Aquest text és la traducció al català de l’article en anglès de Jonas Linderoth, traduït al seu torn de l’original suec escrit pel mateix autor: https://medium.com/@JonasLinderoth/a-translation-of-jonas-linderoths-article-from-2016-3e5e3c629d2b
La traducció al català és de la meva exclusiva
responsabilitat.
TRADUCCIÓ DE L’ARTICLE DE JONAS LIDEROTH, DE 2016, A
CÀRREC DEL PROPI AUTOR
Aquesta és
una traducció de l’article que vaig publicar el 2016 al diari de més tirada a
Suècia, el Dagens Nyheter. Malgrat
que va ser l’article d’opinió més llegit al llarg de l’any, mai no havia
esperat que cridés internacionalment l’atenció de ningú. Tanmateix, un temps
després d’haver-lo escrit, Greg Ashman el va comentar en un blog.post,
a partir d’una traducció amb Google translate, arran d’alguns contactes suecs
per mitjà dels quals en tingué notícia. I vaig tenir que explicar els punts
clau de l’article als periodistes internacionals que es van posar en contacte
amb mi. Vaig pensar aleshores en fer-ne una traducció més rigorosa, però vaig
abandonar la idea molt aviat: el debat s’havia esvaït. Més recentment, el
professor Paul Kirschner ha penjat l’article en el seu blog.
Em sento humiliat i sorprès. Per tal com el post del professor Kirschner ha
generat un cert interès per l’article, he decidit, quasi set anys després
d’haver-lo escrit, traduir-lo a l’anglès (amb el concurs de GPT4).
Els lectors
estrangers han de saber que aquest article va crear en el seu moment un cert
debat a Suècia i que va generar una aspre controvèrsia sobre les idees
educatives progressistes/constructivistes. Una polèmica que va afectar la meva
vida i la meva salut. En gran part pels titulars i els preàmbuls tergiversats
de què fou objecte l’article en gairebé la seva totalitat.
Més enllà
d’aquesta traducció escriuré també unes línies sobre les raons per les quals
vaig escriure aquest article, quina recepció va obtenir i sobre la seva
vigència actual. Tot plegat, una reflexió sobre les idees educatives, sobre el
poder dels copy editors i sobre el
panorama polític del sistema educatiu a Suècia.
En
qualsevol cas, recomano que es llegeixi en primer lloc l’article original en la
seva traducció a l’anglès, feta pel mateix autor.
Publicat al
Dygens
Nyheter 2016-08-24.
.
[Títol proposat] Les idees
educatives dels anys noranta són una raó que explica el baix estatus social de
la professió docent.
[Títol que li va donar el copy editor] Demano perdó per les idees educatives dels anys noranta.
[Preàmbul
escrit pel copy editor] El que hi ha darrere del baix estatus de la
professió docent. Les idees educatives dels anys noranta no van portar a una
escola millor. Nogensmenys, es manté un silenci pregon entre nosaltres, els
experts educatius que hem coadjuvat a deteriorar la professió docent. Potser seria
el moment d’esmenar-nos a nosaltres mateixos. Podria ser una contribució
important per a la recuperació de l’estatus de la professió docent a Suècia,
escriu el professor Jonas Linderoth.
[Aquí comença el meu article] L’inici del curs ha
vingut aquest any acompanyat de notícies inquietants sobre la manca de docents
a les escoles sueques. Els professors més experimentats estan abandonant la
professió i molt pocs estudiants opten per la docència. S’està buscant
desesperadament algú que estigui disposat a fer-se càrrec d’una aula. La
situació és preocupant. En pocs anys hi haurà un dèficit de milers de docents
qualificats a les escoles sueques. La preocupació política és fonamentalment de
caire econòmic. Es considera que salaris més flexibles i desiguals serien la
solució per a recuperar el prestigi docent i fer més atractiva la professió.
El que no
es contempla, en canvi, és en quina mesura les reformes educatives dels darrers
vint anys –com ara la municipalització, l’escola per objectius, l’organització
en grups de treball, les escoles F-9, les escoles charter, la lliure elecció de centre, etc.- han alterat
completament el relat sobre què és un bon professor. No deixa de ser curiós, i
per això cal recordar-ho, que les reformes escolars dels anys noranta a Suècia
es van publicitar, de manera sistemàtica, amb arguments pedagògics, molt més
que no pas econòmics.
Els crítics
educatius, els experts educatius, els alts càrrecs, els sindicats, els
formadors de docents i els polítics es van centrar fonamentalment en l’escola
del futur. Arguments, tots ells, que negligien i minaven la identitat i la
naturalesa de la professió docent realment existent fins aleshores. La idea
educativa intemporal segons la qual el que sap alguna cosa l’ensenya a qui no
la sap, es va associar amb l’abús de poder. I el bon professor va passar a ser
algú que fomenta l’autoaprenentatge de l’alumne. El treball a l’aula s’havia de
centrar en la motivació natural de l’estudiant. Les barreres entre les
diferents matèries s’havien d’enderrocar. Les aules havien d’estar físicament
dissenyades per a facilitar un major suport al treball individual de l’alumne,
tot menystenint l’aprenentatge per instrucció.
Els
professors que no van adoptar aquestes innovacions pedagògiques van ser
qualificats d’epistemològicament problemàtics, de carques autoritaris que
gaudien amb la disciplina cega i suspenent llurs alumnes. Durant els meus temps
de formació docent en els anys noranta, als professors partidaris de la instrucció
se’ls associava al sàdic personatge de ficció de l’Alfs Sjöberg’s fil torment,
per renom Calígula. El
contraexemple en què havíem d’evitar convertir-nos i que se’ns va ensenyar a
defugir. Annàvem camí de convertir-nos en els transformadors de les escoles
sueques.
L’any 1993,
la professora Alison King va definir, en una article que s’ha esdevingut un
clàssic, el nou model emergent del rol del professor i les seves funcions. El
professor ja no havia de ser el savi a dalt de la tarima, sinó l’acompanyant
que va al costat de l’alumne i l’orienta (Del saberut que ensenya l’alumne des
de dalt, al guia que des del costat l’orienta). King creia que amb aquest nou
rol del professor, els estudiants serien més independents i adquiririen el
pensament crític que els facultaria per a la resolució creativa dels seus
problemes. Més o menys en aquesta mateixa època, el professor de Matemàtiques
Seymour Papert, un influent pioner de l’aprenentatge digital, va proclamar que
les classes magistrals eren el mur que impedia el desenvolupament de la
curiositat natural de l’alumne. L’objectiu era ara aconseguir el major
aprenentatge possible de l’alumne, amb la menor instrucció possible.
A Suècia
aquestes idees s’havien formalitzat ja el 1992 amb l’informe sobre el nou
currículum Skola för bildning (SOU 1992:94). Segons aquest
informe, allò fonamental en les activitats de l’estudiant era l’aprenentatge
per descobriment. La funció del docent era motivar, donar suport i guiar. Ni
una sola menció a l’estudiant que escolta i comprèn o al professor que parla,
que explica i que instrueix. Poc a poc, la identitat històrica i l’estatus de
la professió docent es van anar diluint.
Jo mateix
vaig col·laborar inconscientment en aquesta tasca d’erosió de la funció docent
amb aquesta mena de relats. Com estudiant de doctorat vaig intervenir en una
conferència a la Kulturhuset d’Estocolm.
Amb el títol “Experiència per al coneixement”, vaig recórrer a cites tòpiques
com ara que “havia après més anglès gràcies al meu interès per la música que a
l’escola”. A la meva presentació vaig introduir imatges de nens feliços jugant,
mentre sonava com a música de fons el clàssic de Pink Floyd “We don’t need no education”. Avui
m’avergonyeixo del missatge simplista i populista que estava difonent. La
veritat de tot això és que si no hagués tingut grans professors al Batxillerat,
amb tota probabilitat no hauria pogut prosseguir a la Universitat. Els
professors que explicaven, que ensenyaven i que raonaven van ser doncs, i paradoxalment,
el requisit per tal que després jo pogués desplegar el meu discurs antidocent.
Avui puc
constatar els resultats de la «Ilustració» pedagògica dels anys noranta. Informes
com PISA o TIMSS ens aporten evidències irrefutables del deteriorament del
sistema educatiu suec, sense parió als estudis internacionals. Els
investigadors Jan-Eric Gustafsson, Sverker Sörlin i Jonas Vlachos han deixat
molt clar a l’informe Policy Ideas for
Swedish Schools que “hi ha raons per
pensar que els models educatius que s’han centrat en la pròpia iniciativa de
l’estudiant tenen pitjors resultats que aquells en què els professors tenen un
paper més actiu”. John Hattie, el professor que hi ha darrera d’un dels
meta estudis més notoris sobre els resultats escolars en els darrers anys,
apunta que el mètode que deixa el professor com un mer orientador, amb una
mínima intervenció, està en relació inversa amb els mètodes educatius d’èxit.
No hi ha cap dubte que els mètodes pedagògics dels anys noranta no han portat
una escola millor. Tanmateix, o potser per causa d’això, gairebé no hi ha cap debat entre els experts educatius
que han estat destruint la professió docent. Potser ens hauríem d’examinar
nosaltres mateixos i el debat escolar que hem estat difonent durant els darrers
vint anys. Una revisió crítica de les idees dels anys noranta i del relat sobre
què es un bon professor podria coadjuvar en la recuperació de l’estatus dels
docents a Suècia. I podria ajudar a cicatritzar les ferides entre els
professors i els experts educatius. Així com a la rehabilitació dels docents
que van resistir davant les tendències pedagògiques que emfasitzaven el paper
dels docents com a mers orientadors. I tal vegada els professors podrien
recuperar el sentir històric de la seva professió i se sentirien orgullosos de
la seva identitat professional.
Lamento
profundament la presentació que vaig fer a la Kulturhuset i vull disculpar-me’n davant dels professors suecs.
Espero poder predicar amb l’exemple i resto a l’espera que els meus col·legues
assumeixin llurs responsabilitats pel clima pedagògic que van contribuir a
crear. Si comencessin per fer-ho els autors del Skola för bildning SOU
1992:94, serien benvinguts.
Avui em
sento avergonyit cada cop que penso en el missatge simplista i populista que
vaig contribuir a propagar. La veritat és que si no hagués tingut excel·lents
professors durant el meu Batxillerat, difícilment hauria pogut tenir èxit a la
Universitat.
Jonas
Lideroth
Professor
de Pedagogia de la Universitat de Gothenburg i professor retirat d’Art y
Ciències Socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada