dissabte, 17 de desembre de 2016

L'Educació digital i l'escala de Wittgenstein

Aunque con algo de retraso, artículo publicado en el Diari de Girona (22 nov 2016):


El filòsof Ludwig Wittgenstein va comparar la seva obra amb una escala que ens ha servit per accedir a un nivell superior i que, un cop som a dalt, hem de llençar perquè ja no ens serveix per a res. Si pensem en les modernes teories pedagògiques, sembla que la metàfora els vingui com l’anell al dit. Efectivament, molts coneixements i procediments que havien estat tradicionalment associats amb el procés d’aprenentatge de l’individu, han estat bandejats per anacrònics. Altrament dit, l’aprenentatge digital ha desplaçat l’analògic. Però és això el que realment ens diu la metàfora?

D’entrada, sembla força raonable. Quin sentit tindria, per exemple, seguir ensenyant a resoldre arrels quadrades per mitjà del procediment tradicional, servint-nos només d’un llapis i un paper, si amb prémer una tecla l’obtenim de manera gairebé immediata? O el mateix pel que fa a les taules de logaritmes o les trigonomètriques. Son esglaons de l’escala que cal llençar..

Aquesta és actualment la idea general que predomina sobre el sistema educatiu, què s’hi ha d’ensenyar i com. Tot allò analògic es anacrònic i ha de ser desplaçat per les tecnologies digitals. En alguns casos, fins i tot es planteja ensenyar a escriure els infants a través de l’ordinador. Al capdavall, els avenços tecnològics estan per fer-nos la vida més fàcil. Quin sentit tindria seguir ensenyant uns procediments que han estat superats per altres de més efectius, segurs i còmodes?

Tot i així, ens podríem preguntar si, per exemple, el concepte d’arrel quadrada s’interioritza igualment resolent-la amb llapis i paper que, simplement, prement una tecla; i el mateix pel que fa a l’obtenció del logaritme d’un nombre analògicament –paper, llapis i taules de logaritmes- o amb una calculadora. En un cas, el procediment sembla requerir una certa noció prèvia de logaritme, que no sembla en canvi tan necessària amb una calculadora. Així doncs, la pregunta és si entenen igual el concepte de logaritme una persona que l’hagi après resolent-los analògicament, mitjançant paper, llapis i taules, que una altra que ho hagi après amb un ordinador?

Tot indica que molts neurocientífics pensen que no. Com seria el cas del psiquiatre i neurocientífic alemany Manfred Spitzer, que aquest dies ha estat per Barcelona parlant-nos del efectes negatius de l’educació digital, i desmentint científicament els mites psicopedagògics que embadaleixen les nostres autoritats educatives. Spitzer considera que la UE hauria de prohibir els artefactes digitals a les escoles perquè dificulten l’aprenentatge. Un dels grans errors de tota aquesta demència digital –així ho anomena- és la consideració que el cervell humà funciona com un ordinador, amb un CPU i un disc dur. I resulta que el cervell, no funciona així, sinó que té neurones; i cada nou senyal que rep canvia constantment les connexions neuronals i la capacitat d’emmagatzematge. Si un ordinador té el disc dur al 90%, li queda un 10%; el cervell, en canvi, si parles cinc llengües és més fàcil aprendre’n una sisena. Igualment, quan es parla d’externalització de recursos mentals –com la memòria o la informació- gràcies a les noves tecnologies, s’està ignorant que és un procés necessari per tal que el cervell «entengui». I, educativament, això passa per una formació analògica.

I com encaixa tot això amb la metàfora de l’escala? Doncs, simplement, que tampoc s’ha entès bé. Perquè l’escala només la por llençar qui hagi transcorregut per ella, mentre que el que està fent el sistema educatiu, en imposar la digitalització, és llençar-la per nosaltres, sense que hi haguem pujat. I és que una cosa és el procés d’aprenentatge individual, que ha de transitar necessàriament per uns determinats esglaons si vol arribar a dalt, i una altra de molt diferent és el nivell a què hagi arribat l’estat de coneixements col·lectius, al qual només hi podem accedir transitant individualment per cadascun dels esglaons de l’escala.

Llavors, certament, un cop haguem arribat al nivell digital, potser sí que podem llençar l’escala analògica i operar digitalment. Però abans cal haver-la recorregut prèviament i intransferible. I això passa per l’aprenentatge analògic com a condició prèvia necessària per a l’accés al digital. Tot això en el benentès que, tornant als exemples anteriors, considerem necessari assolir el concepte de logaritme. Si, en canvi, penem que n’hi ha prou amb aplicar-lo prement una tecla, aleshores, és clar, res del que estem dient tindria cap sentit.

Per tant, la iniciació digital, sense haver passat per un aprenentatge analògic previ, freturaria de deficiències que poden afectar directament els conceptes previs i inherents als procediments en què els apliquem. I aquest és l’error en què incorren la majoria de teories educatives innovadores que bandegen l’aprenentatge analògic: començar la casa per la teulada.
 
I en els nadius digitals, en assegura Spitzer, no només hi ha conseqüències negatives en l’aprenentatge més estrictament acadèmic, com podria ser la interiorització del concepte de logaritme, sinó també en molts altres àmbits, com les emocions o l’empatia. En definitiva, que estaríem creant smombies, un neologisme que significa zombies amb smartphone. Les nostres autoritats educatives farien bé d’escoltar Spitzer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada