dissabte, 24 de març del 2012

L'ÚLTIMA BIOGRAFIA D'ENGELS


La lectura d’aquest llibre m’ha produït un doble impacte. Des del punt de vista més estrictament personal, la sensació d’una certa nostàlgia evocadora d’un temps, ja bastant llunyà, en què devorava lectures com si fossin receptes per a la solució dels problemes del món. Les ideologies tal vegada passen, els problemes no. Les obres de Marx i Engels tenien quelcom d’apocalíptic en el sentit de revelació: allí s’hi trobava la Veritat, amb majúscules, sí, quan encara crèiem que hi podia haver una veritat en majúscules.

Des d’una perspectiva més diguem-ne intel·lectual, aquesta biografia del gentleman comunista ens presenta un Engels igualment allunyat, tant dels estereotips ridículs a què l’havia sotmès bona part de la historiografia marxista i postmarxista, d’una banda, com de l’antimarxista, de l’altra. Incloent en aquest darrer concepte corrents tant dispars com el simple reaccionarisme, les lectures postmodernes i pensaments dèbils en general, o els corrents liberals que desqualifiquen Marx i Engels abans d’haver-los llegit.

Tristam Hunt ens presenta un Engels alhora militant i bon vivant, entregat al servei de la causa comunista i al seu amic Marx, així com a les grissetes, el xampany, l’esgrima i la caça de la guineu. Tant lluny de les insuportables hagiografies com de les fanàtiques demonitzacions. Una obra, en resum, documentada i equilibrada, on les llums i les ombres pròpies de tota biografia apareixen com quelcom normal, ni defugint-les ni ressaltant-les en funció del pelatge ideològic de l’autor. També aposta per a la redempció intel·lectual d’Engels, un primer violí que sovint s’ha utilitzat per tapar les suposades escletxes del director de l’orquesta. Potser a imitació del que realment va passar en molts moments de la relació entre ell i el seu inseparable Marx.

L’obre em planteja també la possible via per a la solució d’un problema. En l’evolució de la meva pròpia concepció sobre Marx i el marxisme en general, l’última lectura que n’havia fet, ho confesso, incorria en una certa culpabilització d’Engels, per tal com hauria trivialitzat el pensament de Marx. I això tant des de la consideració que la formació intel·lectual d’Engels era molt inferior a la de Marx, com des de la sospita que aquesta trivialització sovint s’havia esdevingut adulteració (intencionada?) pura i dura. Com a cas emblemàtic, la famosa “invenció” del sistema del materialisme dialèctic. Un “xurro” que va degenerar progressivament fins al patetisme més esperpèntic.

Hunt exonera Engels d’aquesta boutade, i entenc que amb fonamentació. Ara el que caldrà és seguir les vies que ell proposa: entre Engels i Lenin mitjançaria Pléjanov, que hauria estat el pare de la criatura que després Lenin i Stalin van situar en el cim de la ideologia comunista: el materialisme dialèctic. És versemblant.

Sigui com sigui, el retorn als clàssics en uns temps alhora de crisi i falsament desideologitzats pel pensament únic, és certament d’efectes refrescants.

2 comentaris:

  1. Benvingut a la Blogosfera! Així que ara el pobre Plejanov se les carrega totes... Potser però no va parlar ja de "materialisme dialèctic" el mateix Engels (per a distanciar-se del mer mecanicisme) i a preparar, d'alguna manera el terreny pel desenvolupament d'un cos teòric "filosòfic" que complementés el cos "científic" (el materialisme històric)?

    ResponElimina
  2. Home, sembla evident que en algun moment Engels es va fer un autèntic embolic. Des dels "pobles sense història" -entre els quals inclou, per cert, elñs bascos- que al cap d'uns anys s'esdevenen el motor de la història -antiimperialisme- fins a l'antropologia de Morgan que encaixés en aquell borrós concepte de "comunisme primitiu" que es trobava a cavall entre les etapes evolutives de salvatgisme, barbàrie i civilització. Volia integrar-ho tot, i de vegades això no pot ser... I en això del "materialisme dialèctic" doncs... sí, és clar que ell utilitza el terme alguna vegada, però no de forma sistematitzada.

    Altrament dit: la qüestió estaria a determinar si a Engels "materialisme dialèctic" és una noció tematitzada o encara no. Jo personalment crec que no del tot, però que el propi Engels va obrir el camí cap a aquesta tematització. El que ja no tinc tan clar, per manca de coneixement suficient per a formar-me un criteri, és si realment Pléjanov va ser qui va tematitzar això del "materialisme dialèctic.

    ResponElimina