I.- INTRODUCCIÓ:
L'ESCENARI I LA HISTÒRIA
El western
és un invent de Hollywood, tan antic com el setè art, que va situar aquest
gènere en una època històrica dels EU i el va investir com el mite fundacional
americà per excel·lència. Un relat nacional que s'originarà i es desenvoluparà
des del cinema i per al cinema. En tot aquest procés, el paper que hi jugarà la
literatura fundacional americana serà pràcticament marginal. Fora de les pléyades sí que hi trobaríem algun cas,
com ara Zane Grey, que en els primers temps de la indústria del cinema fins i
tot va tenir una productora
que va adaptar moltes de les seves novel·les a la gran pantalla. Si pensem,
però, en les glòries literàries nord-americanes, el fet és que tot i tractant-se
d'autors que van abordar en diversos moments el tema de la terra de frontera
americana al llarg del segle XIX, és a dir, el far west en sentit històric i geogràfic, llur influència en el
gènere és gairebé inexistent.
Seria el cas dels Herman Melville, Nathaniel
Hawthorne, Ferimore Cooper, Mark Twain o el mateix Edgar Allan Poe, tots ells
amb relats situats en temps i ubicació geogràfica on tindrà lloc l'escenari
cinematogràfic del western. Sorprenentment, la seva influència sembla
tendir a zero. Almenys quant a influència directa. Ni Marc Twain se n'escapa,
tot i ser un dels autors que s'hi apropa directament. Tal vegada perquè la seva
obra estigui massa literaturitzada: no pot amagar el seu origen escrit; i el western té la seva pròpia lògica.
Certament, Hollywood ha adaptat
novel·les d'aquests autors, però no com a gènere western. Això és el que va passar, per exemple, quan algú es
proposà traslladar a la pantalla amb un mínim de fidelitat The last of the mohicans, de Ferimore Cooper. Una novel·la el nom
de la qual sí que havia estat portada anteriorment al cinema en westerns de sèrie "b" o
"c", però amb els quals l'única similitud que mantenia era el títol;
absolutament res més. En el cas de la versió a què ens referim[ii],
que és una adaptació força meritòria de la novel·la homònima, no la podem
considerar un western stricto sensu: ni es pot
encabir en cicle històric del gènere, que
conclouria cap al 1980, ni el segle XVIII entra en la temàtica pròpia del relat
del western. Malgrat tot, si encara
la volem incloure de totes totes en el gènere,
podríem encabir-la en un subgènere recent, que anomenarem western revisited, sobre el qual tractarem, en tot cas, més
endavant, i que inclouria també altres pel·lícules, com ara la inoblidable Unforgiven (1992) de Clint Eastwood.
Pel que fa a l'elaboració de
l'argument de les seves pel·lícules, el western
va tirar bàsicament de guionista que adaptava alguna de les trames que
constituïen els esquemes bàsics del gènere o, també, de novel·les de butxaca de
l'època, relats de valor literari menor, als quals Hollywood va saber imprimir una
vis dramatica que en alguns casos els
va convertir en obres mestres de la gran pantalla. Alguna cosa així, per a
fer-nos-en una idea, com si de les novel·letes de Marcial Lafuente Estefanía o Silver
Kane haguessin sorgit adaptacions cinematogràfiques que haguessin fet història.
Per què la literatura fundacional
americana té un paper gairebé irrellevant en la gestació del relat fundacional
americà i per què aquest es dóna a través del cinema, com a primer mass media pròpiament dit de la història,
amb el gènere del western, és un tema
sobre el qual aquí només podrem apuntar alguns esbossos. Hauria semblat més lògic, per exemple,
que el cinema hagués jugat en la difusió del mite fundacional un paper anàleg
al que, en altres èpoques, havien jugat a les esglésies els relleus amb escenificacions
de la Història Sagrada. Així la majoria analfabeta de la població podia fer-se
també seus ells llocs comuns fundacionals i identitaris necessaris per a la
construcció de l'imaginari col·lectiu, que era precisament, en definitiva,
l'objectiu que es perseguia. O que les representacions teatrals als odeons de
l'antiga Grècia, escenificant fragments dels grans relats dels temps heroics amb
idèntic objectiu. Però el cinema juga a través del western un paper molt més destacat que el de mitjà a través del
quals es popularitza i difon la construcció ideològica d'un determinat
imaginari col·lectiu: el cinema com a mitjà és ell mateix el que genera el
model d'allò que construeix. I això ho hem d'entendre en la línea de Marshall
Mcluhan quan ens deia que el mitjà és el
missatge. I en el plantejament i desenvolupament posterior que en fa Neil
Postman a Divertirse hasta morir (Amusing
ourselves to death: public discourse in the age of showbusiness(1986). Dit més planerament i amb risc de trivialitzar: el cinema té els seus propis procesos de construcció de trames de significat i de discurs; i no li escau massa manllevar la seva matèria de la literatura. De fet, tots sabem que les dificultats de traslladar una obra literària al cinema sovint han estat ineludibles.
Sigui com sigui, hi ha una cosa que
hem de tenir molt clara a l'hora d'abordar el western com a gènere: el temps i l'espai geogràfic en què es desplega el seu relat s'assembla tan poc a la realitat històrica de l'Amèrica del segle XIX
entre els Apalatxes i les Rocalloses, com la Grècia homèrica es podia assemblar a la Grècia històrica del segle XII abans de
Crist; o com la regió italiana del Laci d'aquell mateix
temps s'assemblaria a la descrita a L'Eneida per Virgili. Si fa no fa, és
clar, i tot salvant l'enutjosa incomoditat que ha d'haver constituït per al western el fet de situar un relat
fundacional, que per definició ha d'estar fora del temps històric, en uns
moments que, en segons quins casos, només estaven dues o tres generacions
enrere.
Per tant, a l'hora de contrastar el
relat del western amb el seu correlat històric i discriminar-ne què hi ha de
veritable i què no, cal que tinguem present que la versemblança és una cosa i
l'adequació a la realitat una altra. El relat del western pot ser versemblant a grans trets. Ara bé, que allò que
se'ns descriu i se'ns presenta com a estructura sobre la qual es construeix el
relat es correspongui o no amb una realitat històrica, això és un cosa que,
almenys des del punt de vista del gènere, no li interessa absolutament a ningú.
Altrament dit: què va passar realment a la terra de frontera americana entre el
1815 i el 1900 és quelcom que no té cap importància[iii].
I si resulta que determinats llocs comuns no coincideixen amb els fets
històrics, doncs pitjor per als fets històrics. En això sí que el western s'assembla a tots els mites fundacionals,
ja siguin orals, escrits, cinematogràfics o de qualsevol altra mena.
Hi ha, certament, un marc previ
compartit pel mite i per la història. A començaments del segle XIX (1803), els
Estats Units d'Amèrica, un país nou constituït per les antigues tretze colònies
angleses situades al llarg de la costa atlàntica, entre el Canadà i Florida,
compra a França els immensos territoris de la Louisiana, situats a l'oest. Uns
anys després (1818) ocupen militarment Florida -fins aleshores colònia
espanyola-, que els queda legalment incorporada el 1821 amb un simulacre de
compra. El tercer episodi històrico-fundacional és la rebelió texana
-emblematitzada pel setge de l'Àlamo- contra Mèxic (1835), la posterior
incorporació de Texas a la Unió (1846) i la subsegüent guerra contra Mèxic
(1846-48), amb la conquesta de més de dos milions i mig de quilòmetres quadrats
de nous territoris: Alta Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic i Nevada... a més de la
ja esmentada Texas. Amb aquestes noves adquisicions, els EUA s'estenien
linealment i en paral·lel des de l'Atlàntic fins al Pacífic. Es tractava de
territoris poc poblats, els habitants originaris dels quals eren bàsicament les
tribus índies de les grans planes. L´unica regió amb una certa envergadura
demogràfica blanca, i d'interès estratègic prioritari, era Califòrnia, a la
costa del Pacífic.
L'expansió cap a l'oest, la colonització dels
territoris de pas, la guerra civil entre el nord i el sud, el desplaçament i l'extermini
de les tribus índies de les grans planes, l'esperit de frontera i la connexió
entre les dues costes són els llocs comuns entre la història i el mite, el marc
previ sobre el qual es construirà el relat del western; allò que s'ha de donar per consabut a tot western. A partir d'aquí, qualsevol
semblança amb la realitat pot ser pura coincidència.
[i] Una companyia
cinematogràfica que, després que Grey la venés, va acabar sent la Paramount.
[ii] The last of the mohicans, de
Michael Mann (1992), amb Daniel Day-Lewis i Madeleine Stowe.
[iii] La hi té, òbviament, per a l'historiador, però no des del punt de
vista de l'imaginari col·lectiu, perquè aquest ja s'ha construït des d'un relat
fundacional que li és lògicament anterior, tot i que no cronològicament en
sentit estricte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada