dissabte, 20 d’octubre de 2012

I DE BARCELONA-WORLD I D'EUROVEGAS, QUÈ? (I de II)



Durant gairebé un any, el tema estrella del contenciós entre Barcelona i Madrid -en el context del qual s'inscriu el Catalunya-Espanya-  havia estat Eurovegas. Tot sigui dit amb perdó, no faltava més, dels Barça-Madrid i de les veleitats pre-onze de setembre dels masovers de CIU.  Però sí, malgrat que ara ja ningú en parli enlloc, no fa ni dos dies que els mitjans de comunicació d'aquí i d'allà, tots ells escrupulosament independents i professionals, no faltava més,  però també degudament alletats per les dides del poder -d'aquí o d'allà segons el cas, és clar- no parlaven gairebé d'altra cosa. I de cop, l'oblit... o l'Omertà?

Repassem molt breuments els fets d'aquesta crònica grotesca. Doña Esperanza i el Sr. Artur es van estar arrossegant servilment davant d'un magnat neoesclavista, que es devia divertir d'allò més mentre, tot tirant-se entre ells els plats pel cap, li cantaven les bondats de llurs respectius feus per a ubicar-hi la nova Babilònia  a preu de ganga.

Però el magnat tenia serioses reserves amb les lleis europees, espanyoles i catalano/madrilenyes. S'ha de poder fumar i aquí les lleis ho prohibeixen; els menors havien de poder entrar-hi com a adults -jugant, fumant, bevent, i el que hi fes falta- i aquí tot això les lleis també ho prohibeixen;  el magnat no paga salari a alguns treballadors, que viuen exclusivament de les propines que els clients proveeixen quan tenen el seu  quart d'hora, aquí en canvi, potser degut a una lamentable perversió consuetudinària, el treball es paga i fins i tot les lleis hi obliguen...
Tot plegat, foteses que ells haurien resolt ràpidament en llurs respectius corralitos. Però ai las! la legislació espanyola no els donava marge!  Doña Esperanza no ho va dir així, tan explícitament, no ho podia dir per raons òbvies, tan espanyola ella! però ho pensava; el Sr. Artur, al seu torn, se la va apuntar: ai quina pena que no pugui fer jo totes les lleis! I va preparar el seu full de ruta.

Que consti que les lleis sobre el tabac que tenim actualment em semblen pensades per retrassats mentals amb una perillosa proclivitat cap al fanatisme i la intolerància. Senzillament, qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Si en un bar es fuma i a mi em molesta el fum -el del tabac, és clar, el dels cotxes i el de les fàbriques me l'he d'empassar sí o sí- aniré a fer el cafè a un altre que no  hi deixin fumar. I punt. Qualsevol cosa que vagi més enllà d'això és jugar a ser Torquemada.
Però això no treu que, com ja deien els llatins; dura lex sed lex. La seva naturalesa profundament intolerant  no li treu la condició de llei. I s'ha de complir. Però el que no es pot fer és donar l'espectacle dient públicament, en català un, en castellà l'altra, o segurament tots dos per boca d'un intèrpret en anglès: don't worry Mr. Adelson, I'll workt it out for you... just for you.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada