UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (V)

CONTINUACIÓ: EL WESTERN I EL CONTEXT

Semblança del general Custer (4)

Què ha d’haver passat en tot just trenta anys, els que van des de Murieron con las botas puestas fins a Little big man? És evident que un dels trets constitutius de la nostra societat probablement sigui el seu caràcter fragmentat, com a mínim des dels anys vint. Per tant, no podem afirmar categòricament l’existència d’una sèrie d’etapes en la història recent dels Estats Units que es caracteritzarien cadascuna d’elles per unes delimitacions temporals clares i per llurs sengles discursos ideològics monolítics. No es tracta d’això, i el concepte gramscià d’hegemonia ens pot ajudar a descartar encara més aquesta idea. Sí que es tracta, però, d’una sèrie de discursos dominants, hegemónics, en els quals, a partir de les inquietuds que una determinada època històrica es planteja sobre si mateixa, determina uns centres d’interès diferents, en el sentit weberià del terme, que incideixen directament en la visió del passat , en la projecció que el present exerceix sobre el passat en funció del mateix present.

Little Big Man és el discurs anti-vietnam dels seixantes que s'esdevé hegemònic als setantes. Si a They died wiht their boots on els indis són els japonesos o els alemanys, i el setè de cavalleria els americans atacats a traïció a Pearl Harbour, a Custer in the West i a Little Big Man són el vietcong. Però ara s'ha produït la irreversible pèrdua de la ingenuïtat: ja no hi ha guerres nobles, ni netes ni honroses, sinó que totes són brutes i vils. Els americans ja no van al Vietnam amb el mateix esperit que la generació dels seus pares havia anat a les platges de Normandia o a Iwo-Jima. A les dues pel·lícules, Custer in the west i Little big man, ens trobem amb una societat en crisi de valors. En la primera hom és concient d'estar en una situació límit i d'una situació que, en realitat és una farsa: no té cap importància ni la veritat ni qui té raó; no hi ha bons ni dolents, només cinisme. L'únic horitzó possible sembla el nihilisme. A Little big man s'haurà produït una inversió de valors.

Des de la reflexió d'aquest Custer jüngerià, la paradoxa rau en què d'una banda hi ha la degeneració de la guerra en simple i mecànica operació d'extermini i l'aniquilació sistemàtica i final de l'enemic. La tècnica ha acabat amb la guerra; els carnicers amb els herois. Però de l'altra banda, la impossibilitat d'emprar aquestat tècnica fins a les últimes conseqüències eternitza una situació de degradació i de frau. Se suposava que la tècnica havia vingut a substituir l'antic guerrer per acabar amb la guerra, però no és així: la guerra es manté, molt més degradada i sense solució de continuïtat. La paradoxa de Custer és la paradoxa dels americans a finals dels seixanta, posats davant d'una guerra que no es podien permetre guanyar, però contradictòriament elaborada sota el model de l'extermini i l'aniquilació de l'enemic. I el vell guerrer acaba inhibint-se'n. El Custer d'aquesta pel·lícula és el guerrer de casta que està a punt de convertir-se en el coronel Kurz d'Apocalypse now (Francis F. Coppola, 1979). Un pas que no pot donar perquè és víctima del seu propi personatge, de la seva pròpia llegenda.

Aquesta reflexió crítica tingué el seu punt d'inflexió definitiu a finals dels seixanta quan la crisi de valors acabà invertint-ne definitivament l'escala, en un intent deseperat d'escapolirse del trajecte que portava inevitablement cap al nihilisme explícit. Els indis seguiran sent el vietcong, però si nosaltrees no podem ser els bons perquè està demostrat que som uns cínics i uns sàdics, ara l'enemic no solament ja no és és el dolent -encara podríem seguir instal·lats en el cinisme nihilista ni ens quedéssim aquí-,  sinó que passarà a més a més a ser ell el bo; el posseidor de la legitimitat moral de lluita.

Aquesta és l'autèntica inversió de valors. Del guerrer nietzschià i la seva moral dels senyors hem passat a la reactivitat cristiano-socialista i a la moral desl esclaus. Nosaltres som els dolent, el culpables d'haver portat les coses a un punt de no retorn, sense solució de continuïtat. Però si ens quedem aquí no superem el nihilisme. Cal donar un pas més enllà i retornar, des de la pèrdua d'ingenuïtat, que sí que hi ha bons i dolents. Però ara el bon és l'altre. I el dolent som nosaltres. Aquest és l'esperit subjacent al discurs que reflecteix Little Big Man: la guerra com un mal absolut encarnat per una societat autoculpabilitzada. Autoculpabilitzada per enviar els seus joves a morir a l'altre punta del món; autoculpabilitzada per estar masacrant pobles valents i heroics disposats a defensar fins a la mort el seu dret a la llibertat: els sioux, els txeiennes... el Vietcong.

Què va passar exactament al far west americà entre el 1830 i el 1900 és una qüestió que, com ja em dit, no interessa per a l'elaboració del mite. O com a mínim no interessarà de manera central. Precisament per això, que Custer es fiqués ell solet de peus a la galleda a Little Big Horn, tampoc. En un cas, Custer mor com un heroi èpic, honrosament, exemplarment i en sagrat compliment del deure. En l'altre s'autoimmola buscant en el seu sacrifici la impossible redempció d'un món que se'n va amb ell i amb els indis. Els vells enemics tornant a combatre i redimits junts per la mort heroica al camp de batalla, al últim camp de batalla trepitjat per herois. Finalment, tot aquest envoltori ideològic autolegitimador es desemmascara com el discurs hipòcrita d'un poder polític que fabrica Custers per dur a terme els seus designis sense cap mena d'escrúpol moral ni humà. 

És a dir, que Custer fos un militar temerari que es fiqués per culpa de la seva vanitat en un parany d'altra banda evident, és un tema que no sembla interessar. Però és precisament per aquest (no)interès tan evident que ens podem permetre una deconstrucció de la  història del western des del criteri dels que han estat els discursos hegemónics corresponents a cada època, i palesar així com aquests discursos s’han reflectit en un gènere cinematogràfic que potser podríem considerar que ha estat, des d’una certa perspectiva, el gènere per excel.lència.

Custer, heroi o villà? Segons en quin moment de la història del western, una cosa, segons en quin altre moment, l'altra. I probablement també per una bona part dels americans, i potser fins i tot per a molts de nosaltres, el general Custer ha estat segons els moments una cosa o l'altra. Fins i tot l'una i l'altra.