L'ÚLTIMA BIOGRAFIA D'ENGELS

La lectura d’aquest llibre m’ha produït un doble impacte. Des del punt de vista més estrictament personal, la sensació d’una certa nostàlgia evocadora d’un temps, ja bastant llunyà, en què devorava lectures com si fossin receptes per a la solució dels problemes del món. Les ideologies tal vegada passen, els problemes no. Les obres de Marx i Engels tenien quelcom d’apocalíptic en el sentit de revelació: allí s’hi trobava la Veritat, amb majúscules, sí, quan encara crèiem que hi podia haver una veritat en majúscules.

Des d’una perspectiva més diguem-ne intel·lectual, aquesta biografia del gentleman comunista ens presenta un Engels igualment allunyat, tant dels estereotips ridículs a què l’havia sotmès bona part de la historiografia marxista i postmarxista, d’una banda, com de l’antimarxista, de l’altra. Incloent en aquest darrer concepte corrents tant dispars com el simple reaccionarisme, les lectures postmodernes i pensaments dèbils en general, o els corrents liberals que desqualifiquen Marx i Engels abans d’haver-los llegit.

Tristam Hunt ens presenta un Engels alhora militant i bon vivant, entregat al servei de la causa comunista i al seu amic Marx, així com a les grissetes, el xampany, l’esgrima i la caça de la guineu. Tant lluny de les insuportables hagiografies com de les fanàtiques demonitzacions. Una obra, en resum, documentada i equilibrada, on les llums i les ombres pròpies de tota biografia apareixen com quelcom normal, ni defugint-les ni ressaltant-les en funció del pelatge ideològic de l’autor. També aposta per a la redempció intel·lectual d’Engels, un primer violí que sovint s’ha utilitzat per tapar les suposades escletxes del director de l’orquesta. Potser a imitació del que realment va passar en molts moments de la relació entre ell i el seu inseparable Marx.

L’obre em planteja també la possible via per a la solució d’un problema. En l’evolució de la meva pròpia concepció sobre Marx i el marxisme en general, l’última lectura que n’havia fet, ho confesso, incorria en una certa culpabilització d’Engels, per tal com hauria trivialitzat el pensament de Marx. I això tant des de la consideració que la formació intel·lectual d’Engels era molt inferior a la de Marx, com des de la sospita que aquesta trivialització sovint s’havia esdevingut adulteració (intencionada?) pura i dura. Com a cas emblemàtic, la famosa “invenció” del sistema del materialisme dialèctic. Un “xurro” que va degenerar progressivament fins al patetisme més esperpèntic.

Hunt exonera Engels d’aquesta boutade, i entenc que amb fonamentació. Ara el que caldrà és seguir les vies que ell proposa: entre Engels i Lenin mitjançaria Pléjanov, que hauria estat el pare de la criatura que després Lenin i Stalin van situar en el cim de la ideologia comunista: el materialisme dialèctic. És versemblant.

Sigui com sigui, el retorn als clàssics en uns temps alhora de crisi i falsament desideologitzats pel pensament únic, és certament d’efectes refrescants.