divendres, 18 de gener de 2013

ENSENYAMENT: UNA NOVA VICTÒRIA DELS PEDAGÒCRATES?







No he tingut encara temps d'estudiar en profunditat les noves propostes del Departament d'Ensenyament anunciades per la Consellera Rigau en matèria educativa, però amb el que he pogut entendre per ara, crec que té raó Gregorio Luri en el seu blog a Competencias i Competencias II. Altrament dit, una nova victòria de la pedagocràcia, és a dir, dels pedagòcrates. Quan algú proclama que és més important aplicar una norma ortogràfica que conèixer-la, tot pretenent «demostrar» amb això que és més important saber fer una cosa que saber què s'està fent, l'única conclusió a què hom pot arribar és que aquesta persona no té ni idea del que està dient. Que no sap el que es diu, vaja.

I m'estranya per la Consellera Rigau. No perquè hagi dit exactament això; els qui ho han dit són els psicofants de la pedagocràcia, sino perquè el que insinua ho empara. Com a dirigent sindical he tingut l'oportunitat de coneixer-la i he de dir que sento un gran respecte per ella. És en la meva opinió la millor Consellera d'Ensenyament que hem tingut. O la menys dolenta, si ho preferiu. Potser passi a la història com la consellera de les retallades, però aquest no és un tema que depengui d'ella. O com a mínim, no n'és la màxima responsable. D'altra banda, i es miri com es miri, tampoc hi hagut cap resposta contundent per part del col·lectiu que l'hagi posada en el destret d'haver de recular. La intel·ligència sindical en la resposta a les retallades, per la seva part, ha demostrat que aquesta expressió és un oximoron. Algun dia en parlarem. Pel que fa a les retallades, doncs, simplement li ha tocat ballar amb els temps més lletjos. Però la crisi no té res a veure amb les mesures que ara proposa. Ans al contrari, hom diria que no hi ha crisi pressupostària per a alguns.

De totes maneres, el gran problema de l'ensenyament no és aquest o aquell conseller o consellera, sinó la casta pedagocràtica que perviu enquistada a les estructures de poder educatives. Perquè la pedagocràcia és un lobby que existeix perquè hi ha pedagòcrates que la constitueixen i que s'han d'inventar una justificació del seu estatus de poder. Un poder que s'ha d'exercir reinventant facècies sovint nefastes, perquè altrament la seva absoluta artificiositat com a casta es faria palesa. Una impostura professional, un frau intel·lectual i una agressió social. Més clar, aigua.

Luri diu que és una victòria del pedagogisme antiintel·lectual. I és cert. El problema tal vegada sigui que aquest pedagogisme antiintel·lectal és l'única justificació que la casta pedagocràtica pot adduir per tal de seguir mantenint les seves quotes de poder, per cert, inmunes a les retallades. En defintiva, el pedagòcrata és com un inquisidor. Cal trobar heretges de tant en tant que justifiquin la seva pròpia funció. I si no n'hi ha, doncs s'inventen. Un inquisidor que reconegués que no hi ha heretges ni perill que en sorgeixin, s'està senyalant a si mateix el camí de l'atur. I això seria contra natura, oi?

El pedagòcrata, vist com a casta, és exactament el mateix. Sembla que la pedagocràcia ha guanyat una nova batalla. Ja veurem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada