QUÒDLIBET (III de V)

CAP A LA SEMIPROLETARITZACIÓ?

III

En definitiva, la qüestió seria si la tendència cap a la proletarització de la població ha estat estructural o, com afirma Wallerstein, el resultat d'una contingència i, afegim, si la forma com es resol aquesta contingència s'ha de veure com una adaptació provisional, amb data de caducitat, igual com ho hauria estat el model social de l'estat del benestar. Certament, les raons de cadascuna d'aquestes contingències poden ser diferents, però també compartides en part. Si això és així i si Wallerstein tenia raó, aleshores és possible que s'hagi endegat ja un procés que porti cap a la semiproletarització, si més no, una bona part de la força de treball europea que fins ara havia estat proletaritzada totalment. La proletarització podria haver estat una característica més de l'estat del benestar i aniria pel camí de córrer-ne la mateixa sort. En el seu cas, en benefici de la semiproletarització.

Els exemples clàssics de semiproletarització s'han buscat tradicionalment al tercer món, tot contraposant el semiindigent de la favela brasilera amb el treballador de la  BMW a Munich. A l'occident europeu, els eventuals casos de semiproletarització sempre s'havien considerat, com a mínim a partir d'un cert estat d'evolució del sistema capitalista, com a anòmals i residuals. Només a partir del sorgiment de l'anomenat «quart món» trobaríem a les societats occidentals situacions gairebé estructurals de semiproletarització que, tradicionalment, s'havien atribuït a la marginalitat social amb qué s'associaven.

La qüestió és si el que es veia com una situació de relativa excepcionalitat o conjuntural, associada a la immigració i, seguint els criteris de l'esquerra políticament correcta, abordada des de la perspectiva ètnica o cultural en comptes de socioeconòmica, no seria el revifar d'una tendència on aquest model s'esdevindria l'hegemònic per a un determinat sector de població assignat com a força de treball a uns determinats esglaons de producció -també en termes de Wallerstein- que, estructuralment, s'instal·larien en la semiproletarització.

Certament, per a què això es pugui donar, cal indagar quins poden ser els altres àmbits, fora del mercat de treball, d'on actualment un percentartge significatiu de la població del primer món podria obtenir recursos que completessin els requerits per assolir els llindars de llurs necessitats de «supervivència». Òbviament, entenent «supervivència» en el sentit dels mínims per a una organització de la vida segons els patrons de vida actuals i d'acord més o menys amb el grup socio-econòmico-cultural a què hom pertany, que inclouen aspectes que van molt més enllà de l'estricta supervivència biològica. Això, és clar, tenint en compte que s'està en una situació de recessió i que, segons el nivell socioeconòmic, els requisits seran uns o uns altres, i els llindars variaran en cada cas amb tendència a la baixa.