QUÒDLIBET (V de V)

CAP A LA SEMIPROLETARITZACIÓ?

Hi ha prou indicis que s'està produint un desplaçament cap a la semiproletarització  de sectors de la població que tradicionalment havien estat proletaritzats. La qüestió és si es tracta d'una tendència puntual o si és estructural i sistèmica.

També cal replantejar-se la forma d'enfocar el concepte de semiproletarització. No és el mateix estudiar estratègies de supervivènica en el tercer món que abordar les modificacions en les condicions laborals de la població asalariada del primer món i en un context de crisi. Així, posats al primer món ¿podríem entendre com una forma de semiproletarització determinades situacions de "pluriempleo"? En un context on la tendència havia semblat que anava en sentit invers, és a dir, cap a l'exclusivitat d'un sol treball assalariat, que ara aquesta tendència s'inverteixi potser sí que podria interpretar-se com un pas en direcció cap un model de semiproletarització.

Igualment, si pensem en grups familiars per als quals el recurs bàsic de supervivència és, per posar un exemple, la pensió de l'avi o algun altre tipus de prestació, podríem concloure que estem també davant d'una forma de semiproletarització. Perquè la situació de semiproletarització permet que una persona pugui realitzar treballs que en una situació de dependència absoluta del salari no podria realitzar: estarien per sota del llindar de supervivència. Això tant hi fa que sigui pel caràcter esporàdic del treball o perquè estigui molt mal pagat: ningú pot treballar amb sous per sota del llindar de supervivència.

Què passa, però, si alguns aspectes de l'existència estan més o menys resolts des d'altres instàncies que no són els ingressos que hom percep pel treball? Doncs simplement, que aleshores sí que hom pot treballar per sota d'aquest llindar de supervivència. D'alguna manera, és com si el model dels adolescents americans venent diaris per a disposar d'alguns diners de cap de setmana s'estigués ara estenent a d'altres àmbits econòmics.

Imaginem un ni-ni que, encara amb trenta-cinc anys viu a casa de sons pares i que, en allò que correspon a la subsistència més elemental -jaç i taula- tot el grup familiar viu de la pensió de l'avi o d'alguna altra tipus de prestació social. Un cop mínimament resolt aquest tema, qualsevol ingrés que aquest «ni-ni» pugui obtenir amb les seves «chapucillas», posem tres o quatre-cents euros al mes, pot ésser destinat a finalitats no estrictament de subsistència; fins i tot lúdiques de cap de setmana.

Amb tres-cents euros al mes no es pot viure en el primer món. No, en el sentit usual del terme: no es pot gestionar una família, no es pot adquirir ni llogar cap vivenda ni, molt probablement, tampoc es podria assolir un nivell mínim de nutrició per poc que estiguessim parlant d'un grup de dues o tres persones que depenen d'aquests tres-cents euros. Però és que quan estem dient "en el sentit usual del terme" ens estem referint a una estructura social caracteritzada per l'absoluta proletarització. I això ja no és així en molts casos.

De fet, i acabant amb aquest llarg quòdlibet, penso que sí, que d'alguna manera Wallerstein tenia raó i el capitalisme no tendeix cap a la proletarització absoluta de la població, sinó cap a la semiproletarització. Per què? doncs, simplement, permet pagar menys, tant en termes absoluts com relatius. I a això no sé si hi tendeix el sistema, però sí que hi tendeix la naturalesa humana.