Parece
que el tema de la semana ha sido, y el de la que viene y siguientes también, me
temo, si la futura Cataluña independiente estará en la Unión
Europea y/o en el euro. Y lo de “y/o” no es gratuito, porque con
el rosario de declaraciones de las autoridades y paraautoridades
catalanas desmintiendo prontas a las de la UE cada vez que éstas
hacían alguna declaración en relación al tema, la última perla
-cómo no, de Mas- ha sido que Cataluña podría tener el euro como
moneda aunque no estuviera en la UE ni en la zona euro. Es decir, que
ni aunque se empeñen en sacarnos de Europa y de la zona euro, ni así
podrán evitar que la adoptemos como moneda catalana. Y es que esto
ya es la repanocha... o que nos han tomado por imbéciles.
Porque
los supuestos bajo los que un estado adopta una moneda extranjera
sobre la que no tiene el menor control -la dolarización, por
ejemplo- hasta ahora al menos ha afectado a países con los cuales no
creo que quieran compararse ni Mas ni Junqueras. Y a ver ¿qué
países usan como moneda el euro sin ser de la UE o de la zona euro?
Tenemos por un lado países minúsculos y paraísos fiscales -o ambas
cosas a la vez-, como Ciudad del Vaticano, San Marino, Andorra y
Lienchestein; por el otro, ni más ni menos que Kosovo y Montenegro.
¿En qué tipología piensa Mas que encaja mejor Cataluña?
Porque si apunta hacia Kosovo o Montenegro, estamos apañados; y si cree que Cataluña, con sus 7.5 millones de habitantes, sus 32000 kilómetros cuadrados y su estructura económica, puede ser un paraíso fiscal... ¿Cuántos paraísos fiscales hay de más de unos pocos cientos de kilómetros cuadrados? ¿Se ha preguntado Mas por qué a partir de una cierta superficie, no hay paraíso fiscal que valga? ¡A ver si somos más serios!
Porque si apunta hacia Kosovo o Montenegro, estamos apañados; y si cree que Cataluña, con sus 7.5 millones de habitantes, sus 32000 kilómetros cuadrados y su estructura económica, puede ser un paraíso fiscal... ¿Cuántos paraísos fiscales hay de más de unos pocos cientos de kilómetros cuadrados? ¿Se ha preguntado Mas por qué a partir de una cierta superficie, no hay paraíso fiscal que valga? ¡A ver si somos más serios!
Todo
este cúmulo de majaderías me recuerda un viejo chiste en que un
turista americano en San Marino le está explicando a un súbdito
sanmarinense que él, en su rancho de Texas, se sube al coche a la
salida del Sol y al atardecer, cuando se está poniendo, todavía está en sus
propiedades. Y el otro le contesta: “yo también tuve un coche
así hace una vez”.
Sobran los comentarios.
Amb permís, alguna pregunta:
ResponElimina-¿Es pot permetre Espanya assumir tot el deute que ha contret fins avui, cosa que passaria si Catalunya s’independitzés sense negociació? ¿No seria això molt perjudicial per a Espanya?
-Siguem realistes: els creditors volen cobrar. ¿Vostè creu que la confiança que generaria Espanya –després d’haver expulsat Catalunya de la UE- seria major que la que genera avui? No, seria molt menor.
-¿Seria beneficiós per algú que de cop s’establís un sistema d’aranzels de Catalunya envers Europa i d’Europa envers Catalunya?
-¿Vostè creu de veritat que l’independentisme, per exemple el que es va manifestar durant la Diada, desitja convertir-se en un paradís fiscal? ¿Quina prova en té, d’això? ¿Algun independentista ho ha dit o ha suggerit?¿ No li sembla que afirmar-ho és –argumentalment- poc seriós i una miqueta deshonest?
I alguna altra cosa:
A mi em sembla que convé adonar-se que a ningú, absolutament a ningú, li interessa que Catalunya surti de la UE. I en això unionistes i independentistes, almenys la majoria, estem d’acord: jo proposo que en això treballem junts. En cas que la major part de catalans volgués la independència, és obvi que la millor solució per a tothom és una negociació a tres bandes (EU, Esp i Cat). Per repartir-se el deute, per exemple. ((He de confessar-li que no sóc ben bé de la CUP.))
I un suggeriment: l’unionisme no hi guanyarà res amb el menyspreu cap a l’independentisme i cap a Mas. Expressions com “cúmulo de majaderías” serveixen per desforgar-se però no aporten res al debat; només afegeixen amargor i mal ambient. Valdrà més que els unionistes es posin/us poseu mans a l’obra i comencin/comenceu a baixar al fòrum dels arguments.
Cordialment
No sóc jo qui ha de resoldre els enigmes que planteja l'efectuació d'un projecte independentista que no comparteixo, sinó en tot cas vostè, o vostès, que ens ho haurien d'explicar a la resta. Jo el que crec és que als que es van manifestar per la Diada, els és indiferent que la Catalunya independent segueixi o no a la UE, almenys en el sentit que creuen llurs dirigents, malgrat que tampoc saber que n'hagués de sortir els duria pas a modificar llurs plantejaments. Perquè no estan fets des dels arguments, sinó des del sentiment. I això, en política, és molt greu; és una irresponsabilitat.
EliminaDe veritat que em sorprèn, d'altra banda, que em digui que mai no ha sentit cap independentista plantejar la futura Catalunya independent com a paradís fiscal. Jo sí,i li asseguro que als mitjans independentistes -que són tots avui en dia- n'hi va ple.
I finalment, amic Casals, vull que quedi clar que jo no menyspreo res i que l'independentisme em sembla tant legítim com qualsevol altre plantejament, però no m'agrada que em prenguin el pèl i que m'enganyin amb arguments fal·laços com si tots plegats fóssim idiotes. I això és el que estan fent el Sr. Mas i els seus edecans. No m'ho he inventat pas jo, això de la "dolarització", que quedi ben clar. Qui no ens està enganyant, en canvi, la CUP, amb qui vostè no sembla simpatitzar. Ells sí que ho tenen clar: Països Catalans fora de la Unió Europea i de l'euro.
Així de clar: qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Però els seus, Casals, estan pretenent portar-me a l'era tot dient-me que allí no hi ha pols. I això és enganyar, sobretot perquè ells no hi aniran pas. I ara sí que acabo. De veritat, benvingut i gràcies per la seva educació.
Sr. Massó:
EliminaAgraït per la seva resposta.
De veritat que em faria gràcia tenir constància d’alguna d’aquestes declaracions o comentaris que suggereixen que ens aniria bé esdevenir un paradís fiscal. Ep, no parlo de converses de bar ni de tertúlies de borratxera, això no s’hi val. Parlo de polítics, intel•lectuals, artistes, economistes, politòlegs, etc., que ho hagin proposat o insinuat. Li agrairia que me’n donés una o dues referències.
En canvi, he sentit i he llegit molts arguments, discutibles com tots, que conclouen amb bastanta claredat que la independència pot ser (no dic “és”) un camí òptim per desencallar un seguit de problemes o desencontres (sobretot de caràcter cultural i econòmic) que avui s’han convertit ja en asfixiants. No és el moment, ara, de detallar-los, seria massa llarg. Però si en alguna cosa és generós l’independentisme actual, és precisament en l’argumentació, en el grau de racionalització. Si els arguments són fal•laços o no, és el que caldria discutir. Però, per començar , els arguments que vostè esmenta (dolarització, paradís fiscal, si és que d’això se’n pot dir arguments) no són els que presenta cap dels partits independentistes amb representació parlamentària ni cap de les personalitats amb projecció pública.
Però l’argumentació i la racionalització no impedeixen la festa i la celebració. ¿O és que l’home racional no pot ser també, en determinats moments, un home lúdic i festiu? Vull dir amb això que atribuir a una cadena humana sentiment, carrincloneria i beneiteria –i només això-, no és encertat; i és aquí on em sembla notar que, si no és menyspreu, almenys hi ha un desig enorme per part d’alguns (no dic de vostè) de no discutir res de res de res. És a dir, convé també argumentar per què dieu que l’independentisme és purament sentimental i no racional.
M’agafo a la seva metàfora: a les eres hi ha pols, sens dubte. El que es proposa és un canvi d’era, on també hi haurà pols, sens dubte. Però és que en l’era on ara estem, n’hi ha tantíssima, de pols, que ja no s’hi pot respirar i hi prendrem mal.
Cordialment.