dijous, 5 d’abril de 2012

EL FERROCARRIL ESPANYOL I LA JORNADA ESCOLAR CATALANA


És difícil raonar contra l'obstinació. Perquè no contrasta les seves afirmacions amb els fets ni els interpreta a la llum de la raó, sinó d'altres instàncies. Li va passar a Galileu en la seva polèmica amb la física medieval dels escolàstics. Els deia que tots els cossos queien amb la mateixa acceleració, i que si a la Terra no passava així, era per causa de la resistència de l'atmosfera. Els inquisidors li replicaven que provés a llançar simultàniament des d'un terrat una bola de ferro i una ploma de gallina... I com els que manaven eren ells, el van considerar un contumaç i l'obligaren a retractar-se. Però no van poder aturar gaire més l'avenç del coneixement.

Hi ha casos molt pitjors. Com a mínim, els inquisidors creien que el sentit comú estava de la seva part. Al capdavall, una bola de ferro queia més ràpidament que una ploma de gallina. O no? Fanatismes a banda, hi havia condicions per al debat. En canvi, quan l'objecte de controvèrsia ja està abastantment demostrat, la persistència en l'error ens aparta de l'escenari del debat per traslladar-nos al de la farsa. Dos bons exemples d'això serien l'ample de via dels ferrocarrils espanyols i la jornada escolar catalana.

El cas del ferrocarril espanyol i el seu inèdit ample de via n'és un exemple prou il·lustratiu. Quan a tota Europa s'estava construit el ferrocarril amb un determinat ample de via, van aparèixer una sèrie de setciències que van proclamar orgullosament que era massa estret. Els enginyers ferroviaris anglesos i francesos no en sabien tant com els espanyols. Aquí ells ho farien millor, molt millor. A més, amb un tram més ample es podrien utilitzar locomotores més potents que superarien els inevitables pendents de l'accidentada orografia ibèrica, cosa que mai podria fer una locomotora més estreta.

El pintoresquisme de les argumentacions que es van aportar per justificar «científicament» aquesta posició rau en el fet que l'ample de via que critivaven ja estava funcionant sense problemes per tot arreu. I les locomotores més potents també. Sembla però que darrere el ridícul científic hi va haver benefici crematístic. Un personatge força tèrbol i curiós, el duc de Riánsares, marit morganàtic de la reina mare, va fer una fortuna incalculable amb tota aquesta milonga. Sempre n'hi ha que els surt a compte el ridícul dels altres.

I com a mínim pel que fa al ridícul, tot indica que alguna cosa similar està passant a Catalunya amb el tema de la jornada escolar. Catalunya és l'únic lloc d'Europa amb jornada escolar partida a la secundària. Només amb això, i amb els discretíssims resultats que s'obtenen als informes PISA, n'hi hauria d'haver prou. Però des del poder i els seus civaders, la defensa numantina de la singularitat i les «argumentacions» contra la jornada continuada recorden molt la pedanteria prepotent dels enginyers espanyols de l'època pionera del ferrocarril. Igual que ells, han decidit les conclusions abans de contrastar els fets. Uns fets que ja hi ha qui ha contrastat. És com si algun sonat vingués ara a anunciar-nos la fi del món per a l'any 2000... en ple 2012!

Quan s'argumenta alguna cosa contra la jornada intensiva -generalment acostumen més aviat a mirar cap a l'altre costat o a sortir amb evasives- es diu que aquesta mesura aniria contra la conciliació familiar. Alguns podríem pensar que seria precisament al contrari, però no val la pena discutir. Es tracta d'un argument de la mateixa consistència que el de la potència de les locomotores: la jornada continuada està funcionant a tot arreu. I igual que en el cas de l'ample de via espanyol, l'únic lloc on encara es fa jornada partida és Catalunya. Quines coincidències! Ja només falta que algú tradueixi al català allò del ¡que inventen ellos!

Ens hi estem acostant. Vegem si no l'argument amb què es va despenjar fa uns dies una alta autoritat educativa catalana: "no s'aplicarà la jornada continuada encara representi un estalvi, perquè això seria una mesura economicista". Vagi per endavant que dir això des d'un Departament els treballadors del qual hauran vist reduïda en un 30% la seva capacitat adquisitiva en només dos anys a base de retallades salarials, a més dels augments de l'hrari laboral, irradia un menyspreu que voreja l'insult. Però la cosa no s'acaba aquí...

Quan en una coneguda emissora de ràdio se li va preguntar a aquesta mateixa senyora pels resultats del pla pilot de jornada continuada, va respondre que era una mostra molt poc significativa, perquè només es tractava de sis instituts i això no era suficient per establir que la intensiva impliqués una millora en el rendiment acadèmic. I aquesta sí que és mereix el premi babero de oro!

Ens podríem certament preguntar si aquesta mateixa mostra seria per a ella igualment irrellevant en cas contrari: si la cosa no estigués funcionant. Però el que no admetem és que pretengui prendre'ns el pèl amb preteses lliçons d'estadística. Perquè va ser ella mateixa qui ja era encara no fa un any al capdavant del projecte i només va donar permís a sis instituts per a aquest «pla pilot». La pregunta seria si considerava fa un any que una mostra de sis instituts sí que era significativa? O fa un any tampoc ho era? I ho sabia aleshores? Cinisme o beneiteria?
Potser ens haurem de començar a preguntar qui són els ducs de Riánsares de l'ensenyament català? Qui se n'està aprofitant de tanta incompetència? A qui li surt a compte la jornada partida?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada