• Els nens,
de vegades, són millors que els adults-
• Sí, quan
se’ls tracta com a adults-
Aquest breu
diàleg es troba a la pel·lícula «Els set samurais» -Akira Kurosava (1957)-, i
evoca una vella idea segons la qual la infantesa, o l’adolescència, són etapes el
sentit de les quals és la preparació per a la vida adulta. Per a esdevenir
adult, en definitiva, no basta amb un cos biològicament adult, sinó que cal
haver recorregut un procés que consisteix en la preparació per a ser-ho. Un
trajecte en què s’han d’aprendre certes coses i passar per diverses
experiències. Totes les societats humanes han tingut llurs respectius rituals
iniciàtics i de trànsit, que marquen simbòlicament el pas a la consideració social d’adult. I
aquesta condició suposa estar facultat per a viure i orientar-se en societat,
intel·lectualment i emocionalment. Intel·lectualment, en allò que correspon a
l’adquisició de coneixements, competències i destreses, per guanyar-se la vida
professionalment i poder-se orientar en el món en què hom viu; emocionalment,
per tal de fornir-nos psíquicament per a l’assumpció de la pròpia identitat i
circumstàncies en la interacció social. Altrament dit, que los coses no sempre
són com ens agradaria que fossin.
En aquest
sentit, la primera paradoxa de la pedagogia postmoderna seria que, com més
teoritzacions hi hagi involucrades, més sembla que tot s’encamini a preservar
un estat ideal infantil, aïllant els nens i els adolescents en una mena de
bombolla que els protegeixi de qualsevol interferència de la vida adulta, per a
la qual se suposa, d’altra banda, que els estem preparant. Vaja, com si la
maduració fos un procés exclusivament biològic. Ens esforcem perquè no s’hagin
d’esforçar, maldem perquè no experimentin cap mena de frustració... Però es
trobaran després amb una societat que els requerirà que s’esforcin, i tindran
inevitablement frustracions que només podran superar amb l’enteresa adquirida
d’experiències anteriors. No dic que no se’ls hagi de protegir, sinó que també
se’ls ha de preparar; no seran sempre nens.
En el
rerefons de tot això hi ha la famosa idea de Rousseau, segons la qual l’home és
bo per naturalesa, però la societat el perverteix. Es tendeix a veure el procés
de conversió en adult, com una pèrdua de la innocència natural. I es tendeix,
també, a veure aquestes etapes com un fi en si mateixes. Des d’aquesta
perspectiva, l’educació i l’escola tradicionals no serien sinó un fingiment amanerat
que reprimeix els impulsos de l’individu i l’estranya de la seva pròpia
naturalesa. Si, en canvi, permetem que brolli l’instint natural, floriran la
bondat, l’espontaneïtat i la creativitat innates a l’espècie. Altrament dit:
prohibit prohibir.
Però si admetem
que la societat humana és com és, malgrat que potser no ens agradi, aleshores
cal admetre que no estem preparant les noves generacions per afrontar
l’escenari amb què, per més indesitjable i imperfecte que sigui, es trobaran
quan accedeixin a la vida adulta. Llavors, és clar: el que cal és canviar la
societat, i per a aconseguir-ho, cal primer canviar l’individu; és a dir, la
forma com l’eduquem. Només així canviarem la societat. Però aleshores, i vet
aquí la segona paradoxa, si la nova educació consisteix en afavorir les
manifestacions espontànies i «naturals» de l’individu, ens estem oblidant que
la condició «natural» humana tal vegada no sigui com l’havíem imaginada; i
tampoc, és clar, la nova societat somiada.
Està bé, i
ha de ser així, que l’infant es comporti com a infant, i l’adolescent com a
adolescent. Però si oblidem que també són etapes de trànsit cap a la vida
adulta, aleshores cal concloure que estem davant d’una mistificació, d’una
irrealitat. I que tal vegada a aquesta pedagogia li passi a l’inrevés que en
aquella encertada conya que circulava, en els seus temps, sobre la «OJE»
franquista i els seus grotescs uniformes. Se’ns preguntava: «què és una centúria de la OJE?»; i la
resposta era: «noranta-nou nens vestits
d’adults, i un adult vestit de gamarús». Tots anaven vestits igual: «camisa
azul», pantalons curts amb mitjons, i boina de requetè... Mutatis mutandi, en el nostre cas, uns adults que pensen com pensen
els nens, i uns nens impedits de madurar per la seva culpa.
Tothom
estarà d’acord que un pilot d’avió ha d’estar preparat per a saber suportar
situacions de tensió; o un metge quan està operant. Però la preparació per a
suportar-les s’adquireix a través d’un procés d’aprenentatge en el qual hi ha
involucrats, per igual, aspectes intel·lectuals –de coneixements i destreses-
com emocionals –saber gestionar una situació-. I no sembla tampoc que les
actuals tendències cap al primat de l’educació emocional vagin en aquesta
línia. Nens ja ho saben ser, els nens; el que cal és preparar-los per a la vida
adulta. Si només preparem els nens per a ser nens, els estem estafant.
Afortunadament,
però, i contra el que pot pensar aquesta pedagogia, és veritat que molt sovint,
quan se’ls tracta com a tals, els nens i els adolescents poden ser millor que
els adults. El problema s’esdevé, precisament, si ens encaparrem a impedir-los
que madurin.
Xavier Massó
Publicado en del Diari de Girona (23/02/2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada