dimecres, 18 d’abril de 2012

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (VIII)


III.1.- L’ÈPICA AL WESTERN - EL MITE FUNDACIONAL (2)

La segona pel.lícula que ens ocuparà és igualment èpica, però centrada en aquest cas en personatges històrics que han estat magnificats precisament a través de l’extraordinària difusió del mite del western. Si els Enees o Moisès de Covered Wagon representen la primera generació d'herois, ara ens trobarem amb el tipus produït per l'esperit de frontera en segona generació.

Igual que a la mitologia grega hi ha una primera generació, els argonautes que conflueixen a la recerca del vellocí d'or, i una segona que es troba a la guerra de Troia, també en el western podem trobar dues generacions històricament determinades[1]. Una primera que es correspon als herois que generen les primeres fornades de pioners, que històricament serien els Daniel Boone[2] i els David Crocket; i una segona que ja pertany de ple al món a què la generació anterior va donar peu. Els Ulisses, els Aquiles i els Ajax americans: Buffalo Bill, Wild Bill Hickok, Custer, Wyatt Earp, Jesse James... és a dir, la constelació de personatges que configuraran l'imaginari de l’oest americà.

I aquest és el model hagiogràfic que trobem a una pel.lícula que és un autèntic clàssic del western: The Plainsman (1936), dirigida per Cecil B. de Mille i protagontizada per Gary Cooper. Aquí es va titular "Buffalo Bill". Un autèntic despropòsit, ja que els dos personatges centrals són Wild Bill Hickok (Gary Cooper) i Calamity Jane (Jean Arthur). Tot i que, certament, el personatge de Bill Cody[3] apareix a la pel.lícula, hi juga un paper totalment secundari.

The    plainsman ens descriu les gestes d’un dels personatges més populars de l’oest americà, el ja esmentant Hickok i la seva companya Calamity Jane. Hickok va ser un ranger de l’exèrcit, un pistoler -reconegut segons la llegenda com un dels més ràpids- i un jugador empedreït -ludòpata, se'n diria avui en dia-. La reconstrucció no es pot dir que sigui històrica en absolut, sinó que el que s’intenta és senzillament mitificar la figura de Hickok, que passa del pistoler que va ser a un gran patriota americà.

L’argument s’estructura a partir del final de la guerra civil i ens descriu les lluites contra els indis.  Hi apareixen, a més de Hickok, Calamity Jane, Cody, el general Custer i el cap indi Yellow Hand. És un dels casos prototípics en els quals els indis, ontològicament, no són. Com s'ha acabat la guerra i ja no poden vendre armes a l'exèrcit, uns blancs sense escrúpols es dediquen a vendre-les als indis, però Hickok descobreix la trama. Les influències i els interessos creats fan que sigui Hickok el qui tindrà poblemes per haver denunciat la conspiració. Injustament perseguit -fins i tot pel seu amic Buffal Bill-, Hickok-Cooper haurà de desemmascarar la trama i demostrar la seva innocència. Al final, després d'haver aconseguit reduir els malfactors i mentre espera que arribi l'exèrcit per lliurar-los-els, l’heroi mor assassinat d'un tret a l'esquena mentre jugava al póquer amb els seus presoners per passar l'estona.

La idea del blanc dolent i traidor que ven armes a l’enemic ens aporta la interessant idea de l’enemic intern, que tantes paranoies col.lectives provocarà a la història dels EU, des de l’internament dels asiàtics durant la guerra mundial en camps de concentració fins al maccartysme de la post-guerra. Els personatges són tots d’una peça, íntegres o corruptes, bons o dolents, en un plantejament maniqueista que no admet ambigüitats ni fisures. I un avís contra l’excés de tolerància, confosa aquí amb la bonhomia: aquell qui descobreix l’enemic intern no és cregut d’antuvi, i fins i tot és perseguit. És fa impossible no evocar aquesta idea amb la repressió sindical dels vint i els trenta als EU o amb la cacera de comunistes. La nació té enemics i no es pot baixar mai la guàrdia, i més encara si els enemics són entre nosaltres. En realitat, més aviat podríem dir que no és Gary Cooper fent de Hickok, sinó Hickok com a excusa perquè Gary Cooper faci de Gary Cooper en un dels seus papers més genuïns.

La figura de Hickok es tracta aquí de la mateixa manera que la de Custer a They died with their boots on. Qui fou realment Wild Bill Hickok no és important, sinó presentar un model d'una peça. Hickok o Custer, són l'excusa. També el tractament de Wild Bill canviarà segons l'època. Ho veurem més endavant, a la galeria de personatges, presentant els contrastos entre The Plainsman, Little big man i Wild Bill (1995), dirigida per Walter Hill i protagonitzada per Jeff Bridges en el paper de Hickok, un western revisited.


[1] I potser també una tercera, caracteritzada pel dessarrel·lament, que seria la de Billy de kid.
[2] Malgrat sigui anterior històricament i geogràficament al western en senti estricte, Daniel Boone representa perfectament aquest esperit de primera generació de pioners.
[3] Buffalo Bill es va fer famós, sobretot, a partir de les seves representacions circenques, on recreava l’escenografia del far west. El cap Lakota (sioux) Sitting Bull va participar-hi durant un temps, i sembla que també el mateix Bill Hickok en algun mment. Sitting Bull va tornar després a la reserva, va escapar-se al Canadà i finalment, després de tota una sèrie de visicituds, va ser mort pels soldats americans quan intentava fugir de nou.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada