De los reyes godos a juego de tronos

Vaya por delante que nunca tuve que memorizar la lista de los reyes godos. Lo confieso. Sí empollé las tablas de multiplicar hasta la del nueve, las preposiciones, las conjunciones, las conjugaciones verbales –irregulares incluidos-, los sistemas cristalográficos,  las declinaciones latinas y un sinfín de fórmulas -matemáticas, físicas químicas-… pero los reyes godos, no. Tal vez alguien podría aducir que haya olvidado que me obligaran a memorizar tan regia lista -aquello de la memoria selectiva…- Pero no. Y refuerza tal convicción que conozca a nadie que recuerde haber tenido que memorizarla, tampoco de generaciones anteriores a la mía. De modo que será sin duda una anécdota elevada a la categoría de ejemplo convertida luego en leyenda urbana.

O una posverdad, que diríamos hoy (...)

El artículo completo aquí

Educació en competències i frau social (Diari de Girona)

Se’ns anuncia un canvi de paradigma educatiu a Catalunya: APB (aprenentatge basat en projectes), que substituirà les «assignatures» que es basaven en una anacrònica compartimentació del coneixement en especialitats; aplicació de les TIC i la societat de la informació, o del «coneixement»; reconversió del docent en orientador, coach i «facilitador»... i educació en competències, en comptes de transmissió de continguts. Tot un nou ordre educatiu, del qual l’educació en competències n’és una de les «innovacions» estrella. Però que és exactament això de l’educació en competències?

Els constructors de les canoes amb què els pobles polinesis van difondre’s per tot el Pacífic no van necessitar saber física per construir-les, i ben cert que flotaven. Disposaven d’una destresa apresa que actualment en diríem un saber competencial. Si aquest és el model que es vol implantar, el primer que caldria dir és que no és pas tan nou.

Construir una barca segons la tècnica apresa al llarg d’un procés assaig-error, és un saber «com» fer quelcom que no requereix necessàriament conèixer «què» fa que l’objecte resultant floti efectivament sobre l’aigua. Si li preguntéssim al nostre constructor de canoes «per què» flota la seva embarcació, ens respondria que «perquè» s’ha construït seguint el procediment adequat que ell coneix. Una resposta pròpia encara d’un pensament màgic que barra el pas a qualsevol ulterior explicació racional. Igual que, posem pel cas, la dansa de la pluja ha de seguir amb tota precisió un minuciós ritual per tal que tingui els efectes desitjats. I si no es fa exactament com s'ha de fer, doncs no plourà (i si es fa bé tampoc, és clar, però aquesta seria una altra història).

La destresa del constructor de barques és, certament, un saber competencial: sap «com» fer-les, però no sap «què» fa que flotin. Sap simplement que fent-ho d’aquella manera, la barca flota.  Si en canvi, coneixem el Principi d’Arquimedes, potser no sabrem construir barques, però sí que sabrem «per què» aquella barca flota, i un superpetrolier, o els peixos i els submarins entre dues aigües. I estarem manejant nocions teòriques –fluït, pes específic...-, que fan conceptualment possible la seva construcció -quan disposem dels recursos tecnològics al cas-, i que determinaran també els procediments que caldrà seguir i les competències necessàries que caldrà desplegar per tal que la canoa, el superpetrolier o submarí, efectivament flotin. La teoria s’erigeix doncs per damunt de la pràctica i determina les competències, que li estan subordinades.

Així doncs, quan des del Departament d’Ensenyament se’ns diu que el que cal és adquirir competències» -saber «com», eminentment pràctic- en comptes de «continguts» –teòrics-, què se’ns està dient exactament? Que l’ensenyament públic prescindirà d’Arquimedes perquè ens cal gent que sàpiga «com» fer barques sense que sàpiguen per què floten? És aquest el saber que volem per a les noves generacions?

Ja hem dit que d’innovació, res. Els sabers competencials ja existien al Paleolític. I la distinció entre «saber com» fer i saber «què» es remuntaria, com a minin, fins a Aristòtil.  En termes moderns, i salvant les distàncies, és la distinció entre tècnica i ciència: entre el nostre constructor de barques i Arquimedes. A Aristòtil, entre Tekhné i Episteme-.

L’única innovació detectable és, en tot cas, la grollera escissió en termes dicotòmics que s’introdueix en el nostre sistema educatiu entre ambdós nivells, doblement grollera per tal com, actualment, tot procediment, tota competència, ve determinada pels sabers teòrics. Per construir la barca del nostre artesà potser no feien falta, però per a un submarí o per enviar una nau a la Lluna, sí. I amb aquest enlluernament per la «innovació» se’ns està ocultant l’autèntic entrellat de tot aquest muntatge: el correlat social d’aquesta jerarquia epistemològica, que li és inherent, i una selecció d’elits per criteris no pas intel·lectuals, sinó socioeconòmics. Altrament dit: un projecte d’enginyeria social classista, regressiu i fraudulent.

Perquè, certament, un electricista no necessita conèixer els fonaments teòrics que fan possible la seva pràctica professional, però un enginyer, en canvi, sí. I si ja s’ha decidit per endavant qui haurà de ser electricista i qui enginyer, llavors, i segons aquest model, l’electricista haurà estat educat només en «competències», perquè no li cal res més, mentre que l’enginyer ho serà (també?) en els continguts que li calen. I la qüestió de fons és qui haurà de ser electricista i qui enginyer, i segons quins criteris. Si l’ensenyament públic renuncia als continguts i es limita en competències, estarà preparant exclusivament només futurs electricistes que mai no estaran en condicions de ser enginyers.

 

Així doncs, si la funció del sistema educatiu públic a partir d’ara haurà de ser educar en competències i en processos on allò que s’aprendrà serà «aprendre a aprendre» -en el supòsit que això vulgui dir alguna cosa-, el que se’ns està dient és, curt i ras, que ja s’ha decidit per endavant qui serà electricista i qui enginyer, en funció de la seva extracció social, i pel mitjà, simplement, de privar els usuaris de l’ensenyament públic d’estar mai en condicions de ser enginyers, perquè no se’ls haurà preparat per poder optar-hi; els enginyers ja els aportarà alguna altra instància. Ni més ni menys.