LES ELECCIONS COM A METÀFORA DE LA DEMOCRÀCIA

Les eleccions, i més concretament les jornades electorals, són una metàfora de la democràcia. Igual que una missa cristiana rememora un  temps que la comunitat havia compartit amb algú que se n’ha anat i a qui simbòlicament es fa retornar en la comunió, l’acte de dipositar el vot en una urna pretén evocar una llibertat de iure que de facto tots sabem que no tenim; i en la qual, això no obstant, semblem estar-hi creient mentre representem el ritual. Igual com a les antigues festes populars en les quals, un dia a l’any, només un, és clar, els criats feien de senyors i els senyors de criats. I així com a la cançó d’en Serrat, quan s’acaba la festa vuelve el rico a su riqueza, vuelve el pobre a su pobreza, el dia després de les eleccions, tot torna a ser com abans.

Algú ha dit que aquestes serien unes eleccions lampedusianes, perquè es tractava de canviar-ho tot perquè no canviï res. Mol probablement sigui així, tota vegada que aquest “que no canviï res” l’entenguem en el sentit que l’endemà de les eleccions hi haurà més retallades en sanitat, en ensenyament, en transports públics... i que se seguiran reduint els sous dels funcionaris, el nombre d’aturats seguirà augmentant, la precarietat laboral d’avui la farà bona la de demà i se seguirà fent pagar a la població la crisi que han provocat els que volen guanyar cada cop més i sense cap mena de fre. És a dir, sense que  cap mena de dret pugui aturar l’enriquiment dels que vertaderament manen, mentre que els polítics al seu servei els fan de testaferros fent veure que manen.

I com això no hi ha ningú, o quasi ningú disposat a afrontar-ho, ens han d’anar fer creient, mentrestant es consuma la liquidació de l’estat del benestar i de l’estat de dret, que encara ens hi juguem alguna cosa. Així es manté entretinguda la parròquia. El pensament únic és molt més proteic del que la majoria es pensa.

Eleccions lampedusianes? Gairebé amb tota seguretat que sí. Però això sí, ens les presenten com a shakespearianes com si estiguéssim debatent-nos entre el ser o no ser d’un poble (to be or not to be...independent?). Jo, la veritat, més aviat em quedaria en aquest cas amb el Shakespeare de les comèdies que amb el de les tragèdies. Li fa més al cas, trobo. I no cap de tant adient com Molt soroll per a no res (Much ado about nothing).