dilluns, 26 de març de 2012

Perplexitats educatives


És curiós observar les diferències en l'actitud a l'hora de tractar un tema, segons de quin es tracti. En l'àmbit educatiu, per exemple, i a diferència de molts altres sectors, els professionals de la docència acostumen a ser considerats els responsables dels mals del sector; l'ase dels cops, vaja. Un lloc comú tan absolutament consolidat, des del punt de vista social, que s'ha esdevingut un clàssic quan es parla d'educació o, més concretament, d'ensenyament. Per cert, la indistinció entre el diferent rang d'ambdós conceptes és un altre clàssic error ad usum.
Malgrat que es tracti d'arguments fal·laços i fàcilment refutables, les crítiques als docents són un denominador comú del qual gairebé ningú no se n'escapa. Els polítics que planifiquen els programes d'estudis i imposen com a paradigma teories educatives manifestament errònies; els presumptes experts que pontifiquen sobre com s'han d'ensenyar matèries sobre les quals ho ignoren pràcticament tot; els mitjans de comunicació, i no només quan assumeixen encantats el seu paper de corretja de transmissió del poder; o els pares i mares que, displicentment, descarreguen per sistema llurs fills de qualsevol responsabilitat i es converteixen en fiscalitzadors del professorat. Sovint ni els mateixos docents ens escapem d'incórrer en alguna de les proteiques formes d'aquest tòpic...

És gairebé impossible que, cada vegada que sorgeix en algun espai públic -no dic ja privat- el debat sobre l'ensenyament, les culpabilitzacions no apuntin majoritàriament, amb més o menys matissos segons el cas, cap als professors. Que si massa vacances, que si massa ben pagats, que si uns horaris laborals privilegiats i, és clar, el summum: a més de tot això, són funcionaris.
En altres temes no és així. Ningú no atribueix la destrucció del paisatge de les nostres costes i els seus recursos naturals als arquitectes que van fer els plànols dels hotels que van destruir les platges. Tampoc s'atribueix als metges cap responsabilitat en les impresentables llistes d'espera que formen part del paisatge de la nostra sanitat pública. O al jutge que ha d'aplicar la llei i absoldre un delinqüent notori i evident per falta de proves. I és que no hi tenen cap responsabilitat; tan senzill com això. Per què, en canvi, a l'ensenyament no és així?

No deixa de ser simptomàtic que el penúltim conseller d'educació digués que els professors s'havien de formar perquè hi havia alumnes que sabien més que ells. La paròdia rau en el fet que qui li estava dient això a tot un col·lectiu de llicenciats universitaris, era un conseller d'educació sense cap titulació universitària. I es va quedar tan tranquil, sí senyor!
Ara imaginem-nos que un bon dia -retallades econòmiques a part- es comencessin a instal·lar en els llocs de màxima responsabilitat de la sanitat pública una sèrie de personatges adeptes a les pràctiques curanderistes, que impulsessin una nova llei de sanitat que imposés la "santeria" com a doctrina mèdica oficial i que s'obligués els metges a tractar llurs pacients d'acord amb els "protocols" d'aquests nou paradigma "santero", forçant-los a renunciar a la medicina clínica. Què en dirien els metges? i encara més important: què en diria la societat?

A l'ensenyament va passar exactament això. I la societat ho va aplaudir. A la majoria els va sembla molt bé que tothom aprovés per decret, perquè no era mai l'alumne qui suspenia, sinó el professor qui el suspenia -una diferència notable-. Els gurús de la nova santeria pedagògica van trobar el seu lloc al Sol. I davant de qualsevol disfunció, la culpa se la carrega el professor.
Com ho vam poder permetre? Quina mena de societat pot permetre això?

2 comentaris:

  1. Però aquí els professors tenim una part de culpa. Per les raons que sigui, sovint per mandra, de vagades també per una solidaritat ideològica superficial hem transigit amb les imposicions dels responsables. No penso que en el cas que dius dels metges hagués passat el mateix.

    ResponElimina
  2. Sí, totalment d'acord. Des d'una pretesa solidaritat ideològica tan superficial que en realitat no pot ser sinó hipocresia o beneiteria, fins a la mandra, és possible que el col·lectiu s'hagi predisposat a autoculpablitzar-se. I està clar que quan algú s'autoculpabilitza, el voluntariat de botxins serà segurament encara més nombrós que en cas contrari. De totes maneres, aquesta asimetria amb que es jutja a uns col·lectius o a d'altres, segueix deixant-me perplex.

    ResponElimina