Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona World. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona World. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 de maig del 2013

HACIENDO AMIGOS: MAS Y SUS EXPERTOS EN SINVERGONZONERÍA



Que Mas no pasará a la historia por sus capacidades empáticas parece evidente. Hasta algunos de sus acompañantes en tan empecinado camino hacia el solipsismo, empiezan a experimentar la misma sensación que embargó a los asistentes al desfile del emperador bobo inmortalizado por Andersen. Sí, aquél que creyéndose portador del más suntuoso de los ropajes, se estaba paseando en realidad desnudo sin que ninguno de sus aduladores cortesanos se atreviera a llevarle la contraria.

Pero lo de sus expertos es que ya riza el rizo. O cierra el círculo, que viene a ser lo mismo. Ahora resulta que la comisión creada para diseñar el modelo del nuevo estado catalán independiente, ha emitido un informe en el que propone la eliminación de todos los funcionarios, condición que quedaría reservada solamente para la policía, las autoridades y los que otorgan licencias -licencias de ITV, supongo, para que Oriolet tenga trabajo fijo-.  Así que ya lo saben ustedes, en la nueva Cataluña independiente nada de funcionarios parásitos. Sólo los que pegan y los que trincan. Que para explicar física o filosofía, o para operar en el quirófano, sirve cualquier pringao. A eso se le llama "haciendo amigos".

La verdad es que uno ya no sabe si es que van sobraos o es que son tontos de baba. Me inclinaría más bien por lo segundo. Pero en cualquier caso, y si tenemos en cuenta que en educación y en sanidad están ya empezando a aplicar el programa, lo cierto es que asoma con claridad meridiana el modelo de estado que mora en tan preclaras y patrióticas mentes: el estado chiringuito. Es decir, la república bananera catalana o la mentalidad botiguera pensando el estado... ¡Ahí es nada! Y ellos, claro, instalados en el pulvinar nacional-pesebrista, que se lo han currao de verdad.

Tendría gracia, pensaba ayer mientras leía la noticia en "El País", que ahora se sacaran de la manga un macrocontrato con la United Fruit que se firmaría inmediatamente después de la proclamación de independencia. Claro que luego pensé que si no sería ya lo de Barcelona World una United Fruit reciclada. Si es así, se entiende por qué se pretende que los policías se sientan satisfechos. Por cierto ¿Algún amable lector sabe algo de Barcelona World? ¿Alguien se acuerda de aquel "golpe maestro" de Mas dándole en todo el morro a Esperanza Aguirre por la afrenta de Eurovegas? Un servidor tampoco.

Los "comisionados", hay que saberlo, se llaman Francisco Longo, Carles Ramió, Joan-Ramon Rovira y Josep Valor. Desde luego, valor sí que hace falta para alardear con tamaña desfachatez. Me recuerdan al ínclito Terricabras cuando proponía que los profesores dejaran de ser funcionarios... menos los de universidad. ¿Adivinan dónde daba él clases? La verdad, he de reconocer que uno ha de contenerse mientras escribe para evitar entrar en lo soez. ¿Cómo es posible que todavía haya imbéciles que babeen ante semejantes tunos?
Eso sí, lo mejor, el premio babero de oro, ha sido para Iniciativa per Catalunya, cuya diputada Hortensia Grau se ha quejado de que en tan egregia comisión no hubiera ninguna mujer. Este es el único comentario que le ha merecido el informe. Premio, pues, "babero de oro" para ICV y su brillante diputada. Se lo han ganado.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

I DE BARCELONA WORLD I D'EUROVEGAS, QUÈ? (II de II)


En altres paraules, si enganxen La estanquera de Vallecas venent tabac a un menor d'edat heroinòman i litronero, li tanquen l'estanc. I si  Terenci Moix retorna de l'Hades a Cosmocaixa per assistir encuriosit a la taula rodona d'uns quants saberuts sobre els orígens catalans o castellans del día que morí Marilyn -o el día que murió Marilyn- i l'olor a Ducados delata la seva  presència fantasmàtica, la Generalitat li retira les medalles i el Departament d'Ensenyament el proscriu com a autor de lectures de curs. Però si resulta que l'estanquera vallecana o el Terenci venen tabac o fumen a Eurovegas -entenem-nos, al Prat de Llobregat o a Alcorcón-, aleshores no passaria res. Res de res. Quins pebrots, oi?

Doncs bé. Resulta que després de més d'un any de polèmiques mediàtiques i polítiques, va Doña Esperanza i es despenja amb una rialleta que li va gelar el somriure al Sr. Artur. Poc després, un edecà artúric anuncià una macroinversió per a Catalunya, "Barcelona World". El Sr.Artur va tornar, més o menys, a somriure. Sí, més o menys, pèrquè des d'aleshores el somriure se li ha tornat  escultural... en el sentit d'inanimat, com una ganyota: un rictus, vaja. I Doña Esperanza mai més ha tornat ni tan sols a esbossar una insinuació de rialla. I això malgrat que el dia següent de l'anunci artúric, el magnat neoesclavista anunciava que havia estriat la parcel·la de Doña Esperanza per a instal·lar-hi la seva Nova Babilònia. Això sí, ara estaria en competència amb el nou Kalgan del Sr. Artur, sis-cents quilòmetres cap al nord-est. Ni amb la victòria d'haver aconseguit Eurovegas per a ella va  aconseguir recobrar aquell somriure, entre sorneguer i entremaliat, que l'havia caracteritzada. Ni tampoc va tornar a parlar d'Eurovegas. Mai més?

I com és possible que després de tants focs d'artifici amb pretensions de foc real, tantes declaracions, tanta vesània desplegada, tants tertulians  vora l'atac apoplèxic en ple climax hertzià, tants de sentiments ferits i tants pobles ultratjats per les declaracions d'uns i d'altres... I precisament ara que tots plegats podrien estar contents, perquè tots dos havien aconseguit allò que pretenien, amb unes inversions milionàries dignes del Tío Gilito i amb milers de llocs de treballs a Catalunya i a Madrid...PRECISAMENT ARA VAN I DEIXEN DE PARLAR-NE! Qui ho entén?

És cert que la situació ha canviat. Doña Esperanza s'ha retirat, almenys per ara, de la política. El Sr. Artur, que no s'ha retirat ni sembla tenir-ne cap intenció, talment convençut que uns i altres només el volen per convidar a tabac, però no pas per a fumar amb ell, ha optat per a la transcendència. I si pel camí s'hi estavella, el restabliment de la legitimitat dinàstica ja està preparat... ara que  la contaminació que hi  va haver fa uns anys al medi ambient ja està oblidada.

Però ara de veritat. No seria Barcelona-World un immillorable actiu de campanya electoral per al seu artífex? Com és que no se'n parla? I Eurovegas, no havia de crear no sé quants milers de llocs de treball a Madrid? Que potser ja no hi fan falta?

Algú ha sentit parlar recentment d'Eurovegas o de Barcelona-World? Jo tampoc.Que estrany, oi?

dissabte, 20 d’octubre del 2012

I DE BARCELONA-WORLD I D'EUROVEGAS, QUÈ? (I de II)



Durant gairebé un any, el tema estrella del contenciós entre Barcelona i Madrid -en el context del qual s'inscriu el Catalunya-Espanya-  havia estat Eurovegas. Tot sigui dit amb perdó, no faltava més, dels Barça-Madrid i de les veleitats pre-onze de setembre dels masovers de CIU.  Però sí, malgrat que ara ja ningú en parli enlloc, no fa ni dos dies que els mitjans de comunicació d'aquí i d'allà, tots ells escrupulosament independents i professionals, no faltava més,  però també degudament alletats per les dides del poder -d'aquí o d'allà segons el cas, és clar- no parlaven gairebé d'altra cosa. I de cop, l'oblit... o l'Omertà?

Repassem molt breuments els fets d'aquesta crònica grotesca. Doña Esperanza i el Sr. Artur es van estar arrossegant servilment davant d'un magnat neoesclavista, que es devia divertir d'allò més mentre, tot tirant-se entre ells els plats pel cap, li cantaven les bondats de llurs respectius feus per a ubicar-hi la nova Babilònia  a preu de ganga.

Però el magnat tenia serioses reserves amb les lleis europees, espanyoles i catalano/madrilenyes. S'ha de poder fumar i aquí les lleis ho prohibeixen; els menors havien de poder entrar-hi com a adults -jugant, fumant, bevent, i el que hi fes falta- i aquí tot això les lleis també ho prohibeixen;  el magnat no paga salari a alguns treballadors, que viuen exclusivament de les propines que els clients proveeixen quan tenen el seu  quart d'hora, aquí en canvi, potser degut a una lamentable perversió consuetudinària, el treball es paga i fins i tot les lleis hi obliguen...
Tot plegat, foteses que ells haurien resolt ràpidament en llurs respectius corralitos. Però ai las! la legislació espanyola no els donava marge!  Doña Esperanza no ho va dir així, tan explícitament, no ho podia dir per raons òbvies, tan espanyola ella! però ho pensava; el Sr. Artur, al seu torn, se la va apuntar: ai quina pena que no pugui fer jo totes les lleis! I va preparar el seu full de ruta.

Que consti que les lleis sobre el tabac que tenim actualment em semblen pensades per retrassats mentals amb una perillosa proclivitat cap al fanatisme i la intolerància. Senzillament, qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Si en un bar es fuma i a mi em molesta el fum -el del tabac, és clar, el dels cotxes i el de les fàbriques me l'he d'empassar sí o sí- aniré a fer el cafè a un altre que no  hi deixin fumar. I punt. Qualsevol cosa que vagi més enllà d'això és jugar a ser Torquemada.
Però això no treu que, com ja deien els llatins; dura lex sed lex. La seva naturalesa profundament intolerant  no li treu la condició de llei. I s'ha de complir. Però el que no es pot fer és donar l'espectacle dient públicament, en català un, en castellà l'altra, o segurament tots dos per boca d'un intèrpret en anglès: don't worry Mr. Adelson, I'll workt it out for you... just for you.