dissabte, 30 de gener de 2016

L'oblit de la memòria (Diari de Girona 19/01/16)


S'atribueix a Descartes el següent comentari: "És ben curiós: he conegut moltes persones que presumien de tenir mala memòria i alhora de ser intel·ligents, però mai a ningú de tenir una memòria excel·lent i ser ruc com una sabata”. Venint de qui ve, la frase és tota una invitació a reflexionar sobre la facultat psíquica de la memòria. Sobretot avui en dia, bandejada i proscrita del sistema educatiu, com si fos incompatible amb l’enginy. Així, mentre que l’espontaneïtat es considera la guspira de la creativitat, la memòria es menysté perquè només serveix per a activitats rutinàries. Certament, tal i com planteja el pensador Gregorio Luri, ens podríem preguntar si els mateixos que enalteixen la creativitat i menyspreen la rutina, pujarien a un avió dirigit per un pilot «creatiu». Però no ens precipitem... 

La polèmica sobre la memòria ve de lluny. Una cosa és certa, com més antiga sigui una civilització, més importància atorgava a la memòria en el procés d'aprenentatge de l'individu. Certament, entre d'altres «mancances», desconeixien la impremta i no tenien internet... Sembla lògic, doncs, que la informació s’hagués d'emmagatzemar a base de colzes. Ara bé, vol dir això que, un cop resolt l'accés a la informació, ha deixat de ser necessària la memòria?
 
El mateix Descartes ens adverteix que no per saber-nos de memòria les obres completes d’Aristòtil ja serem filòsofs, ni per memoritzar una demostració matemàtica serem pas matemàtics. Molt més irònicament, Borges ens presentà, a Funes el memorioso i en clau de fabulació, el problema d'una memòria excepcional: acaba barrant la possibilitat de raonament... El fet que un lloro pugui articular paraules i oracions no implica, com tots sabem, que disposi de la capacitat del llenguatge. Igualment, hom pot aprendre una cançó en xinès, sense que això impliqui necessàriament cap coneixement d'aquesta llengua. A la simpàtica novel·la de Denis Guedj, El Teorema del lloro, un matemàtic li fa aprendre al seu lloro la demostració del Teorema de Fermat que acaba de descobrir. El lloro torna a la jungla i cada dia recita la demostració del teorema als seus congèneres, que també se l’aprenen. Està clar que cap ni un entén res, malgrat que se la sàpiguen de memòria. Quin hauria de ser, doncs, el paper de la memòria en el sistema educatiu? Tenen raó aquells que postulen bandejar la memòria dels processos d'aprenentatge? Ni de bon tros.
 
Segurament, els detractors de la memòria s'agafarien als exemples de Descartes, Borges o Guedj, que els estem gentilment aportant. Però el problema és que tal vegada els passi quelcom similar al lloro del teorema: han après de memòria un discurs que no han acabat d’entendre. Si és així, la cosa es greu. Tot sigui dit de passada: Descartes, Borges o Gedj, afegien a la seva indiscutible intel·ligència una memòria excepcional...

El problema prové, al meu entendre, de la incapacitat de discriminar entre la memòria mecànica i la memòria significativa. La segona implica alguna cosa més que la simple repetició, tot incorporant elements de significativitat que donen sentit al material memorístic inert. Per exemple, si li hem d’explicar a algú una pel·lícula, no ens hi estarem les dues hores que durava; és clar que no, en farem un resum. Ara bé, fer això requereix d’una base memorística, sense la qual l’abstracció d’un resum amb sentit s’esdevé impossible.

Això no vol dir pas que la memòria sigui el mateix que la intel·ligència, però sí que n'és un ingredient imprescindible per al seu desenvolupament. Algú s'imagina un processador de darrera generació treballant amb una memòria RAM de 6kb? Si no hi ha memòria, la intel·ligència -sigui el que sigui aquesta equívoca noció- no es pot desenvolupar perquè fretura de suport material. Potser puguem trobar memòria sense intel·ligència, sí, però no intel·ligència sense memòria. 

Avui en dia està força estesa la idea que allò que s'ha d'ensenyar no són continguts, l'aprenentatge dels quals va lligat amb l'exercici memorístic, sinó a cercar informació, se’ns diu. Informació de què? Hauríem de preguntar. És com pretendre ensenyar gramàtica abans de saber parlar, o com voler fer entenedora una equació sense saber comptar. Evidentment, el procés d'aprenentatge no ha de ser merament memorístic, però no es pot donar sense una base de memòria que permeti retenir determinats continguts. Pretendre el contrari, és voler quadrar el cercle. Llevat, és clar, que no es consideri necessari saber gramàtica o matemàtiques. Però aleshores, ho haurien de dir clar i no prometre la lluna en un cove. 

La pedagogia new age menysté obstinadament la facultat de la memòria, sense distingir entre la mecànica i la significativa, sense entendre que la primera és condició de la segona i que sense aquesta no hi pot haver raonament. El resultat ha estat un sistema educatiu «comprensiu», que nega la transmissió de continguts de coneixement perquè requereix d'una base memorística. Una «comprensivitat» en la qual tampoc està gens clar què és el que s'ha de comprendre. Perquè per comprendre les coses, cal també memòria. I si no ens les ensenyen o no les retenim, no les entendrem.
 

Xavier Massó Aguadé

4 comentaris:

  1. El maestro George Steiner te daría toda la razón: «la eliminación de la memoria en la escolarización actual es una desastrosa estupidez. La conciencia está tirando por la borda su lastre vital».
    Y si a esto añadimos: «Enseñar con seriedad es poner las manos en lo que tiene de más vital un ser humano(...). La mala enseñanza es, casi literalmente, asesina y, metafóricamente, un pecado».
    No hace falta explicitar la conclusión.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desde luego que no ¡cuánta razón tenía Steiner!

      Elimina
  2. Comienzo a sospechar que los que desprecian la memoria entienden algo muy raro por memoria... pero se olvidan de decirnos qué es.

    ResponElimina
  3. Es que no se acuerdan... de explicárnoslo. Total, como la memoria no sirve para nada...

    ResponElimina