divendres, 30 de març de 2012

I DESPRÉS DE LA VAGA, QUÈ?

Vaig estar contenint-me tot el dia d'ahir sense dir res de la vaga. Jo la vaig fer per "imperatiu moral". No perquè cregui que servirà per alguna cosa, i menys per al profesorat, sinó perquè entre retalladors i retallats, tinc molt clar quin costat m'ha tocat i a on he d'estar. El problema és el descrèdit dels convocants. De fet, aquest és el problema que tenim a tota Espanya: ningú té crediblitat ni prestigi per a encapçalar res. Espero de totes maneres, que els dirigents dels grans sindicats ens demostraran ben aviat -abans de la propera retallada, vull dir- que sí que valia la pena fer la vaga i que aviat podrem comprovar com  algunes, almenys algunes de les mesures de retall i d'augment horari que ens han imposat als professors es retiren.

I ho espero de veritat, perquè després d'haver arribat a dir, com han dit, que si algú deia que una vaga d'un dia no serveix per a res, estava fent esquirolisme, ara hauran de demostrar que sí que servia per a alguna cosa. Altrament resultarà que potser tenien raó aquests "neoesquirols" i que amb segons qui no es pot anar ni al capdavall del carrer.

De totes maneres, la vaga va ser un èxit. El seu seguiment va estar molt per damunt del que inicialment estava previst. De manera que ho tenen "a huevo" per a demostrar, per a demostrar-nos a tos els que la vam fer, que sí que haurà servit per alguna cosa.

dijous, 29 de març de 2012

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (I)




I.- INTRODUCCIÓ: L'ESCENARI I LA HISTÒRIA


El western és un invent de Hollywood, tan antic com el setè art, que va situar aquest gènere en una època històrica dels EU i el va investir com el mite fundacional americà per excel·lència. Un relat nacional que s'originarà i es desenvoluparà des del cinema i per al cinema. En tot aquest procés, el paper que hi jugarà la literatura fundacional americana serà pràcticament marginal. Fora de les pléyades sí que hi trobaríem algun cas, com ara Zane Grey, que en els primers temps de la indústria del cinema fins i tot va tenir una productora que va adaptar moltes de les seves novel·les a la gran pantalla. Si pensem, però, en les glòries literàries nord-americanes, el fet és que tot i tractant-se d'autors que van abordar en diversos moments el tema de la terra de frontera americana al llarg del segle XIX, és a dir, el far west en sentit històric i geogràfic, llur influència en el gènere és gairebé inexistent.

Seria el cas dels Herman Melville, Nathaniel Hawthorne, Ferimore Cooper, Mark Twain o el mateix Edgar Allan Poe, tots ells amb relats situats en temps i ubicació geogràfica on tindrà lloc l'escenari cinematogràfic del western.  Sorprenentment, la seva influència sembla tendir a zero. Almenys quant a influència directa. Ni Marc Twain se n'escapa, tot i ser un dels autors que s'hi apropa directament. Tal vegada perquè la seva obra estigui massa literaturitzada: no pot amagar el seu origen escrit; i el western té la seva pròpia lògica.
Certament, Hollywood ha adaptat novel·les d'aquests autors, però no com a gènere western. Això és el que va passar, per exemple, quan algú es proposà traslladar a la pantalla amb un mínim de fidelitat The last of the mohicans, de Ferimore Cooper. Una novel·la el nom de la qual sí que havia estat portada anteriorment al cinema en westerns de sèrie "b" o "c", però amb els quals l'única similitud que mantenia era el títol; absolutament res més. En el cas de la versió a què ens referim[ii], que és una adaptació força meritòria de la novel·la homònima, no la podem considerar un western stricto sensu: ni es pot encabir en cicle històric del gènere, que conclouria cap al 1980, ni el segle XVIII entra en la temàtica pròpia del relat del western. Malgrat tot, si encara la volem incloure de totes totes en el gènere, podríem encabir-la en un subgènere recent, que anomenarem western revisited, sobre el qual tractarem, en tot cas, més endavant, i que inclouria també altres pel·lícules, com ara la inoblidable Unforgiven (1992) de Clint Eastwood.
Pel que fa a l'elaboració de l'argument de les seves pel·lícules, el western va tirar bàsicament de guionista que adaptava alguna de les trames que constituïen els esquemes bàsics del gènere o, també, de novel·les de butxaca de l'època, relats de valor literari menor, als quals Hollywood va saber imprimir una vis dramatica que en alguns casos els va convertir en obres mestres de la gran pantalla. Alguna cosa així, per a fer-nos-en una idea, com si de les novel·letes de Marcial Lafuente Estefanía o Silver Kane haguessin sorgit adaptacions cinematogràfiques que haguessin fet història.

Per què la literatura fundacional americana té un paper gairebé irrellevant en la gestació del relat fundacional americà i per què aquest es dóna a través del cinema, com a primer mass media pròpiament dit de la història, amb el gènere del western, és un tema sobre el qual aquí només podrem apuntar alguns esbossos. Hauria semblat més lògic, per exemple, que el cinema hagués jugat en la difusió del mite fundacional un paper anàleg al que, en altres èpoques, havien jugat a les esglésies els relleus amb escenificacions de la Història Sagrada. Així la majoria analfabeta de la població podia fer-se també seus ells llocs comuns fundacionals i identitaris necessaris per a la construcció de l'imaginari col·lectiu, que era precisament, en definitiva, l'objectiu que es perseguia. O que les representacions teatrals als odeons de l'antiga Grècia, escenificant fragments dels grans relats dels temps heroics amb idèntic objectiu. Però el cinema juga a través del western un paper molt més destacat que el de mitjà a través del quals es popularitza i difon la construcció ideològica d'un determinat imaginari col·lectiu: el cinema com a mitjà és ell mateix el que genera el model d'allò que construeix. I això ho hem d'entendre en la línea de Marshall Mcluhan quan ens deia que el mitjà és el missatge. I en el plantejament i desenvolupament posterior que en fa Neil Postman a Divertirse hasta morir (Amusing ourselves to death: public discourse in the age of showbusiness(1986). Dit més planerament i amb risc de trivialitzar: el cinema té els seus propis procesos de construcció de trames de significat i de discurs; i no li escau massa manllevar la seva matèria de la literatura. De fet, tots sabem que les dificultats de traslladar una obra literària al cinema sovint han estat ineludibles.
Sigui com sigui, hi ha una cosa que hem de tenir molt clara a l'hora d'abordar el western com a gènere: el temps i l'espai geogràfic en què es desplega el seu relat s'assembla tan poc a la realitat històrica de l'Amèrica del segle XIX entre els Apalatxes i les Rocalloses, com la Grècia homèrica es podia assemblar a la Grècia històrica del segle XII abans de Crist; o com la regió italiana del Laci d'aquell mateix temps s'assemblaria a la descrita a L'Eneida per Virgili. Si fa no fa, és clar, i tot salvant l'enutjosa incomoditat que ha d'haver constituït per al western el fet de situar un relat fundacional, que per definició ha d'estar fora del temps històric, en uns moments que, en segons quins casos, només estaven dues o tres generacions enrere.
Per tant, a l'hora de contrastar el relat del western amb el seu correlat  històric i discriminar-ne què hi ha de veritable i què no, cal que tinguem present que la versemblança és una cosa i l'adequació a la realitat una altra. El relat del western pot ser versemblant a grans trets. Ara bé, que allò que se'ns descriu i se'ns presenta com a estructura sobre la qual es construeix el relat es correspongui o no amb una realitat històrica, això és un cosa que, almenys des del punt de vista del gènere, no li interessa absolutament a ningú. Altrament dit: què va passar realment a la terra de frontera americana entre el 1815 i el 1900 és quelcom que no té cap importància[iii]. I si resulta que determinats llocs comuns no coincideixen amb els fets històrics, doncs pitjor per als fets històrics. En això sí que el western s'assembla a tots els mites fundacionals, ja siguin orals, escrits, cinematogràfics o de qualsevol altra mena.
Hi ha, certament, un marc previ compartit pel mite i per la història. A començaments del segle XIX (1803), els Estats Units d'Amèrica, un país nou constituït per les antigues tretze colònies angleses situades al llarg de la costa atlàntica, entre el Canadà i Florida, compra a França els immensos territoris de la Louisiana, situats a l'oest. Uns anys després (1818) ocupen militarment Florida -fins aleshores colònia espanyola-, que els queda legalment incorporada el 1821 amb un simulacre de compra. El tercer episodi històrico-fundacional és la rebelió texana -emblematitzada pel setge de l'Àlamo- contra Mèxic (1835), la posterior incorporació de Texas a la Unió (1846) i la subsegüent guerra contra Mèxic (1846-48), amb la conquesta de més de dos milions i mig de quilòmetres quadrats de nous territoris: Alta Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic i Nevada... a més de la ja esmentada Texas. Amb aquestes noves adquisicions, els EUA s'estenien linealment i en paral·lel des de l'Atlàntic fins al Pacífic. Es tractava de territoris poc poblats, els habitants originaris dels quals eren bàsicament les tribus índies de les grans planes. L´unica regió amb una certa envergadura demogràfica blanca, i d'interès estratègic prioritari, era Califòrnia, a la costa del Pacífic.

L'expansió cap a l'oest, la colonització dels territoris de pas, la guerra civil entre el nord i el sud, el desplaçament i l'extermini de les tribus índies de les grans planes, l'esperit de frontera i la connexió entre les dues costes són els llocs comuns entre la història i el mite, el marc previ sobre el qual es construirà el relat del western; allò que s'ha de donar per consabut a tot western. A partir d'aquí, qualsevol semblança amb la realitat pot ser pura coincidència.

 




[i] Una companyia cinematogràfica que, després que Grey la venés, va acabar sent  la Paramount.
[ii] The last of the mohicans, de Michael Mann (1992), amb Daniel Day-Lewis i Madeleine Stowe.
[iii] La hi té, òbviament, per a l'historiador, però no des del punt de vista de l'imaginari col·lectiu, perquè aquest ja s'ha construït des d'un relat fundacional que li és lògicament anterior, tot i que no cronològicament en sentit estricte.

dilluns, 26 de març de 2012

Perplexitats educatives


És curiós observar les diferències en l'actitud a l'hora de tractar un tema, segons de quin es tracti. En l'àmbit educatiu, per exemple, i a diferència de molts altres sectors, els professionals de la docència acostumen a ser considerats els responsables dels mals del sector; l'ase dels cops, vaja. Un lloc comú tan absolutament consolidat, des del punt de vista social, que s'ha esdevingut un clàssic quan es parla d'educació o, més concretament, d'ensenyament. Per cert, la indistinció entre el diferent rang d'ambdós conceptes és un altre clàssic error ad usum.
Malgrat que es tracti d'arguments fal·laços i fàcilment refutables, les crítiques als docents són un denominador comú del qual gairebé ningú no se n'escapa. Els polítics que planifiquen els programes d'estudis i imposen com a paradigma teories educatives manifestament errònies; els presumptes experts que pontifiquen sobre com s'han d'ensenyar matèries sobre les quals ho ignoren pràcticament tot; els mitjans de comunicació, i no només quan assumeixen encantats el seu paper de corretja de transmissió del poder; o els pares i mares que, displicentment, descarreguen per sistema llurs fills de qualsevol responsabilitat i es converteixen en fiscalitzadors del professorat. Sovint ni els mateixos docents ens escapem d'incórrer en alguna de les proteiques formes d'aquest tòpic...

És gairebé impossible que, cada vegada que sorgeix en algun espai públic -no dic ja privat- el debat sobre l'ensenyament, les culpabilitzacions no apuntin majoritàriament, amb més o menys matissos segons el cas, cap als professors. Que si massa vacances, que si massa ben pagats, que si uns horaris laborals privilegiats i, és clar, el summum: a més de tot això, són funcionaris.
En altres temes no és així. Ningú no atribueix la destrucció del paisatge de les nostres costes i els seus recursos naturals als arquitectes que van fer els plànols dels hotels que van destruir les platges. Tampoc s'atribueix als metges cap responsabilitat en les impresentables llistes d'espera que formen part del paisatge de la nostra sanitat pública. O al jutge que ha d'aplicar la llei i absoldre un delinqüent notori i evident per falta de proves. I és que no hi tenen cap responsabilitat; tan senzill com això. Per què, en canvi, a l'ensenyament no és així?

No deixa de ser simptomàtic que el penúltim conseller d'educació digués que els professors s'havien de formar perquè hi havia alumnes que sabien més que ells. La paròdia rau en el fet que qui li estava dient això a tot un col·lectiu de llicenciats universitaris, era un conseller d'educació sense cap titulació universitària. I es va quedar tan tranquil, sí senyor!
Ara imaginem-nos que un bon dia -retallades econòmiques a part- es comencessin a instal·lar en els llocs de màxima responsabilitat de la sanitat pública una sèrie de personatges adeptes a les pràctiques curanderistes, que impulsessin una nova llei de sanitat que imposés la "santeria" com a doctrina mèdica oficial i que s'obligués els metges a tractar llurs pacients d'acord amb els "protocols" d'aquests nou paradigma "santero", forçant-los a renunciar a la medicina clínica. Què en dirien els metges? i encara més important: què en diria la societat?

A l'ensenyament va passar exactament això. I la societat ho va aplaudir. A la majoria els va sembla molt bé que tothom aprovés per decret, perquè no era mai l'alumne qui suspenia, sinó el professor qui el suspenia -una diferència notable-. Els gurús de la nova santeria pedagògica van trobar el seu lloc al Sol. I davant de qualsevol disfunció, la culpa se la carrega el professor.
Com ho vam poder permetre? Quina mena de societat pot permetre això?

dissabte, 24 de març de 2012

L'ÚLTIMA BIOGRAFIA D'ENGELS


La lectura d’aquest llibre m’ha produït un doble impacte. Des del punt de vista més estrictament personal, la sensació d’una certa nostàlgia evocadora d’un temps, ja bastant llunyà, en què devorava lectures com si fossin receptes per a la solució dels problemes del món. Les ideologies tal vegada passen, els problemes no. Les obres de Marx i Engels tenien quelcom d’apocalíptic en el sentit de revelació: allí s’hi trobava la Veritat, amb majúscules, sí, quan encara crèiem que hi podia haver una veritat en majúscules.

Des d’una perspectiva més diguem-ne intel·lectual, aquesta biografia del gentleman comunista ens presenta un Engels igualment allunyat, tant dels estereotips ridículs a què l’havia sotmès bona part de la historiografia marxista i postmarxista, d’una banda, com de l’antimarxista, de l’altra. Incloent en aquest darrer concepte corrents tant dispars com el simple reaccionarisme, les lectures postmodernes i pensaments dèbils en general, o els corrents liberals que desqualifiquen Marx i Engels abans d’haver-los llegit.

Tristam Hunt ens presenta un Engels alhora militant i bon vivant, entregat al servei de la causa comunista i al seu amic Marx, així com a les grissetes, el xampany, l’esgrima i la caça de la guineu. Tant lluny de les insuportables hagiografies com de les fanàtiques demonitzacions. Una obra, en resum, documentada i equilibrada, on les llums i les ombres pròpies de tota biografia apareixen com quelcom normal, ni defugint-les ni ressaltant-les en funció del pelatge ideològic de l’autor. També aposta per a la redempció intel·lectual d’Engels, un primer violí que sovint s’ha utilitzat per tapar les suposades escletxes del director de l’orquesta. Potser a imitació del que realment va passar en molts moments de la relació entre ell i el seu inseparable Marx.

L’obre em planteja també la possible via per a la solució d’un problema. En l’evolució de la meva pròpia concepció sobre Marx i el marxisme en general, l’última lectura que n’havia fet, ho confesso, incorria en una certa culpabilització d’Engels, per tal com hauria trivialitzat el pensament de Marx. I això tant des de la consideració que la formació intel·lectual d’Engels era molt inferior a la de Marx, com des de la sospita que aquesta trivialització sovint s’havia esdevingut adulteració (intencionada?) pura i dura. Com a cas emblemàtic, la famosa “invenció” del sistema del materialisme dialèctic. Un “xurro” que va degenerar progressivament fins al patetisme més esperpèntic.

Hunt exonera Engels d’aquesta boutade, i entenc que amb fonamentació. Ara el que caldrà és seguir les vies que ell proposa: entre Engels i Lenin mitjançaria Pléjanov, que hauria estat el pare de la criatura que després Lenin i Stalin van situar en el cim de la ideologia comunista: el materialisme dialèctic. És versemblant.

Sigui com sigui, el retorn als clàssics en uns temps alhora de crisi i falsament desideologitzats pel pensament únic, és certament d’efectes refrescants.