1 de maig "revisited"

El Goudot que esperàvem es deia "les masses". I com el propi Goudot, no acabaven d'arribar mai. Franco s'havia mort feia mig any i el primer govern Arias/Fraga estava perdent els papers. Des que en pràcticament una setmana havien matat un jove que estava fent una pintada a Elda, cinc manifestants a Vitòria i un més a Tarragona, la situació s'havia enrarit encara més.

El règim postfranquista havia iniciat el procés de metamorfosi simple que el duria a instituir el marc dins del qual s'hauria de pilotar la transició cap a una democràcia controlada i degudament castrada. Necessitava temps per a metabolitzar tot això i no estava disposat a admetre que quatre impacients li donessin pressa i demanessin una democràcia real. Totes les concentracions i manifestacions havien estat explícitament prohibides alhora que s'havia advertit que es faria ús de la força contra aquells que gosessin a desafiar l'ordre establert.

Aquell 1 de maig érem quatre gats. El centre de la ciutat estava ocupat per les "tocineres" plenes de grisos i pel carrer només hi havia, passejant amunt i avall, els de la Social i els indissimulats manifestants frustrats que miràvem d'anar passant cites per al següent conat de manifestació. En un d'ells em va enganxar la Social, per cert.

La democràcia va neíxer coixa i amb uns padrins impostats que van tutoritzar-ne el patrimoni... I que se'l van fondre. Però també cal reconèixer  una cosa: mai va haver-hi les masses demanant un canvi de règim, demanant una ruptura democràtica. Ni tampoc va haver-hi cap fet extern que provoqués una inflexió com a Grècia o a Portugal. Ai las! Grècia i Portugal, units novament en la dissort trenta-cinc anys després! Igual que aleshores, tots tres intervinguts i els únics no rescatables seguim sent nosaltres.

Si tothom que avui diu haver estat a l'oposició al franquisme hi hagués estat de debò, el règim hauria caigut a la primera empenta... o potser a la segona, però hauria caigut. És clar que també hi ha qui es pensa que estar a l'antifranquisme era tenir a casa un disc de La Trinca. Alguns n'han dit franquisme sociològic. Un país de fantasmes, aquest; demòcrates, antidemòcrates o el que convingui segons el cas, tant hi fa: fantasmes. Si pensem com va anar la transició, no costa gaire entendre els trenta-cinc anys següents. I hi  ha qui diu que va ser modèlica! 

La societat estava sotmesa a una narcosi social inyectada en dosis salvatges durant els quaranta anys anteriors. A la gent, això que en diem "la gent", la democràcia se li'n fotia. El que volien era no haver d'anar a Perpinyà per a veure Emanuelle, un bingo a la porta de casa i ¿qué hay de lo mío? Les dues primeres, almenys, les van aconseguir; la tercera ja depèn. Tota la resta, òbviament, va anar de soi. D'allí fins a Eurovegas, tot ha anat de soi.