III.2.- LA LÍRICA AL WESTERN:
L’ENYOR I EL DESARRELAMENT(1)
El criteri central que hem seguit
alhora de classificar una pel.lícula com a lírica ha estat la focalització de
les projeccions dels protagonistes en una trama centrada en relacions més individuals
i on l’aspecte sentimental i emotiu, així com el conflicte personal, juguen un
paper molt més fort que en les èpiques. Allí on predomina el particular sobre
l’universal. Un universal que, d'altra banda, és en cert sentit un engany. Si
en les èpiques es cantaven les grans gestes des d’un biaix patriòtic, ara seran
els valors tradicionals de l’individualisme liberal els que es
glorificaran: la mitificació del
treball, l’individualisme, el somni americà en el sentit de la terra de les
oportunitats per aquell que val, la lliure competència…
No és, per descomptat, que aquests
valors no fossin presents als films que hem classificat com èpics, és clar que
hi eren, però presentats a través de la glorificació d’una gesta col.lectiva:
la nació, la llei, el deure, com correspon a una mitificació nacionalista. Ara,
en canvi, centrats en l’individual, aquests valors apareixeran d’una faisó més
marcada. Certament, l’entorn és el mateix, una terra de frontera, però ara la
perspectiva és més particularitzada, des de la família, el treball, la llar, l’amor i l’odi, les relacions entre
pares i fills... Una sèrie de trames emmarcades en conflictes, gestes i
heroicitats que no tenen tant a veure amb un projecte nacional, sinó més aviat
amb projecte individual, amb l’anàlisi de cadascun dels aspectes que han
permès, sumats, el salt a la totalitat de la nació i els valors que representa.
En termes hegelians, si l’èpica s’ocupava de l’universal, ara la lírica del western
s’ocuparà del particular. Mentre una exaltava una determinada psicologia dels
valors col.lectius, l’altra passarà a la psicologia dels valors individuals i
individualistes; en aquest sentit, podríem dir que si l’èpica era més
sociologista, la lírica serà més psicologista. Certament, això sí, per més lírics
que ens posem, tot segueix sent, com diria Hegel, matèria de l'astúcia de la
raó.
Aquí l'heroi líric serà, per regla general, un
supervivent. Allò que per a uns serà adaptar-se a les circumstàncies i
resignar-se a acceptar la realitat -l'assumpció de la derrota als estats del
Sud, per exemple- serà per a l'heroi líric traïció. Una traïció que no ho és
tant a una pàtria que ja no existeix, que s'ha transfigurat o que al final
resulta que no valia tant la pena, sinó a un mateix per tal com es renúncia a
la pròpia manera de ser. La renúncia als ideals vista com una claudicació
personal. Estem davant de l'heroi idealista. L'heroi èpic era la ingenuïtat,
l'esperit Naiv. L'ensorrament i
consegüent frustració de les expectatives fa ara impossible aquesta ingenuïtat
èpica. Ara ja hem viscut la decepció, i l'esperit Naiv de l'èpica dóna ara pas a la perspectiva Idealisch de la lírica. La inadaptació, el desarrelament i la
consciència de no tenir lloc a món present, a través d'un iniciàtc aprenentatge de la decepció, són les constants d'uns personatges
els únics contactes dels quals amb el present són els lligams que provenen del
passat, al qual es mantenen fidels o dels qual no es poden escapolir. La figura
del derrotat a la guerra, per exemple, com és el cas de l'Ethan de The Searchers, o la de l'expistoler Shane a la recerca de la impossible
redempció personal mentre exercix ell mateix de redemptor de la comunitat, són
alguns dels tipus humans propis del western
líric.
Les pel.lícules estriades com a model
de western líric seran les següents: The
Searchers (Centauros del desierto), High Noon (Solo ante el peligro), Red River
(Río Rojo), Shane (Raíces profundas), The Hanging Tree (El árbol del ahorcado)
i Stage Coach (La diligencia).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada