dimecres, 25 d’abril de 2012

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (X)


III.1.- L’ÈPICA AL WESTERN - EL MITE FUNDACIONAL (4)

L’èpica nacionalista  nord-americana arriba potser al seu climax a El Alamo[1] (1960), dirigida i protagonitzada per John Wayne, en el paper de David Crocket, heroi de l'Àlamo, juntament amb coronel Travis (Lawrence Harvey) i Jim Bouin (Richard Widmark). David Crocket és un personatge central de la galeria d’herois americans de primera generació. Una mena de síntesi ètica i estètica entre Daniel Boone i el general/president Andrew Jackson. Representa típic personatge de frontera que va fer de tramper i de caçador a Tennesse, que va lluitar a la guerra contra els anglesos de 1815 i a les guerres creek contra els indis, però que també es va dedicar a la política i va ser congressista en dues ocasions. Personatge inquiet per naturalesa, després de ser derrotat a les eleccions va donar per acabada la seva carrera política  i se'n va anar a cap a Texas al capdavant d'un grup de voluntaris de Tenesse, per ajudar la revolució dels colons texans contra la dictadura mexicana de López de Santa Ana. Crocket va morir a El Álamo juntament amb tots els seus homes a mans dels mexicans. D'aquesta mort es va fabricar un heroi, i del setge de l'Âlamo, les Termòpiles americanes.

La pel.lícula comença amb l’arribada de Crocket i els seus voluntaris a Texas. El tractament històric dels fets és, en línies generals, correcte. Això sí, tota vegada que sapiguem prescindir dels tòpics i que no tinguem en compte les continuades exaltacions de patriotisme americà defenent una terra que no era seva.

A diferència del crit a l’esperit clarament militarista i maniqueu que observàvem a They died with their boots on, amb una finalitat pràctica molt més immediata i mobilitzadora des del punt de vista de l’adoctrinament ideològic, El Álamo és més aviat un intent de glorificació de la història dels EU des d’un punt de vista d’adoctrinament nacionalista i dels valors preconitzats per aquest nacionalisme en un dels seus episodis fndacionals. L’esperit individualista, competitiu i democràtic propi dels colons anglo-saxons no podia viure de cap de les maneres sota una dictadura corrupta i mesquina com la mexicana. Hi ha un rerefons que postula la clara superioritat del model americà sobre el mexicà. El tractament que aquí es farà, això no obstant, de l’enemic és, atès al que estem acostumats, relativament digne i equànime[2]. Certament, als mexicans els toca aquí fer el paper dels indis, però se’ls atorga un grau superior de realitat ontològica.

El contingut ideològic nacionalista de la pel.lícula passa per la glorificació, al país de l’individualisme més rampant, del sacrifici conscient d’un grup de patriotes per salvar la comunitat. Els fets són els següents: Texas s’ha sublevat contra Mèxic. El president mexicà, el general Antonio López de Santa Ana, avança sobre Texas ambun poderós exèrcit. El general texà Sam Houston[3] necessita guanyar temps per a formar un exèrcit de voluntaris que s'hi enfronti, però aquest temps no existeix. I aquí apareixen els espartans de les Termòpiles en versió texana. Els voluntaris de Tennesse, encapçalats per David Crocket, un reduït grup de soldats regulars texans comandats pel coronel Travis -un autèntic fanàtic- i una partida guerrillera dirigida pel terratinent texà Jim Bouin, a penes dos-cents cinquanta homes en total, que reben instruccions de fer-se forts a l’antigua missió espanyola del Alamo, a San Antonio de Béjar amb la intenció de retenir-hi als mexicans mentre sigui possible i guanyar el temps que Sam Houston necessita per a formar un exèrcit. Després de tretze dies de setge, tots els defensors del Alamo acaben morts. Durant l'assalt, els mexicans els van tocar una melodia que es va fer famosa: a degüello.

Els únics supervivents de l'Àlamo van ser una dona i la seva filla, que a la pel·lícula són l'esposa i la filla d'un capità texà, a les quals els mexicans reten honors militars i els permeten de marxar. La crònica històrica més revisionista ha apuntat, però, la possibilitat que, en comptes de la mort heroica en combat a l'estil d'un digne èmul de Leònides l'espartà, Crocket s'hagués rendit -en l'esperança de salvar la pell donada la seva condició d'americà- i hagués estat executat algunes hores després per ordres directes de Santa Ana. Una possibilitat que la pel·lícula de John Wayne, per descomptat que no contempla. Ni cap altra de les múltiples versions que s'han fet sobre l'Álamo. Tampoc la més recent, The Álamo (2004), dirigida per John Lee Hancock, un autèntic nyap que no mereix cap altre comentari.

Tornant a la nostra versió, és interessant seguir al llarg de la pel.lícula el contrast i l’oposició dels tres caps de les respectives partides tancades al Álamo. Travis és el militar en estat pur, un vertader antecesor de Custer, mentre que Crocket representa l’ideal americà de l’aventurer, individualista i poc disciplinat, però valent i ardit, que sap comprendre, a l’hora de la veritat, la necessitat de sacrificar-se per la comunitat. Finalment, Jim Bouin, un ramader ramader anàrquic, el self-made man, la representació de l’empresari que, tot podent optar a una posició còmoda sota el règim mexicà, prefereix el sistema americà. Per afinitat electiva, vaja.

La pàtria, vindria a dir el "missatge", és va constituir com la síntesi de tots aquests caràcters heroics i durs. Una escena especialment interessant en aquest sentit, s’esdevé cap al final de la pel.lícula, un dia abans de l’atac final. Conscients que ja no poden resistir més, els voluntaris de Tennesse i la partida de Bouin es plantegen d’abandonar la plaça. Travis els recomana de fer-ho, però ell i les seves tropes s’han de quedar complint ordres. Quan són a punt de marxar, Travis els dirigeix un discurs agraint-los la seva ajuda. Finalment, en comptes de marxar, Bouin desmunta i se’n va cap a Travis, i el mateix fa Crocket. Tota la resta d’homes, aleshores, desmunten i decideixen quedar-se a morir a l'Álamo, amb un posat d'estar esperant que algú els faci una foto per a la posteritat que, cinematogràficament parlant és, si més no, escènicament xocant.



[1] Els fets del Álamo han estat objecte d’altres recreacions cinematogràfiques, però la que aquí ens ocupa és al que ha tingut més transcendència.
[2] Ens estem referint al tòpic del cienema americà en general de caricaturitzar l’enemic, com seria el cas dels indis al western, els alemanys o els japonesos a les bèl.liques, o els espanyols a les de pirates.
[3] L’altre gran lider texà va ser Stephen Austin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada