dijous, 3 de maig de 2012

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (XII)


III.2.- LA LÍRICA AL WESTERN: L’ENYOR I EL DESARRELAMENT(1)

El criteri central que hem seguit alhora de classificar una pel.lícula com a lírica ha estat la focalització de les projeccions dels protagonistes en una trama centrada en relacions més individuals i on l’aspecte sentimental i emotiu, així com el conflicte personal, juguen un paper molt més fort que en les èpiques. Allí on predomina el particular sobre l’universal. Un universal que, d'altra banda, és en cert sentit un engany. Si en les èpiques es cantaven les grans gestes des d’un biaix patriòtic, ara seran els valors tradicionals de l’individualisme liberal els que es glorificaran:  la mitificació del treball, l’individualisme, el somni americà en el sentit de la terra de les oportunitats per aquell que val, la lliure competència…

No és, per descomptat, que aquests valors no fossin presents als films que hem classificat com èpics, és clar que hi eren, però presentats a través de la glorificació d’una gesta col.lectiva: la nació, la llei, el deure, com correspon a una mitificació nacionalista. Ara, en canvi, centrats en l’individual, aquests valors apareixeran d’una faisó més marcada. Certament, l’entorn és el mateix, una terra de frontera, però ara la perspectiva és més particularitzada, des de la família, el treball,  la llar, l’amor i l’odi, les relacions entre pares i fills... Una sèrie de trames emmarcades en conflictes, gestes i heroicitats que no tenen tant a veure amb un projecte nacional, sinó més aviat amb projecte individual, amb l’anàlisi de cadascun dels aspectes que han permès, sumats, el salt a la totalitat de la nació i els valors que representa. En termes hegelians, si l’èpica s’ocupava de l’universal, ara la lírica del western s’ocuparà del particular. Mentre una exaltava una determinada psicologia dels valors col.lectius, l’altra passarà a la psicologia dels valors individuals i individualistes; en aquest sentit, podríem dir que si l’èpica era més sociologista, la lírica serà més psicologista. Certament, això sí, per més lírics que ens posem, tot segueix sent, com diria Hegel, matèria de l'astúcia de la raó.

Aquí l'heroi líric serà, per regla general, un supervivent. Allò que per a uns serà adaptar-se a les circumstàncies i resignar-se a acceptar la realitat -l'assumpció de la derrota als estats del Sud, per exemple- serà per a l'heroi líric traïció. Una traïció que no ho és tant a una pàtria que ja no existeix, que s'ha transfigurat o que al final resulta que no valia tant la pena, sinó a un mateix per tal com es renúncia a la pròpia manera de ser. La renúncia als ideals vista com una claudicació personal. Estem davant de l'heroi idealista. L'heroi èpic era la ingenuïtat, l'esperit Naiv. L'ensorrament i consegüent frustració de les expectatives fa ara impossible aquesta ingenuïtat èpica. Ara ja hem viscut la decepció, i l'esperit Naiv de l'èpica dóna ara pas a la perspectiva Idealisch de la lírica. La inadaptació, el desarrelament i la consciència de no tenir lloc a món present, a través d'un iniciàtc aprenentatge de la decepció, són les constants d'uns personatges els únics contactes dels quals amb el present són els lligams que provenen del passat, al qual es mantenen fidels o dels qual no es poden escapolir. La figura del derrotat a la guerra, per exemple, com és el cas de l'Ethan de The Searchers, o la de l'expistoler Shane a la recerca de la impossible redempció personal mentre exercix ell mateix de redemptor de la comunitat, són alguns dels tipus humans propis del western líric.

Les pel.lícules estriades com a model de western líric seran les següents: The Searchers (Centauros del desierto), High Noon (Solo ante el peligro), Red River (Río Rojo), Shane (Raíces profundas), The Hanging Tree (El árbol del ahorcado) i Stage Coach (La diligencia).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada