dissabte, 18 d’agost de 2012

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (XXXIII)


III.3.- EL WESTERN TRÀGIC: LA REDEMPCIÓ PER L'HEROISME (12)



A la qüestió social se li afegeix un triangle amorós entre Averill, la seva companya Ella (Isabelle Huppert) -una prostituta que regenta un burdell- i un client enamnorat d’Ella, Nathan D. Champion (Christopher Walken), un pistoler de l’associació que serà al final assassinat pels mercenaris quan es rebela contra els seus patrons i tracta de defendre Ella.
Assabentat Averill de l’existència de la llista negra i de les intencions dels ramaders, decideix avisar els immigrants i els aconsella presentar resistència junts, l’únca opció raonable. Però Averill no té encara clar quina opció personal seguir, dimitir de sheriff i marxar, o implicar-se personalment en la defensa dels immigrants. Soggereix a Ella marxar junts; Averill, de família rica i amb recursos, s’ho pot permetre. A més, Ella figura també a la llista de condemnats a mort. Però Ella dubta. Champion li ha proposat també de casar-se i marxar. Quan Ella sembla decidida a favor de Champion, comença el conflicte: uns pistolers entren casa d’Ella amb l’intenció de matar-la, Champion la defèn i el maten. Finalment arriba Averill que mata els pistolers.
La història del triangle amorós té aquí dues versions. En la versió original, molt més llarga -219 minuts contra 149- Ella és violada i morta pels pistolers, mentre que a la versió que es va comercialitzar, Averill salva Ella i es posa al front de la insurrecció. Irvine mor borratxo en un tiroteig. Finalment, quan l’exèrcit intervé per aturar la mort dels pistolers i ramaders, Averill i Ella, ara amb una sola opció, marxen junts decidits a començar una nova vida. A la versió original, Averill retorna sol al seu món. Un epíleg breu i mut ens mostra un Averill envellit retornant al seu món a bord d’un luxós vaixell a Newport, Rhode Island.

Més enllà de la història d’amor, Cimino inverteix el termes clàssics que havien estat tòpics al gènere del western. L’itinerari bíblic de la terra de l’esperança se segueix mantenint, certament, però els personatges no. Ara no són els indis l’enemic dels pIoners, sinó els mateixos americans de primera generació. Això queda simbolitzat clarament en l’escena de la guerra, en la qual els terratinents blancS es veuen envoltats, com les caravanes atacades pels indis, pels nous colons blancs. Però ara els indis no ataquen oferint-se com un blanc fàcil a la punteria dels blancs. Assessorats per Averill, construeixen un carro de combat a l’estil dels antics romans per apropar-se a la posició enemiga. L’exclamació del comandant de l’exèrcit quan arriba és prou significativa: maleïts romans. El que havia de ser una matança de colons pot acabar esdevenint una criba de ramaders; i encara més: què pintava un sheriff ric i de bona família comprometent-se amb aquella gent i ensenyant-los tècniques de combat que havia après a les seves lliçons d’història? Per què els cultes gosen a ficar-se entre els pàries?
 
Heaven’s Gate acaba amb el gènere del western per tal com desvela l’entramat mítico-fundacional d’una nació que se l’havia inventat per legitimar les seves pròpies contradiccions. La idea de la terra de les oportunitats i el somni americà queden desemmascarats com el que realment eren: pura retòrica ideològica. Malgrat tot, i sense que una cosa tregui l'altre, "sempre ens quedarà el western".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada