L'ATZUCAC PSOCIALISTA

Fa molt de temps que els socialistes catalans van perdre el nord. Des de les primeres o les segones eleccions catalanes, i van començar a malbaratar l'hegemonia d'esquerres que havien heretat per defunció del PSUC. Des d'aleshores, mai no han presentat un discurs amb convicció sobre el seu model d'Espanya ni de l'articulació de Catalunya en aquest model. Per cert que el PSOE tampoc. Més aviat es tractava "d'anar fent", "qui dia passa any empeny"...

 

Una tàctica sense estratègia i amb un discurs molt pobre, entre sincrètic i conceptualment desestructurat. I al final el PSC va acabar interioritzant la categorització que el nou paradigma hegemònic, el pujolisme, li havia adjudicat. La por a passar per "no prou català" des de l'assumpció que era l'altre qui decidia què era i què no "prou català".

 

La ruptura de la disciplina de vot socialista que es produirà amb gairebé tota seguretat aquesta tarda al Parlament espanyol no és que sigui greu en si -del PSOE ja n'hem parlat en alguna altra ocasió-. Si que ho és, però, per la síndrome que palesa. Fa a penes unes setmanes, a Barcelona, en una situació simètrica a la que es produirà avui a Madrid, alguns diputats del PSC van trencar també la discipllina de vot perquè no estaven d'acord amb el "no" socialista a la proposta de CIU i ERC. Ara resulta que avui sí que el PSC hi està d'acord i votarà afirmativament a Madrid, mentre que la resta del grup socialista votarà que no. La proposta és semblant, mutatis mutandi, a la que havien rebutjat fa ben poc. I presentada pels mateixos. En un escenari tan poc donat als matissos com el que s'està imposant a Catalunya, no és estrany que la majoria de gent pensi que els socialistes no saben per a on van.

 

I probablement sigui cert. Però si parem l'atenció en els matissos, resulta que sí que si que hi ha en l'actitud del PSC un rerefons, si més no, prou coherent... dintre, és clar, d'un context en el qual el PSC és presoner de les seves pròpies contradiccions, que acabaran per esqueixar-lo. Així doncs, es dóna la paradoxa que una línia que tenia una certa coherència els ha portat a optar per una opció que, tot i ser formalment coherent, la seva extemporaneitat i la pròpia desubicació política del PSC la converteixen en contradictoria.

 

Des que Pere Navarro va accedir a la direcció del PSC, el discurs que ha procurat "implementar" en relació al procés sobiranista encapçalat per CIU i ERC ha estat, en síntesi, el següent. D'una banda, ha plantejat l'exigència de respecte absolut a la legalitat vigent; de l'altra, s'ha mostrat favorable al "dret a decidir" i, conseqüentment, a impulsar un referèndum que hauria d'ajustar-se incondicionalment a la primera condició, el respecte per la legalitat. En la votació al Parlament de Catalunya, el PSC va votar "no" perquè s'hi estaven votant unes propostes que no s'ajustaven a aquest marc legal; a la votació que es farà avui al Parlament espanyol, votarà "sí" perquè entén que allí sí que s'hi dóna. Es tracta, de fet, d'una proposta que consisteix a impulsar l'establiment d'un diàleg entre els governs espanyol i català per tal que busquin el marc legal per poder celebrar el referèndum. Almenys des d'aquesta perspectiva, la posició del PSC és coherent.

 

Podríem discutir certament si l'elaboració d'aquest discurs anava dirigida a mirar de trobar un punt d'equilibri inestable entre els diferents sectors del PSC, i d'aquí el sincretisme que ha caracteritzat els seus posicionaments polítics aparentment contradictoris, o si hi havia convicció real en el plantejament i llavors les seves mancances i posicionaments puntuals contradictoris es podrien atribuir al poc temps que en Navarro porta a la direcció. També podíem discutir la seva viabilitat. Per a poder-ho saber, hauríem de saber abans, sense eufemismes ni subterfugis, què demanaria votar el PSC en aquest hipotètic referèndum per la independència.

 

Com no ho sabem, m'inclino més aviat a pensar que ha funcionat com un intent de contemporització frustrat. Dubto molt que els diputats que a Barcelona van trencar la disciplina de vot sàpiguen valorar ara la coherència de Navarro. La tragèdia del PSC -o de Pere Navarro- és que en aquest tipus d'àmbits, i començant pels seus propis diputats, el llindar que separa l'eclecticisme del sincretisme es fa imperceptible si no recorrem als matissos. I són temps poc donats als matissos.

I és que el context i la manca de sentit polític i de control dels "tempos", poden convertir la coherència formal en inconseqüència i en contradicció material clamorosa. Altrament dit, no en una contradicció de iure, sinó de facto. Resumint: el PSC ha jugat en tot aquest procés sobiranista el paper de "Don Tancredo". Un Don Tancredo" al qui ara ha engantxat el toro.