No
he tingut encara temps d'estudiar en profunditat les noves propostes
del Departament d'Ensenyament anunciades per la Consellera Rigau en matèria educativa, però amb el que
he pogut entendre per ara, crec que té raó Gregorio
Luri en el seu blog a Competencias i Competencias II. Altrament
dit, una nova victòria de la pedagocràcia, és a dir, dels
pedagòcrates. Quan algú proclama que és més important aplicar una
norma ortogràfica que conèixer-la, tot pretenent «demostrar» amb això que
és més important saber fer una cosa que saber què s'està fent,
l'única conclusió a què hom pot arribar és que aquesta persona no
té ni idea del que està dient. Que no sap el que es diu, vaja.
I
m'estranya per la Consellera Rigau. No perquè hagi dit exactament això; els qui ho han dit són els psicofants de la pedagocràcia, sino perquè el que insinua ho empara. Com a dirigent sindical he tingut
l'oportunitat de coneixer-la i he de dir que sento un gran respecte
per ella. És en la meva opinió la millor Consellera d'Ensenyament
que hem tingut. O la menys dolenta, si ho preferiu. Potser passi a la
història com la consellera de les retallades, però aquest no és un
tema que depengui d'ella. O com a mínim, no n'és la màxima
responsable. D'altra banda, i es miri com es miri, tampoc hi hagut
cap resposta contundent per part del col·lectiu que l'hagi posada en
el destret d'haver de recular. La intel·ligència sindical en la
resposta a les retallades, per la seva part, ha demostrat que aquesta expressió és
un oximoron. Algun dia en parlarem. Pel que fa a les retallades, doncs, simplement li ha
tocat ballar amb els temps més lletjos. Però la crisi no té res a
veure amb les mesures que ara proposa. Ans al contrari, hom diria que no hi ha crisi pressupostària per a alguns.
De
totes maneres, el gran problema de l'ensenyament no és aquest o
aquell conseller o consellera, sinó la casta pedagocràtica que
perviu enquistada a les estructures de poder educatives. Perquè la
pedagocràcia és un lobby que existeix perquè hi ha pedagòcrates
que la constitueixen i que s'han d'inventar una justificació del seu
estatus de poder. Un poder que s'ha d'exercir reinventant facècies
sovint nefastes, perquè altrament la seva absoluta artificiositat
com a casta es faria palesa. Una impostura professional, un frau
intel·lectual i una agressió social. Més clar, aigua.
Luri
diu que és una victòria del pedagogisme antiintel·lectual. I és
cert. El problema tal vegada sigui que aquest pedagogisme
antiintel·lectal és l'única justificació que la casta
pedagocràtica pot adduir per tal de seguir mantenint les seves quotes de poder, per cert, inmunes a les retallades. En defintiva, el
pedagòcrata és com un inquisidor. Cal trobar heretges de tant en
tant que justifiquin la seva pròpia funció. I si no n'hi ha, doncs
s'inventen. Un inquisidor que reconegués que no hi ha heretges ni
perill que en sorgeixin, s'està senyalant a si mateix el camí de
l'atur. I això seria contra natura, oi?
El
pedagòcrata, vist com a casta, és exactament el mateix. Sembla
que la pedagocràcia ha guanyat una nova batalla. Ja veurem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada