-Ni's; al irresponsable que se hipotecó por un millón de euros ganando sólo treinta mil al año y ahora, con el chalet embargado y con más trampas que una película de Tarzán, se alegra de que la crisis "les toque a todos". Alegra a los que han sido incapaces de poder superar un proceso selectivo de oposiciones y han perferido el nepotismoy el clientelismo del mundo empresarial o político. Alegra a los que, en definitiva, siempre piensan que los esfuerzos los han de hacer los otros.  Y lo de ahora no es sinó más de lo mismo. Escaparate y nada más. No van a solucionar nada ocne stas medidas, no pueden solucionar nada con estas medidas. Y lo saben.Este país no tiene remedio.

Y no porque desde siempre paguen justos por pecadores, que también, sino porque los "justos" son, además, imbéciles, y tragan con lo que haga falta. Cada vez estoy más convencido: al menos como colectivo, no me cabe la menor duda,

"Los pueblos tienen el gobierno que se merecen"

QUÒDLIBET (V de V)

CAP A LA SEMIPROLETARITZACIÓ?

Hi ha prou indicis que s'està produint un desplaçament cap a la semiproletarització  de sectors de la població que tradicionalment havien estat proletaritzats. La qüestió és si es tracta d'una tendència puntual o si és estructural i sistèmica.

També cal replantejar-se la forma d'enfocar el concepte de semiproletarització. No és el mateix estudiar estratègies de supervivènica en el tercer món que abordar les modificacions en les condicions laborals de la població asalariada del primer món i en un context de crisi. Així, posats al primer món ¿podríem entendre com una forma de semiproletarització determinades situacions de "pluriempleo"? En un context on la tendència havia semblat que anava en sentit invers, és a dir, cap a l'exclusivitat d'un sol treball assalariat, que ara aquesta tendència s'inverteixi potser sí que podria interpretar-se com un pas en direcció cap un model de semiproletarització.

Igualment, si pensem en grups familiars per als quals el recurs bàsic de supervivència és, per posar un exemple, la pensió de l'avi o algun altre tipus de prestació, podríem concloure que estem també davant d'una forma de semiproletarització. Perquè la situació de semiproletarització permet que una persona pugui realitzar treballs que en una situació de dependència absoluta del salari no podria realitzar: estarien per sota del llindar de supervivència. Això tant hi fa que sigui pel caràcter esporàdic del treball o perquè estigui molt mal pagat: ningú pot treballar amb sous per sota del llindar de supervivència.

Què passa, però, si alguns aspectes de l'existència estan més o menys resolts des d'altres instàncies que no són els ingressos que hom percep pel treball? Doncs simplement, que aleshores sí que hom pot treballar per sota d'aquest llindar de supervivència. D'alguna manera, és com si el model dels adolescents americans venent diaris per a disposar d'alguns diners de cap de setmana s'estigués ara estenent a d'altres àmbits econòmics.

Imaginem un ni-ni que, encara amb trenta-cinc anys viu a casa de sons pares i que, en allò que correspon a la subsistència més elemental -jaç i taula- tot el grup familiar viu de la pensió de l'avi o d'alguna altra tipus de prestació social. Un cop mínimament resolt aquest tema, qualsevol ingrés que aquest «ni-ni» pugui obtenir amb les seves «chapucillas», posem tres o quatre-cents euros al mes, pot ésser destinat a finalitats no estrictament de subsistència; fins i tot lúdiques de cap de setmana.

Amb tres-cents euros al mes no es pot viure en el primer món. No, en el sentit usual del terme: no es pot gestionar una família, no es pot adquirir ni llogar cap vivenda ni, molt probablement, tampoc es podria assolir un nivell mínim de nutrició per poc que estiguessim parlant d'un grup de dues o tres persones que depenen d'aquests tres-cents euros. Però és que quan estem dient "en el sentit usual del terme" ens estem referint a una estructura social caracteritzada per l'absoluta proletarització. I això ja no és així en molts casos.

De fet, i acabant amb aquest llarg quòdlibet, penso que sí, que d'alguna manera Wallerstein tenia raó i el capitalisme no tendeix cap a la proletarització absoluta de la població, sinó cap a la semiproletarització. Per què? doncs, simplement, permet pagar menys, tant en termes absoluts com relatius. I a això no sé si hi tendeix el sistema, però sí que hi tendeix la naturalesa humana.

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (XXIII)

III.3.- EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ EN L'HEROISME (2)

En un altre ordre de coses apareixerà progressivament la reivindicació de la figura de l’indi i la denúncia del genocidi. Si en les pel.lícules èpiques els indis eren éssers a eliminar -no eren, en rigor- i en les líriques apareixien com a mers elements decoratius del paisatge, són un mal que ha de ser-hi, tot assumint el plantejament èpic anterior però sense els continguts explícits de justificació d’un genocidi, ara, el plantejament canviarà substancialment: molts herois acaben compartint llur destí amb el dels indis. Al capdavall, ells també han estat foragitats d'una societat que ha delimitat clarament els criteris de racionalització econòmica i de la qual aquells qui no hi tenen cabuda, ja siguin indis o blancs, en seran violentament expulsats; ja sigui a través del confinament en reserves ètniques, en presons, en manicomis… o a través de l’autoimmolació per part del qui no accepta cap de les anteriors solucions.

Les pel.lícules que comentarem en aquest apartat són les següents: Little Big Man (Pequeño Gran Hombre), The Magnificient Seven (Los Siete Magníficos), The Wild Bunch (Grupo salvaje),  Butch Cassidy and the Sundance Kid (dos hombres y un destino), The Ballad of Cable Hogue (La balada de Cable Hogue) i Heavens Gate (La puerta del cielo).

UNA DE "L'OESTE!: WESTERN I IDEOLOGIA (XXII)

III.3.- EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ EN L'HEROISME (I)

La figura de l’heroi tràgic al western ve tenyida de caràcters i perfils força diversos. Fins i tot en molts casos s’adopta un cert caire entre còmic i irònic. Però sempre es tracta de figures que ja no estan en el seu món. Trobaríem aquí també el que s’ha anomenat westerns crepusculars. No solament perquè estiguin fets al final del cicle del gènere, que també en molts casos, sinó perquè també se situen en el final d'una època. En general serien films de la dècada dels seixanta dels setanta. El tractament és divers, des dels pistolers en atur que ja no troben ningú que els pagui per utilitzar la pistola i decideixen de posar-se al servei d’una causa justa, com seria el cas de The Magnificient Seven, fins als atracadors de bancs o de trens irredents que, al final, davant la seva pròpia desesperació i assumint la seva condició de detritus d’un món que ja ha passat, decideixen autoimmolar-se. Una menció especial mereixerà Heavens Gate, un western atípic que aquí hem considerat com l’última pel.lícula del gènere, a despit d’altres que s’han rodat posteriorment. 

La diferència entre els herois èpics i els tràgics és que s’ha passat pel cicle èpica-lírica-tragèdia. La ingenuitat pròpia de les epopeies és ara senzillament impossible. Queda com a patrimoni aquest caràcter heroic, però res més. En altres termes, diríem que s’ha descobert el nihilisme, la manca de sentit de tot. No hi ha valor, com no hi ha intel.ligència, que redimeixi del fracàs. Les facultats i aptituds que podien tenir algun sentit per elles mateixes en un altre moment ara es manifesten com a mer instruments per a la realització d’allò en què l’heroi tràgic ha fracassat. En una societat competitiva, ja definitivament instal.lada en els valors del mercat i del diner, no hi ha redempció possible. L’home és els seus actes i res més, i el temps dels pioners ha quedat enrera. A aquests herois tràgics nomes els queda la seva pròpia heroïcitat. Els banquers i ranxers que abans contractaven uns pistolers als quals temien, i dels quals depenien, ara senzillament els esclafen. El diner ha passat de ser un mitjà a ser un fin en si mateix. I per als pistolers segueix sent un mitjà. Aquest és els seu drama. L’últim gran atracament que els permetrà retirar-se, per exemple, és una constant en aquest tipus de films; un últim gran atracament que sempre es resoldrà en el fracàs perquè l’època dels grans atracaments ja ha quedat definitivament enrera.