dilluns, 19 de setembre del 2016

Sobre la tardomedievalidad catalana (Siguiendo con Vicens i Vives)



En la entrega anterior concluía afirmando que Cataluña entró en la Edad Moderna casi dos siglos después que Castilla, y que durante los siglos XVI y XVII vivió en una especie de prórroga tardomedieval. Y ello tanto en lo económico como en lo político. Políticamente, siguió en una concepción basada en el contractualismo con el monarca, en unos tiempos en que asomaban la monarquía absoluta y los primeros gérmenes de la razón de estado, frente a la razón dinástica propia de la Edad Media. Cierto es también que en Castilla este proceso se quedó a medias y abortó, lo cual a su vez explicaría el despegue económico catalán respecto al resto de España a partir del siglo XVIII… Pero volvamos a nuestro tema.

Para lo que aquí nos interesa, lo remarcable es la ausencia de razón y sentido de estado en las instituciones catalanas durante los Austrias, en una suerte de onfalocracia debida a una concepción medieval del poder, de la monarquía. Veamos cómo nos describe Vicens i Vives los diferentes procesos por los que transcurrieron, desde esta perspectiva, Castilla y Cataluña. Substitúyase «Minotauro» por «Leviatán», o por monarquía moderna. Se nos está hablando del resultado de la revolución y guerras civiles del siglo XV, y de la solución contractual a que se llegó con Fernando el católico. Una solución que, en palabras de Elliot, restableció el modelo bajo el cual se había engrandecido Cataluña en los siglos XIII y XIV, pero en unos tiempos y con unos retos muy diferentes, que hubieran requerido de respuestas muy distintas. Pero volvamos con Vicens i Vives:

“La solució del 1472 –capitulació de Pedralbes- fou la de declarar intocables la monarquia i el pactisme.

L’encarcarament polític del país començà en aquest bell punt. Els historiadors romàntics, que eren partidaris dels retrucs misteriosos i de les confabulacions secretes, acusaren Ferran II d’haver aclaparat Catalunya amb la introducció de l’absolutisme i la liquidació de les llibertats del General[1] i del municipi barceloní. Pobre Ferran II! La seva gran responsabilitat histórica és la d’haver lligat per sempre més la salvaguarda del pactisme a la seva política. Catalunya volia aquella forma de govern; donem-la-hi doncs (,,,) A més, el rei catòlic creà definitivament els dos organismes administratius cabdals del pactisme: el virrei i el Consell d’Aragó. Els catalans l’en regraciaren. Estaven segurs que viurien en el millor dels mons.

Acostumats a l’absentisme dels monarques des d’Alfons el Magnànim, els catalans no se sorprengueren que els nous reis de la casa d’Àustria establissin la cort a Castella (…) Ells tenien també la seva petita cort a Barcelona, amb el virrei capità general, els lletrats de la Reial Audiència i els notables (…) No s’adonaren, fins més tard, que el virrei i el Consell d’Aragó no eren òrgans comunicants del país amb el Minotaure, sinó pantalles que n’interceptaven l’accés.

Per tant, mentre els castellans es familiaritzaven amb el Minotaure a força de rebre’n les banyades –derrota de “las Comunidades”, espoliació dels tresors de les viles, arraconament total de les Corts de la vida política-, els catalans es gronxaven en la més absoluta ignorància de l’Estat i dels resorts del poder. Llavors fou quan Castella assolí la veu de «mando» i es féu la simbiosi entre la monarquia hispánica i l’Estat castellà (…)
En fin. Ya dijo Marx que si la historia se repite, lo hace en forma de parodia.



[1] La Generalitat. La nota es mía.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada