divendres, 22 de juny del 2012

QUÒDLIBET (II de V)


CAP A LA SEMIPROLETARITZACIÓ?
II

El plantejament sembla d'entrada d'allò més coherent com a model teòric, però no semblava en el seu moment empíricament verificable. Tot al contrari. Precisament allí on el capitalisme estava més avançat -el primer món- s'havia tendit cap a la proletarització total. La semiproletarització, en canvi, només es trobava significativament estesa als països del tercer món. Wallerstein objectava que els països industrialitzats haurien anat adoptant progressivament la proletarització de les masses assalariades per divereses raons, que anirien des de la progressiva necessitat d'especialització en determinats sectors, fins a les lluites sindicals o la pròpia competència entre empresaris. Però que tot això haurien estat, en el fons, formes d'adaptació a les circumstàncies.

Al tercer món, en canvi, encara amb una lògica de mercat més incipient, és on millor s'hauria desenvolupat aquest model de semiproletarització. Països en general poc industrialitzats, sense tradició de lluites sindicals obreres -en tot cas agràries, de naturalesa molt diferent- i amb estàndards de nivell vida molt més baixos o, com a minim, en situació de precarietat. Altrament dit, a diferència dels països industrialitzats del primer món, a les societats del tercer món encara hi hauria molts àmbits que quedarien fora del mercat, com a mínim en el sentit capitalista del terme. I aquesta és d'alguna manera la condició necessària per a què es pugui donar la semiproletarització. Aquí la paradoxa seria que la dinàmica de posar-ho tot al mercat pròpia del capitalisme, acaba bloquejant les seves pròpies propensions allí on està més evolucionat, és a dir, on tot està mercantilitzat. Però potser la paradoxa només és aparent.

La pregunta és si la proletarització hauria estat també una "anomalia" imposada pel context i ara, un cop desapareguts els factors que haurien produït l'anomalia, el sistema s'estigués encaminant cap a allò a que tendiria naturalment: la semiproletarització. Em pregunto també si determinades formes de prestació assistencial no serien sinó mecanismes camuflats més o menys artificiosos de semiproletarització i si, finalment, a la liquidació de l'estat del benestar caldria afegir-hi un full de ruta tendent cap a la semiproletarització de part de la població assalariada.

2 comentaris:

  1. Parlant de memòria diria que aquest ha estat el cas als païssos anglosaxonns, on és ben conegut que hi ha famílies vivint del wellfare en tercera generació. En tots els casos que vaig conéixer ho complementaven amb activitats poc legals. Recordo que aqusta impressió coincideix a la d'activistes negres dels setanta que veien als ajuts a les mares solteres un mecanisme subtil de marginalització de la seva gent

    ResponElimina
  2. Sí, potser sigui perquè als països anglosaxons l'Estat napoleònic no va acabar d'implantar-se mai del tot, resultaria més fàcil detectar-hi formes camuflades de semiproletarització sota prestacions d'aparent welfare state. El tema potser seria -és només una possibilitat que apunto en una línia lleugerament diferent a la que he seguit aquí- si el sistema capitalista necessita realment d'un sector lumpen. Si fos així, ja som al capdavall del carrer: hauríem confós algunes de les prestacions d'estat del benestar amb formes de manteniment d'un sector pària. Enfí, només ho apunto.

    ResponElimina