diumenge, 1 de juliol de 2012

UNA DE "L'OESTE!: WESTERN I IDEOLOGIA (XXII)


III.3.- EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ EN L'HEROISME (I)

La figura de l’heroi tràgic al western ve tenyida de caràcters i perfils força diversos. Fins i tot en molts casos s’adopta un cert caire entre còmic i irònic. Però sempre es tracta de figures que ja no estan en el seu món. Trobaríem aquí també el que s’ha anomenat westerns crepusculars. No solament perquè estiguin fets al final del cicle del gènere, que també en molts casos, sinó perquè també se situen en el final d'una època. En general serien films de la dècada dels seixanta dels setanta. El tractament és divers, des dels pistolers en atur que ja no troben ningú que els pagui per utilitzar la pistola i decideixen de posar-se al servei d’una causa justa, com seria el cas de The Magnificient Seven, fins als atracadors de bancs o de trens irredents que, al final, davant la seva pròpia desesperació i assumint la seva condició de detritus d’un món que ja ha passat, decideixen autoimmolar-se. Una menció especial mereixerà Heavens Gate, un western atípic que aquí hem considerat com l’última pel.lícula del gènere, a despit d’altres que s’han rodat posteriorment. 

La diferència entre els herois èpics i els tràgics és que s’ha passat pel cicle èpica-lírica-tragèdia. La ingenuitat pròpia de les epopeies és ara senzillament impossible. Queda com a patrimoni aquest caràcter heroic, però res més. En altres termes, diríem que s’ha descobert el nihilisme, la manca de sentit de tot. No hi ha valor, com no hi ha intel.ligència, que redimeixi del fracàs. Les facultats i aptituds que podien tenir algun sentit per elles mateixes en un altre moment ara es manifesten com a mer instruments per a la realització d’allò en què l’heroi tràgic ha fracassat. En una societat competitiva, ja definitivament instal.lada en els valors del mercat i del diner, no hi ha redempció possible. L’home és els seus actes i res més, i el temps dels pioners ha quedat enrera. A aquests herois tràgics nomes els queda la seva pròpia heroïcitat. Els banquers i ranxers que abans contractaven uns pistolers als quals temien, i dels quals depenien, ara senzillament els esclafen. El diner ha passat de ser un mitjà a ser un fin en si mateix. I per als pistolers segueix sent un mitjà. Aquest és els seu drama. L’últim gran atracament que els permetrà retirar-se, per exemple, és una constant en aquest tipus de films; un últim gran atracament que sempre es resoldrà en el fracàs perquè l’època dels grans atracaments ja ha quedat definitivament enrera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada