III.1.- L’ÈPICA AL WESTERN - EL MITE
FUNDACIONAL (2)
La segona
pel.lícula que ens ocuparà és igualment èpica, però centrada en aquest cas en
personatges històrics que han estat magnificats precisament a través de
l’extraordinària difusió del mite del western. Si els Enees o Moisès de Covered Wagon representen la primera
generació d'herois, ara ens trobarem amb el tipus produït per l'esperit de
frontera en segona generació.
Igual que a
la mitologia grega hi ha una primera generació, els argonautes que conflueixen
a la recerca del vellocí d'or, i una segona que es troba a la guerra de Troia,
també en el western podem trobar dues generacions històricament determinades[1].
Una primera que es correspon als herois que generen les primeres fornades de
pioners, que històricament serien els Daniel Boone[2]
i els David Crocket; i una segona que ja pertany de ple al món a què la
generació anterior va donar peu. Els Ulisses, els Aquiles i els Ajax americans:
Buffalo Bill, Wild Bill Hickok, Custer, Wyatt Earp, Jesse James... és a dir, la
constelació de personatges que configuraran l'imaginari de l’oest americà.
I aquest és el model hagiogràfic que trobem a una pel.lícula que és un autèntic clàssic del western: The Plainsman (1936), dirigida per Cecil B. de Mille i protagontizada per Gary Cooper. Aquí es va titular "Buffalo Bill". Un autèntic despropòsit, ja que els dos personatges centrals són Wild Bill Hickok (Gary Cooper) i Calamity Jane (Jean Arthur). Tot i que, certament, el personatge de Bill Cody[3] apareix a la pel.lícula, hi juga un paper totalment secundari.
The plainsman ens descriu les gestes d’un dels personatges més populars de l’oest americà, el
ja esmentant Hickok i la seva companya Calamity Jane. Hickok va ser un ranger
de l’exèrcit, un pistoler -reconegut segons la llegenda com un dels més ràpids-
i un jugador empedreït -ludòpata, se'n diria avui en dia-. La reconstrucció no
es pot dir que sigui històrica en absolut, sinó que el que s’intenta és
senzillament mitificar la figura de Hickok, que passa del pistoler que va ser a
un gran patriota americà.
L’argument s’estructura a partir del final de la guerra civil i ens descriu les lluites contra els indis. Hi apareixen, a més de Hickok, Calamity Jane, Cody, el general Custer i el cap indi Yellow Hand. És un dels casos prototípics en els quals els indis, ontològicament, no són. Com s'ha acabat la guerra i ja no poden vendre armes a l'exèrcit, uns blancs sense escrúpols es dediquen a vendre-les als indis, però Hickok descobreix la trama. Les influències i els interessos creats fan que sigui Hickok el qui tindrà poblemes per haver denunciat la conspiració. Injustament perseguit -fins i tot pel seu amic Buffal Bill-, Hickok-Cooper haurà de desemmascarar la trama i demostrar la seva innocència. Al final, després d'haver aconseguit reduir els malfactors i mentre espera que arribi l'exèrcit per lliurar-los-els, l’heroi mor assassinat d'un tret a l'esquena mentre jugava al póquer amb els seus presoners per passar l'estona.
La idea del
blanc dolent i traidor que ven armes a l’enemic ens aporta la interessant idea
de l’enemic intern, que tantes
paranoies col.lectives provocarà a la història dels EU, des de l’internament
dels asiàtics durant la guerra mundial en camps de concentració fins al
maccartysme de la post-guerra. Els personatges són tots d’una peça, íntegres o
corruptes, bons o dolents, en un plantejament maniqueista que no admet
ambigüitats ni fisures. I un avís contra l’excés de tolerància, confosa aquí
amb la bonhomia: aquell qui descobreix l’enemic intern no és cregut d’antuvi, i
fins i tot és perseguit. És fa impossible no evocar aquesta idea amb la
repressió sindical dels vint i els trenta als EU o amb la cacera de comunistes.
La nació té enemics i no es pot baixar mai la guàrdia, i més encara si els
enemics són entre nosaltres. En realitat, més aviat podríem dir que no és Gary
Cooper fent de Hickok, sinó Hickok com a excusa perquè Gary Cooper faci de Gary
Cooper en un dels seus papers més genuïns.
La figura de Hickok es
tracta aquí de la mateixa manera que la de Custer a They died with their boots on. Qui fou realment Wild Bill Hickok no
és important, sinó presentar un model d'una peça. Hickok o Custer, són
l'excusa. També el tractament de Wild Bill canviarà segons l'època. Ho veurem
més endavant, a la galeria de personatges, presentant els contrastos entre The Plainsman, Little big man i Wild Bill (1995), dirigida per Walter
Hill i protagonitzada per Jeff Bridges en el paper de Hickok, un western revisited.
[1] I potser també una tercera, caracteritzada pel dessarrel·lament, que
seria la de Billy de kid.
[2] Malgrat sigui anterior històricament i geogràficament al western en
senti estricte, Daniel Boone representa perfectament aquest esperit de primera
generació de pioners.
[3] Buffalo Bill es va fer famós, sobretot, a partir de les seves
representacions circenques, on recreava l’escenografia del far west. El cap
Lakota (sioux) Sitting Bull va participar-hi durant un temps, i sembla que
també el mateix Bill Hickok en algun mment. Sitting Bull va tornar després a la
reserva, va escapar-se al Canadà i finalment, després de tota una sèrie de
visicituds, va ser mort pels soldats americans quan intentava fugir de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada