III.1.- L’ÈPICA AL WESTERN - EL
MITE FUNDACIONAL (4)
L’èpica nacionalista nord-americana arriba potser al seu climax a El
Alamo[1] (1960), dirigida i
protagonitzada per John Wayne, en el paper de David Crocket, heroi de l'Àlamo,
juntament amb coronel Travis (Lawrence Harvey) i Jim Bouin (Richard Widmark).
David Crocket és un personatge central de la galeria d’herois americans de
primera generació. Una mena de síntesi ètica i estètica entre Daniel Boone i el
general/president Andrew Jackson. Representa típic personatge de frontera que
va fer de tramper i de caçador a Tennesse, que va lluitar a la guerra contra
els anglesos de 1815 i a les guerres creek
contra els indis, però que també es va dedicar a la política i va ser
congressista en dues ocasions. Personatge inquiet per naturalesa, després de
ser derrotat a les eleccions va donar per acabada la seva carrera política i se'n va anar a cap a Texas al capdavant d'un
grup de voluntaris de Tenesse, per ajudar la revolució dels colons texans
contra la dictadura mexicana de López de Santa Ana. Crocket va morir a El Álamo
juntament amb tots els seus homes a mans dels mexicans. D'aquesta mort es va
fabricar un heroi, i del setge de l'Âlamo, les Termòpiles americanes.
La pel.lícula comença amb l’arribada de Crocket i els seus voluntaris a Texas. El tractament històric dels fets és, en línies generals, correcte. Això sí, tota vegada que sapiguem prescindir dels tòpics i que no tinguem en compte les continuades exaltacions de patriotisme americà defenent una terra que no era seva.
A diferència del crit a l’esperit clarament
militarista i maniqueu que observàvem a They
died with their boots on, amb una finalitat pràctica molt més immediata i
mobilitzadora des del punt de vista de l’adoctrinament ideològic, El Álamo és més aviat un intent de
glorificació de la història dels EU des d’un punt de vista d’adoctrinament
nacionalista i dels valors preconitzats per aquest nacionalisme en un dels seus
episodis fndacionals. L’esperit individualista, competitiu i democràtic propi dels colons
anglo-saxons no podia viure de cap de les maneres sota una dictadura corrupta i
mesquina com la mexicana. Hi ha un rerefons que postula la clara superioritat
del model americà sobre el mexicà. El tractament que aquí es farà, això no
obstant, de l’enemic és, atès al que estem acostumats, relativament digne i
equànime[2].
Certament, als mexicans els toca aquí fer el paper dels indis, però se’ls
atorga un grau superior de realitat ontològica.
El contingut ideològic nacionalista de
la pel.lícula passa per la glorificació, al país de l’individualisme més
rampant, del sacrifici conscient d’un grup de patriotes per salvar la
comunitat. Els fets són els següents: Texas s’ha sublevat contra Mèxic. El
president mexicà, el general Antonio López de Santa Ana, avança sobre Texas
ambun poderós exèrcit. El general texà Sam Houston[3]
necessita guanyar temps per a formar un exèrcit de voluntaris que s'hi
enfronti, però aquest temps no existeix. I aquí apareixen els espartans de les
Termòpiles en versió texana. Els voluntaris de Tennesse, encapçalats per David
Crocket, un reduït grup de soldats regulars texans comandats pel coronel Travis
-un autèntic fanàtic- i una partida guerrillera dirigida pel terratinent texà
Jim Bouin, a penes dos-cents cinquanta homes en total, que reben instruccions
de fer-se forts a l’antigua missió espanyola del Alamo, a San Antonio de Béjar amb la intenció de retenir-hi als mexicans
mentre sigui possible i guanyar el temps que Sam Houston necessita per a formar
un exèrcit. Després de tretze dies de setge, tots els defensors del Alamo
acaben morts. Durant l'assalt, els mexicans els van tocar una melodia que es va
fer famosa: a degüello.
Els únics supervivents de l'Àlamo van
ser una dona i la seva filla, que a la pel·lícula són l'esposa i la filla d'un
capità texà, a les quals els mexicans reten honors militars i els permeten de
marxar. La crònica històrica més revisionista
ha apuntat, però, la possibilitat que, en comptes de la mort heroica en
combat a l'estil d'un digne èmul de Leònides l'espartà, Crocket s'hagués rendit
-en l'esperança de salvar la pell donada la seva condició d'americà- i hagués
estat executat algunes hores després per ordres directes de Santa Ana. Una possibilitat
que la pel·lícula de John Wayne, per descomptat que no contempla. Ni cap altra
de les múltiples versions que s'han fet sobre l'Álamo. Tampoc la més recent, The Álamo (2004), dirigida per John Lee
Hancock, un autèntic nyap que no
mereix cap altre comentari.
Tornant a la nostra versió, és
interessant seguir al llarg de la pel.lícula el contrast i l’oposició dels tres
caps de les respectives partides tancades al Álamo. Travis és el militar en
estat pur, un vertader antecesor de Custer, mentre que Crocket representa
l’ideal americà de l’aventurer, individualista i poc disciplinat, però valent i
ardit, que sap comprendre, a l’hora de la veritat, la necessitat de
sacrificar-se per la comunitat. Finalment, Jim Bouin, un ramader ramader
anàrquic, el self-made man, la representació de l’empresari que, tot podent
optar a una posició còmoda sota el règim mexicà, prefereix el sistema americà.
Per afinitat electiva, vaja.
La pàtria, vindria a dir el
"missatge", és va constituir com la síntesi de tots aquests caràcters
heroics i durs. Una escena especialment interessant en aquest sentit, s’esdevé
cap al final de la pel.lícula, un dia abans de l’atac final. Conscients que ja
no poden resistir més, els voluntaris de Tennesse i la partida de Bouin es
plantegen d’abandonar la plaça. Travis els recomana de fer-ho, però ell i les
seves tropes s’han de quedar complint ordres. Quan són a punt de marxar, Travis
els dirigeix un discurs agraint-los la seva ajuda. Finalment, en comptes de
marxar, Bouin desmunta i se’n va cap a Travis, i el mateix fa Crocket. Tota la
resta d’homes, aleshores, desmunten i decideixen quedar-se a morir a l'Álamo, amb un posat d'estar esperant que
algú els faci una foto per a la posteritat que, cinematogràficament parlant és,
si més no, escènicament xocant.
[1] Els fets del Álamo han estat objecte d’altres recreacions
cinematogràfiques, però la que aquí ens ocupa és al que ha tingut més
transcendència.
[2] Ens estem referint al tòpic del cienema americà en general de
caricaturitzar l’enemic, com seria el cas dels indis al western, els alemanys o
els japonesos a les bèl.liques, o els espanyols a les de pirates.
[3] L’altre gran lider texà va ser Stephen Austin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada