L'error del PSC no ha estat la
seva proposta federal ni haver presentat un perfil "massa poc" catalanista.
Tampoc ha estat, com diran alguns, el cas contrari: no haver aguditzat el seu
perfil espanyolista. L'error del PSC ha estat haver-se plegat d'antuvi al
desplaçament de l'escenari en el qual es produeix el discurs i en relació al
qual s'hi desplega, cap a instàncies categorials de
naturalesa gairebé exclusivament identitària. Això és el que l'ha deixat sense
un discurs homologable. ... homologable amb qui?... Hauríem de preguntar.
Així doncs, el problema del PSC
no ha estat la falta de discurs, sinó que això ha estat precisament la
conseqüència d'un error anterior: haver admès implícitament y explícita un
escenari en el qual el debat quedava inevitablement polaritzat per
l'antagonisme "nacional" i en el qual la pròpia autorreferència s'acaba establint en relació al posicionament sobre aquest tema; un univers de
discurs en el qual sempre estarà afectat per una posició liminal i relegat al
paper de comparsa.
El PSC es va apropiar, a
principis dels vuitanta, del discurs d'un PSUC que estava naufragant per altres
raons. Un llegat que, per culpa de l'extrema feblesa teòrica de l'hereu, no es va
saber administrar i ha acabat malbaratat. El desastre dels dos tripartits
ho va acabar d'adobar. I les rates, com sempre, les primeres en abandonar el vaixell.
Ara toquen a Rèquiem. Potser s'ho
té merescut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada