CAP A LA SEMIPROLETARITZACIÓ?
I
A
"Ucronía" mantinc que el
capitalisme no tendeix cap a un model assistencial del tipus "estat del
benestar", sinó que aquest model va ser una adaptació temporal a les
circumstàncies; una contingència, tal i com es va veure un cop la raó que
l'havia motivat va desaparèixer: la Unió Soviètica. Una anomalia del sistema;
necessària en el seu moment, però anomalia al capdavall. Ara, en aquest
quòdlibet sorgit de la pròpia Ucronía, considerarem
la possibilitat d'una segona anomalia, tal vegada també conjuntural: la
proletarització considerada com una tendència del sistema.
El
tema ja el va plantejar Immanuel Wallerstein fa uns quants anys: el capitalisme
no tendeix cap a la proletarització total de la població -de la força de
treball-, sinó només cap a la semiproletarització. Un qüestió que, posada en
relació a l'actual context de crisi i de desmantellament de l'estat del
benestar, adquireix un biaix nou i alhora colpidor.
Recordem
abans, molt genèricament, com plantejava Wallerstein el tema de la
semiproletarització. Entenem per proletarització la dependència absoluta del
salari. És a dir, està proletaritzada aquella persona que no té altres recursos
o fonts d'ingressos que els provinents estrictament de les percepcions
salarials obtingudes per la venda de la seva força de treball en el mercat. La
semiproletarització, per la seva part, seria la situació en què una persona no
viu només dels ingressos que obté com a assalariat, sinó que obté d'altres
àmbits part dels recursos necessaris per a la seva supervivència.
D'entrada,
la idea central de Wallerstein seria que la tendència natural del capitalisme
és cap la semiproletarització de la força de treball. La raó originària seria
del tot elemental: a una persona que no precisa exclusivament del seu salari
per sobreviure, se li pot pagar molt menys i contractar-la només pel temps
estrictament «necessari» per a l'empresari. Si, en canvi, l'única font de
recursos per a la seva supervivència és el seu salari, hi ha uns llindars per
sota dels quals no es pot situar. En definitiva, es manté l'axioma que Marlon
Brando va proferir als esclavistes portuguesos de Queimada quan els digué que un esclau l'has de mantenir tota la
vida, i si es posa malalt l'has de portar al metge, però només treballa quan hi
ha feina; un treballador lliure, en canvi, et fa la feina, li pagues i s'ha
acabat; com es resolgui la seva vida després no és assumpte de l'empresari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada