UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (VI)

III.- ELS CICLES DEL WESTERN

Després d'aquesta introductòria al context i diferent tractament que segons l'època es fa d'un mateix moment o personatge, com hem vist en el cas del "general" Custer, passarem ara a una visió del cicle històric del western, en el qual distingirem, fonamenalment i a grans trets, un moment èpic, un moment líric i un moment tràgic. Des de Covered wagon (1923), de James Cruze, fins a Heaven's gate (1980) de Michael Cimino, tenim els seixanta anys que comprèn la història del gènere del western. Certament, la tria pot ser discutible, tanmateix,  hi ha un fet que sí que ens sembla inqüestionable, i és que l'últim western és, de totes totes, la pel·lícula de Michael Cimino.

Després del 1980 s'han fet, certament, pel·lícules que evoquen el gènere, però pensem que ja no formen part del gènere en si, sinó que són seqüel·les. Revisions, desmitificacions i homenatges al gènere, que agruparem en un subgènere que anomenarem western revisited, entre les quals trobaríem produccions com ara Unforgiven (1992) o Wild Bill (1995), que abordarem més endavant. Algunes d'elles, autèntiques obres mestres; d'altres, no tant.

Igualment, i des d’un punt de vista intern al gènere, a les categories èpica, lírica i tràgica aplicades a la història del western caldria afegir-hi les seqüel·les de la farsa i de l’esperpent. Quan la realitat es degrada apareix la farsa i, en un segon nivell, l’esperpent -els famosos miralls concaus de  valleinclanesca calle del Gato-. Tant la farsa com l’esperpent creiem que s’han produït en el temps del western més enllà del que es van anomenar westerns crepusculars -alguns dels quals són les últimes expressions de l’element tràgic, d’entre les quals la balada de Cable Hughe, de Sam Peckimpah en seria un exemple excel.lent-. La farsa i l’esperpent s’han produít en les pel.lícules del far west de manera no sempre unívoca. Els spagetti western serien un exemple del primer -el gènere aprenent a mofar-se de si mateix-; l'esperpent en el western, en canvi, faria referència a temptatives que, en la línea del revival ahistòric amb pretensions de nostàlgia carrinclona, pretendrien recuperar les essències mes originàries d'un gènere que era propi d'un temps definitivament deixat enrere, a la manera d’una recuperació de la ingenuïtat èpica fundacional. Una autèntica ingenuïtat, valgui el pleonasme. O potser caldria dir una pallassada. L’exemple més escaient d’aquest esperpent barroer pensem que vindria "magistralment" emblematitzat per la pel.lícula Silverado (1985) de Lawrence Kasdan. Aquí caldria recordar allò de Marx: quan la història es repeteix, és en forma de paròdia.

També hi ha un aspecte que crida l'atenció i que potser val la pena tocar, tot i que de passada, abans de prosseguir. No deixa de ser curiós que els westerns-farsa siguin inexistents als Estats Unit. Només alguns d'extemporanis i que no fan broma sobre el gènere, sinó sobre l'època, la qual cosa és equivocar el tret de ple. En canvi, el que hem qualificat d’esperpents sí que són, tornen a ser, produccions made in Hollywood. És simptomàtic que quan el gènere aprèn a riure's de si mateix ho faci fora de la seva llar originària. La qüestió és si es podria parlar d’un procés autogen, en el sentit que es generi internament i amb la seva pròpia lògica, o si podem seguir trobant-hi el referent ideològic. Un tema, aquest, que de moment deixarem de banda.

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (V)

CONTINUACIÓ: EL WESTERN I EL CONTEXT

Semblança del general Custer (4)

Què ha d’haver passat en tot just trenta anys, els que van des de Murieron con las botas puestas fins a Little big man? És evident que un dels trets constitutius de la nostra societat probablement sigui el seu caràcter fragmentat, com a mínim des dels anys vint. Per tant, no podem afirmar categòricament l’existència d’una sèrie d’etapes en la història recent dels Estats Units que es caracteritzarien cadascuna d’elles per unes delimitacions temporals clares i per llurs sengles discursos ideològics monolítics. No es tracta d’això, i el concepte gramscià d’hegemonia ens pot ajudar a descartar encara més aquesta idea. Sí que es tracta, però, d’una sèrie de discursos dominants, hegemónics, en els quals, a partir de les inquietuds que una determinada època històrica es planteja sobre si mateixa, determina uns centres d’interès diferents, en el sentit weberià del terme, que incideixen directament en la visió del passat , en la projecció que el present exerceix sobre el passat en funció del mateix present.

Little Big Man és el discurs anti-vietnam dels seixantes que s'esdevé hegemònic als setantes. Si a They died wiht their boots on els indis són els japonesos o els alemanys, i el setè de cavalleria els americans atacats a traïció a Pearl Harbour, a Custer in the West i a Little Big Man són el vietcong. Però ara s'ha produït la irreversible pèrdua de la ingenuïtat: ja no hi ha guerres nobles, ni netes ni honroses, sinó que totes són brutes i vils. Els americans ja no van al Vietnam amb el mateix esperit que la generació dels seus pares havia anat a les platges de Normandia o a Iwo-Jima. A les dues pel·lícules, Custer in the west i Little big man, ens trobem amb una societat en crisi de valors. En la primera hom és concient d'estar en una situació límit i d'una situació que, en realitat és una farsa: no té cap importància ni la veritat ni qui té raó; no hi ha bons ni dolents, només cinisme. L'únic horitzó possible sembla el nihilisme. A Little big man s'haurà produït una inversió de valors.

Des de la reflexió d'aquest Custer jüngerià, la paradoxa rau en què d'una banda hi ha la degeneració de la guerra en simple i mecànica operació d'extermini i l'aniquilació sistemàtica i final de l'enemic. La tècnica ha acabat amb la guerra; els carnicers amb els herois. Però de l'altra banda, la impossibilitat d'emprar aquestat tècnica fins a les últimes conseqüències eternitza una situació de degradació i de frau. Se suposava que la tècnica havia vingut a substituir l'antic guerrer per acabar amb la guerra, però no és així: la guerra es manté, molt més degradada i sense solució de continuïtat. La paradoxa de Custer és la paradoxa dels americans a finals dels seixanta, posats davant d'una guerra que no es podien permetre guanyar, però contradictòriament elaborada sota el model de l'extermini i l'aniquilació de l'enemic. I el vell guerrer acaba inhibint-se'n. El Custer d'aquesta pel·lícula és el guerrer de casta que està a punt de convertir-se en el coronel Kurz d'Apocalypse now (Francis F. Coppola, 1979). Un pas que no pot donar perquè és víctima del seu propi personatge, de la seva pròpia llegenda.

Aquesta reflexió crítica tingué el seu punt d'inflexió definitiu a finals dels seixanta quan la crisi de valors acabà invertint-ne definitivament l'escala, en un intent deseperat d'escapolirse del trajecte que portava inevitablement cap al nihilisme explícit. Els indis seguiran sent el vietcong, però si nosaltrees no podem ser els bons perquè està demostrat que som uns cínics i uns sàdics, ara l'enemic no solament ja no és és el dolent -encara podríem seguir instal·lats en el cinisme nihilista ni ens quedéssim aquí-,  sinó que passarà a més a més a ser ell el bo; el posseidor de la legitimitat moral de lluita.

Aquesta és l'autèntica inversió de valors. Del guerrer nietzschià i la seva moral dels senyors hem passat a la reactivitat cristiano-socialista i a la moral desl esclaus. Nosaltres som els dolent, el culpables d'haver portat les coses a un punt de no retorn, sense solució de continuïtat. Però si ens quedem aquí no superem el nihilisme. Cal donar un pas més enllà i retornar, des de la pèrdua d'ingenuïtat, que sí que hi ha bons i dolents. Però ara el bon és l'altre. I el dolent som nosaltres. Aquest és l'esperit subjacent al discurs que reflecteix Little Big Man: la guerra com un mal absolut encarnat per una societat autoculpabilitzada. Autoculpabilitzada per enviar els seus joves a morir a l'altre punta del món; autoculpabilitzada per estar masacrant pobles valents i heroics disposats a defensar fins a la mort el seu dret a la llibertat: els sioux, els txeiennes... el Vietcong.

Què va passar exactament al far west americà entre el 1830 i el 1900 és una qüestió que, com ja em dit, no interessa per a l'elaboració del mite. O com a mínim no interessarà de manera central. Precisament per això, que Custer es fiqués ell solet de peus a la galleda a Little Big Horn, tampoc. En un cas, Custer mor com un heroi èpic, honrosament, exemplarment i en sagrat compliment del deure. En l'altre s'autoimmola buscant en el seu sacrifici la impossible redempció d'un món que se'n va amb ell i amb els indis. Els vells enemics tornant a combatre i redimits junts per la mort heroica al camp de batalla, al últim camp de batalla trepitjat per herois. Finalment, tot aquest envoltori ideològic autolegitimador es desemmascara com el discurs hipòcrita d'un poder polític que fabrica Custers per dur a terme els seus designis sense cap mena d'escrúpol moral ni humà. 

És a dir, que Custer fos un militar temerari que es fiqués per culpa de la seva vanitat en un parany d'altra banda evident, és un tema que no sembla interessar. Però és precisament per aquest (no)interès tan evident que ens podem permetre una deconstrucció de la  història del western des del criteri dels que han estat els discursos hegemónics corresponents a cada època, i palesar així com aquests discursos s’han reflectit en un gènere cinematogràfic que potser podríem considerar que ha estat, des d’una certa perspectiva, el gènere per excel.lència.

Custer, heroi o villà? Segons en quin moment de la història del western, una cosa, segons en quin altre moment, l'altra. I probablement també per una bona part dels americans, i potser fins i tot per a molts de nosaltres, el general Custer ha estat segons els moments una cosa o l'altra. Fins i tot l'una i l'altra.

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (IV)

CONTINUACIÓ: EL WESTERN I EL CONTEXT

Semblança del general Custer (3)

 La segona pel.lícula és Custer i the west. Aquí se'ns presenta un Custer interioritzat com una mena de guerrer nat que disfruta amb el combat. Un Custer que presenta certs perfils aristocràtics en la línia d'un Ernst Jünger, per exemple, però sense la seva formació intel·lectual. Li repugnen certes pràctiques genocides inevitablement lligades a les noves tecnologies militars, però les compleix amb un estricte sentit de l'ordre i la disciplina. En realitat, no sembla que la seva repugnància pel genocidi de dones, vells i nens indis ni, encara menys, que la seva aversió a la guerra mecànica sigui per escrúpols morals, sinó més aviat perquè li planteja una evidència força desagradable: els indis seran exterminats, i la liquidació física de l’enemic planteja un problema terrible si del que es tracta és de divertir-se fent la guerra. Perquè la guerra s'acabarà quan no quedin indis.

Davant d'aquesta perspectiva, Custer renega de la mecanització de la guerra perquè acaba amb la guerra tal com ell l'entén i lli agrada. Ens trobem davant d'un individu que no vol amotllar-se als nous temps, els de la guerra mecànica i d’extermini; un Custer turmentat, necessàriament en conflicte amb si mateix i a qui probablement hauria entusiasmat aquella famosa frase de Théophile Gautier, plutôt la barbarie que l’ennui[1]. En el desplegament de la lògica de la guerra ha aparegut la possibilitat real l’extermini físic que amenaça deixar-nos sense enemic i reduir les guerres a l’amuntegament de ferralla, un espai on ja no hi haurà lloc per a l’heroisme que reivindica i del qual reclama provenir.

Custer descobreix això en el film al mateix temps que els Estats Units estaven aplicant els bombardejos massius al Vietnam, acusats de genocidi per més de mig món  i amb seriosos problemes interns pera mantenir una guerra amb una lògica de l’extermini limitada, donat el context geopolític del moment no permetia la guerra total. Quan Custer descobreix que les seves heroiques lluites a les prades amb les indis ja han quedat definitivament enrera, decideix autoimmolar-se amb els seus vells enemics atorgant-los, per una vegada, el plaer de la victòria. Els indis no són encara ontològicament éssers humans, sinó més aviat allò que cal que existeixi per a gaudi i exercici de les heroïcitats dels guerrer blanc, un superhome de tall nietzscuià que s’adona que l’ardidesa del guerrer ha deixat pas inevitablement a les habilitats del carnicer; altrament dit, que la guerra és una forma de mercat.

Finalment, la tercera pel.lícula és Little big man (1970), d'Arthur Penn, protagonitzada per Dustin Hoffman. Està plantejada com una una mena de Càndid de Voltaire traslladat a l’oest americà i inspirada en un personatge que sembla ser que va existir realment. Un nen blanc és l'únic supervivient de l'atac a la caravana en què viatjava cap a l'oest amb sons pares. Una altra tribu índia, els txeiennes, l'adopta i es cria entre ells sent-ne un més. A partir d'aquí, alternarà entre blancs i pell-roges, segons el cas, i serà testimoni del genocidi i extermini dels indis de les prades i de la seva desaparició com a poble. A punt de morir als 120 anys d'edat, li exlica els seus records a un periodista interessat folclòricament en la vida dels antics indis de les planes.

Fill de blancs, però criat amb els indis, el nostre personatge es troba d’entrada en una situació perillosament liminal en un món que, des d’un dels costats, el dels blancs, s’ha decidit que els indis han de desaparèixer. I els indis desapareixeran com a conseqüència de l’irresistible presió del poder blanc, en un genocidi molt més calculat i planificat del que s’ha reconegut mai i que no presenta massa diferènces formals amb l’holocaust prepetrat pels nazis contra els jues. Les diferències són, en tot cas, de continguts: capacitat d'aplicació sistemàtica de la tècnica per matar en sèrie. Aquí, la figura de Custer, que va apareixent recurrentment al llarg de la pel·lícula, és la d’un assassí sanguinari i sense escrúpols; borratxo, grotesc i esperpèntic, enamorat de la seva pròpia llegenda i al qual el caire tragicòmic del film li atorga un caràcter patètic.

De la llegenda de l’heroi èpic convertit en glòria nacional, hem passat a un sàdic i brutal executor de les directrius d’un sistema no menys sàdic i brutal que ell mateix. El caràcter humà recau ara del costat dels indis, subjectes forçats d’un genocidi del qual en són conscients i enfront al qual saben que no hi poden fer res.

---

[1] Abans la barbàrie que l’avorriment.

Cròniques grotesques: el Consell de Garanties Estatutàries

Si hi ha algun àmbit encara més desprestigiat que el de les institucions polítiques, sens dubte és el de les metapolitiques. En aquest domini n'incloc algunes que no ho serien stricto sensu, com ara el Senat -atesa la seva nul·la incidència real en la praxi política-, igual que alguna altra que si que ho seria, però que no la incloc perquè a la pràctica no actua com a tal, sinó com a institució manifestament política, i fins i tot polititzada, com ara el TC. En qualsevol cas, la institució "metapolítica" de la qual tinc avui alguna cosa a dir és el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, d'ara endavant CGEC. Una instància creada per l'Estatut, amb poc temps de funcionament ara per ara, però que ja s'ha distingit per un biaix ideològic i un servilisme cap al poder que l'empara que en res té que envejar el TC espanyol. Això sí, amb càrrega elèctrica oposada. Vejam si no.

Aquesta egrègia institució acaba de proclamar que la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat per al 2012, vulnera la Constitució espanyola i envaeix competències de l'Estatut de Catalunya. En principi hom podria pensar que la vulneració de la Constitució és precisament la invasió de competències estatutàries, però no. Sòn totes dues coses, una i l'altra. Doncs bé, resulta que la vulneració de la Constitució espanyola, en defensa de la qual surt ara el CGEC, consisteix en la possibilitat de modificar els convenis laborals col·lectius unilateralment per part de l'empresa, perquè això, afegeix, suposa modificar les condicions laborals dels treballadors; unes condicions que ningú es pot arrogar la facultat de modificar unilateralment.

Parlant en plata: el CGEC ens està dient que si el conveni del sector marca un horari laboral determinat i unes retribucions salarials concretes, el que no pot fer l'empresari és aixecar-se un bon matí i augmentar l'horari un 16% i reduir el salari un 5%, per exemple. Molt bé! realment cal aplaudir el CGEC pel seu pronunciament contra la legalització de l'estrafa i de l'engany. Però ai las! ens està fent trampa. Per llurs fets els coneixereu, diu l'Evangeli -cita molt adient en aquestes dates-, i en els fets cal buscar-hi un recorregut coherent. Això és el que fa respectable una institució. I tot indica, malauradament, que el CGEC no és massa coherent. Perquè el seu problema no sembla que sigui la legalització de la trampa, sinó qui pot ser el trampós. Vaja, que segons qui sigui el que diu "d'allò en què vam quedar, res de res, oblida-te'n" pot semblar-li comprensible al nostre CGEC o del tot inadmissible. Que curiós! oi?

Perquè aquest mateix CGEC no fa ni un mes que va donar un ràpid i entusiasta vist-i-plau a la Llei d'Acompanyament dels Pressupostos de la Generalitat de Catalunya (LAC), una llei en la qual es consagrava el dret de la Generalitat a revocar els acords que ella mateixa havia subscrit amb els seus propis funcionaris. És a dir, si es tracta del govern de la Generalitat, sí que pot fer trampa; si és qualsevol altre, aleshores no. O també: si es tracta d'empitonar funcionaris, ja està bé, però a ningú més.

Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya retallen el sou als funcionaris en un 5%. I si a sobre ets docent a l'ensenyament públic, l'horari fix t'ha augmentat en un 16%. I quan el govern trampós del Sr. Mas va presentar aquests pressupostos i la corresponent LAC al Parlament de Catalunya, grups polítics tan diferenciats com Ciutadans i Solidaritat, van aconseguir forçar l'enviament d'aquesta LAC al Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. I què va dir el CGEC? Doncs just en el termini mínim que tenia per a pronunciar-se -no es va demorar ni un dia més-, va ratificar l'estafa i el robatori que el govern del Sr. Mas ha perpetrat amb els funcionaris. El mateix que ara diu que el govern espanyol del Sr. Rajoy no ho pot fer amb els treballadors perquè vulnera la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya. D'això se segueixen directament dues conseqüències.

Primera: segons el CGEC, als funcionaris de l'ensenyament públic se'ls pot retallar el sou i augmentar l'horari lectiu. En canvi, i per exemple, als treballadors de l'escola privada concertada -pagats amb diner públic- no. A aquests no perquè això vulneraria drets fonamentals (quins collons!).

Segona: El CGEC només reconeix el dret a estafar i a robar a qui li paga perquè li rigui les gràcies: el Sr. Mas i el seu govern. Això sí, el Sr. Mas només li pot robar i estafar a un sol col·lectiu, el dels funcionaris públics, a ningú més. Com a mínim, això no es pot negar, el CGEC estableix les regles del dret a l'estafa. Una autèntica regulació del segon ofici més vell del món. Com quan la Conselleria d'Agricultura ens diu quines espècies es poden matar (caçar?) i quines no. N'hi ha de protegides i n'hi ha que no. Oi que ens entenem?

Una última cosa. Si tenim en compte que el que pugi dir el CGEC sobre inconstitucionalitat els entrarà per una orella i els sortirà per l'altra als seus congèneres del TC, és sorprenent que hagin optat talment per pronunciar-se i cobrir-se de vergonya i de ridícul com ho han fet. I després es queixen de la desafecció...  Apa, a cagar a la via!

Un model educatiu per a races inferiors?

Transcric literalment de la traducció al castellà de la novel·la HHhH (Himmlers Hirn heisst Heydrich), de Laurent Binet. El paràgraf ens descriu els projectes que el sinistre Heydrich, "Protector" de Bohèmia i Moldàvia -territoris que actualment constitueixen la república de Txèquia-, tenia per a aquests territoris en el si del III Reich. Heydrich acabava de decidir una remodelació del govern col·laboracionista:

"Los dos puestos claves de este gobierno fantoche son el ministerio de Economía, confiado a un alemán cuyo nombre en esta historia es totalmente irrelevante, y el ministerio de Educación, atribuido a Emanuel Moravec. Al nombrar a un alemán como ministro de Economía, Heydrich impone el alemán como lengua de trabajo en el equipo de gobierno. Al nombrar a Moravec a la cabeza de Educación, se asegura los servicios de un hombre en el que ha sabido apreciar una extraordinaria predisposición a colaborar. Ambos ministerios están unidos por un mismo objetivo: mantener y desarrollar una producción industrial que responda a las necesidades del Reich. Para conseguirlo, el papel del ministro de Economía consiste en someter todas las empresas checas al esfuerzo de guerra alemán. El papel de Moravec consiste, por su parte, en desarrollar un sistema educativo cuya única vocación sea la formación de obreros. En consecuencia, los  niños checos no recibirán más enseñanza que aquella estrictamente necesaria para su futura profesión, es decir, un saber básicamente manual, completado por un mínimo de conocimientos técnicos."

A què em sona això?
Quantes vegades no hem hagut de sentir que el que cal són tècnics i que "per a què serveix que estudiïn llatí, matemàtiques o filosofia en aquest barri?"

Ja deia jo que la LOGSE no se la van inventar els pedagòcrates. Ni els Marchesis ni els Colls arriben a tant. La van manllevar d'un submodel nazi pensat per a regions perifèriques no estrictament àries -però tampoc del tot eslaves, és clar-. Aquí això de la raça s'ha canviat per la classe social, i la classificació segons privada o pública. I ja som al capdavall del carrer.

EL FERROCARRIL ESPANYOL I LA JORNADA ESCOLAR CATALANA

És difícil raonar contra l'obstinació. Perquè no contrasta les seves afirmacions amb els fets ni els interpreta a la llum de la raó, sinó d'altres instàncies. Li va passar a Galileu en la seva polèmica amb la física medieval dels escolàstics. Els deia que tots els cossos queien amb la mateixa acceleració, i que si a la Terra no passava així, era per causa de la resistència de l'atmosfera. Els inquisidors li replicaven que provés a llançar simultàniament des d'un terrat una bola de ferro i una ploma de gallina... I com els que manaven eren ells, el van considerar un contumaç i l'obligaren a retractar-se. Però no van poder aturar gaire més l'avenç del coneixement.

Hi ha casos molt pitjors. Com a mínim, els inquisidors creien que el sentit comú estava de la seva part. Al capdavall, una bola de ferro queia més ràpidament que una ploma de gallina. O no? Fanatismes a banda, hi havia condicions per al debat. En canvi, quan l'objecte de controvèrsia ja està abastantment demostrat, la persistència en l'error ens aparta de l'escenari del debat per traslladar-nos al de la farsa. Dos bons exemples d'això serien l'ample de via dels ferrocarrils espanyols i la jornada escolar catalana.

El cas del ferrocarril espanyol i el seu inèdit ample de via n'és un exemple prou il·lustratiu. Quan a tota Europa s'estava construit el ferrocarril amb un determinat ample de via, van aparèixer una sèrie de setciències que van proclamar orgullosament que era massa estret. Els enginyers ferroviaris anglesos i francesos no en sabien tant com els espanyols. Aquí ells ho farien millor, molt millor. A més, amb un tram més ample es podrien utilitzar locomotores més potents que superarien els inevitables pendents de l'accidentada orografia ibèrica, cosa que mai podria fer una locomotora més estreta.

El pintoresquisme de les argumentacions que es van aportar per justificar «científicament» aquesta posició rau en el fet que l'ample de via que critivaven ja estava funcionant sense problemes per tot arreu. I les locomotores més potents també. Sembla però que darrere el ridícul científic hi va haver benefici crematístic. Un personatge força tèrbol i curiós, el duc de Riánsares, marit morganàtic de la reina mare, va fer una fortuna incalculable amb tota aquesta milonga. Sempre n'hi ha que els surt a compte el ridícul dels altres.

I com a mínim pel que fa al ridícul, tot indica que alguna cosa similar està passant a Catalunya amb el tema de la jornada escolar. Catalunya és l'únic lloc d'Europa amb jornada escolar partida a la secundària. Només amb això, i amb els discretíssims resultats que s'obtenen als informes PISA, n'hi hauria d'haver prou. Però des del poder i els seus civaders, la defensa numantina de la singularitat i les «argumentacions» contra la jornada continuada recorden molt la pedanteria prepotent dels enginyers espanyols de l'època pionera del ferrocarril. Igual que ells, han decidit les conclusions abans de contrastar els fets. Uns fets que ja hi ha qui ha contrastat. És com si algun sonat vingués ara a anunciar-nos la fi del món per a l'any 2000... en ple 2012!

Quan s'argumenta alguna cosa contra la jornada intensiva -generalment acostumen més aviat a mirar cap a l'altre costat o a sortir amb evasives- es diu que aquesta mesura aniria contra la conciliació familiar. Alguns podríem pensar que seria precisament al contrari, però no val la pena discutir. Es tracta d'un argument de la mateixa consistència que el de la potència de les locomotores: la jornada continuada està funcionant a tot arreu. I igual que en el cas de l'ample de via espanyol, l'únic lloc on encara es fa jornada partida és Catalunya. Quines coincidències! Ja només falta que algú tradueixi al català allò del ¡que inventen ellos!

Ens hi estem acostant. Vegem si no l'argument amb què es va despenjar fa uns dies una alta autoritat educativa catalana: "no s'aplicarà la jornada continuada encara representi un estalvi, perquè això seria una mesura economicista". Vagi per endavant que dir això des d'un Departament els treballadors del qual hauran vist reduïda en un 30% la seva capacitat adquisitiva en només dos anys a base de retallades salarials, a més dels augments de l'hrari laboral, irradia un menyspreu que voreja l'insult. Però la cosa no s'acaba aquí...

Quan en una coneguda emissora de ràdio se li va preguntar a aquesta mateixa senyora pels resultats del pla pilot de jornada continuada, va respondre que era una mostra molt poc significativa, perquè només es tractava de sis instituts i això no era suficient per establir que la intensiva impliqués una millora en el rendiment acadèmic. I aquesta sí que és mereix el premi babero de oro!

Ens podríem certament preguntar si aquesta mateixa mostra seria per a ella igualment irrellevant en cas contrari: si la cosa no estigués funcionant. Però el que no admetem és que pretengui prendre'ns el pèl amb preteses lliçons d'estadística. Perquè va ser ella mateixa qui ja era encara no fa un any al capdavant del projecte i només va donar permís a sis instituts per a aquest «pla pilot». La pregunta seria si considerava fa un any que una mostra de sis instituts sí que era significativa? O fa un any tampoc ho era? I ho sabia aleshores? Cinisme o beneiteria?

Potser ens haurem de començar a preguntar qui són els ducs de Riánsares de l'ensenyament català? Qui se n'està aprofitant de tanta incompetència? A qui li surt a compte la jornada partida?

Las inquietudes del político

No puedo resistirme a transcribir el chiste que me contaron ayer. Admite varias lecturas, según en que estrato nos situemos. A mí me parece muy bueno.

Un veterano político visita un instituto de secundaria de un barrio "duro" en el que había vivido y estudiado, acompañado por su joven secretario, que a la sazón está empezando una prometedora carrera. El director de la escuela le plantea al político los problemas que tienen: las mesas y las sillas están carcomidas y se caen de viejas; la instalación eléctrica no soporta más de dos ordenadores y un proyector de DVD a la vez; el edificio amenaza ruina; algunos alumnos con pulsiones delictivas amedrantan a sus compañeros, los extorsionan y someten a todo tipo de vejaciones, mientras campan a sus anchas sin que los profesores puedan hacer nada porque estos alumnos están amparados por la ley...

- Entiendo todo lo que usted me plantea- le replica el político -pero la estrecehez presupuestaria me impide responder afirmativamente a sus justas peticiones. En contra, por supuesto, de lo que sería mi deseo. Ya sabe usted los tiempos que nos está tocando vivir... Y lo de los alumnos que alteran la convivencia, tienen el mismo derecho que los otros a ser escolarizados. Son ustedes, los profesores, los que han de saber motivarles debidamente.

Por la tarde, el mismo político, acompañado también de su secretario, visita un centro penitenciario. Allí, el alcaide le hace llegar sus quejas.

- Mire usted, esto cada vez está peor. El presupuesto se nos ha recortado y no hay para hacerles un menú especial a los internos musulmanes Ya sabe usted que tienen supropia dieta y que esto es un patrimonio cultural que hay que preservar. El jaccuzzi está estropeado, no hay canales de pago de televisión y la programación a la que se puede acceder gratis es una porquería. Hace tres meses que la caldera de la piscina climatizada está estropeada y no tenemos presupuesto para repararla. Además, las salas donde se realizan las visitas privadas a los internos son demasiado pequeñas y hay que cambiar el mobiliario...

- No siga - le interrumpe el político - hágame una lista de lo que necesitan y le aseguro que en dos semanas está todo resuelto.

Ya de regreso, el joven secretario, algo desconcertado, le pregunta al político por su actitud.
-Dígame ¿Por qué le dijo al director del instituto que no a todo y al alcaide que sí a todo?

-Verás, verás, todo tiene su razón de ser. Dime una cosa, tus hijos van a la privada y tú al instituto ya no has de volver ¿verdad?

-Sí... así es.

-Pues ESO.

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (III)

II.- EL WESTERN I EL CONTEXT (CONT):

Semblança de George A. Custer (2)

Qui va ser realment George Amstrong Custer? en realitat no hi ha gran cosa que resulti destacable en la seva biografia oficial, més enllà de les matances indiscriminades del que actualment anomenaríem "població civil" índia -nens, dones i vells-, que el situarien avui en dia davant d'un tribunal internacional sota l'acusació de crims contra la humanitat, i la seva posterior derrota i mort a mans dels indis. Custer havia estat l'últim de la seva promoció a West Point, però l'esclat de la guerra civil el mateix any de la seva graduació  -en un país que va passar de tenir un exèrcit de vint-i-cinc mil soldats a mobilitzar-ne quasi dos milions i mig- li va facilitar ascendir  a general de brigada en funcions durant la batalla de Gettysburg. D'aquí que se'l conegui popularment com el general Custer. En realitat, quan va morir a mans dels indis l'any 1876, era tinent-coronel. Malgrat tot, Custer s'ha convertit en una llegenda americana i en el símbol de les guerres contra els indis. Abans que es fes famós a Hollywood, un proto-cinematogràfic William Cody el va inmortalitzar escenificant la seva última batalla en el el circ ambulant Buffalo Bill's wild west show.

I com ha tractat Hollywood a George A. Custer? Doncs bé, segons en quina època hagi estat objecte de tractament cinematogràfic, la figura de Custer adquireix trets força contraposats i excloents. Citarem tres casos, corresponents a tres pel·lícules: la primera, They died with their boots on (Murieron con las botas puestas)1941, dirigida per Michael Curtiz i amb Errol Flyn de protagonista estelar. La segona, Custer in the west (1967), de Robert Siodmac -traduïda aquí com La última aventura-, protagonitzada per Robert Shaw. Finalment, la tercera serà Little big man (1970), d'Arthur Penn, protagonitzada per Dustin Hoffman.

A They died with their boots on Custer és la glòria nacional, l'home d'acció i el militar honest, disciplinat i brillant. El model que es necessitarà per a la guerra que el país es preparava per lliurar. Només és derrotat per la fatalitat pròpia de l'heroi i la maldat, expressada en la perversitat intrínseca d’alguns homes de negocis sense escrúpols a l'hora de fer tractes amb els indis. Són doncs elements aliens a la voluntat de l'heroi les que el porten a la mort i a la derrota. Ell ha complert amb el seu deure. Com a recompensa obté una mort gloriosa que transcendeix de lluny l’amargor de la derrota. És la mort de l'heroi èpic. La seva gran victòria és l’exemple que ha sabut donar enmig d’una nació necessitada de màrtirs i herois que s’ha proposat realitzar el seu destí manifest.

El fet que l'estrena d'aquest film coincidís amb l'imminent entrada dels Estats Units a la segona guerra mundial diu molt de l'esperit que traspua: l’exemple de Custer és el referent dels soldats americans que haurien d'anar a expandir l’imperi per Europa i per Àsia. Primer contra els alemanys i els japonesos; després contra l’enemic comunista. Per cert, ni una sola al.lusió a la condició humana del indis al llarg de tota la pel·lícula. La fatalitat del seu destí quant a indis està escrita per endavant. Sembla que ni tan sols existeixin per si mateixos i que només apareguin per tal que el setè de cavalleria tingui ocasió de demostrar la seva afinada punteria. L’indi, ontològicament parlant, no és; se’l pot matar tranquil.lament i no passa res.

PROVES DE DIAGNÒSTIC 4t d'ESO: TOT DESCOBRINT LA SOPA D'ALL

La consellera Rigau acaba de descobrir la sopa d'all. Ara ja sabem que els alumnes de 4t d'ESO catalans tenen serioses mancances en llengua/llengües i en matemàtiques. La consellera ho va comunicar amb tota solemnitat en roda de premsa el divendres passat. Segons se'ns va fer saber, ha quedat demostrat arran de les proves de diagnòstic que s'han realitzat durant l'últim mes. Qui ho havia de dir! De veritat que no se'ns hauria acudit mai. Això sí, convé aclarar què és el que no se'ns hauria acudit mai.

Que la consellera acabi d'assabentar-se ara d'una cosa que és evident des dels gairebé vint anys que fa que es va començar a aplicar la LOGSE i la comprensivitat als instituts catalans, i sobre la qual tothom que n'està mínimament al cas, n'és perfectament conscient; que l'anunci hagi requerit de tants escarafalls madiàtics... Això, això i no pas altra cosa és el que ens ha sorptès, el que no se'ns hauria acudit mai. Si us plau, no feu tanta comèdia, que se us veu el llautó!

I la solució? Ai las, la solució! més hores de matemàtiques i de llengua/llengües. De canviar la xerrameca pedagocràtica que ha malaguanyat el nostre sistema educatiu, d'això res de res. I d'enviar a picar pedra els responsables polítics i pedagògics d'aquest despropòsit, tampoc, és clar. Potser fins i tot acabarem veient alguns d'aquest piròmans del sistema educatiu  reconvertits en bombers i donant instruccions sobre com apagar els focs que ells mateixos van provocar i escampar... Per a segons què sí que hi ha diners. O temora o mores!

Ja només falta que d'aquí ben poc descobreixin que si hi ha mancances serioses en llengua i en matemàtiques, les repercusions en la resta de matèries estan cantades. I que vingui la consellera o algun dels nombrosos experts que té en nòmina a explicar-nos-ho, i  alhora que ens anunciïn la bona nova de la solució: posar algun nou expert que no sap fer la "o" amb un canuto, al capdavant d'una nova direcció general per a crear comissions sobre com resoldre el tema... És el que té el poder, pot estar descobrint cada dia la sopa d'all. L'únic problema és que ja fa molts segles que està descoberta. No es pot estar fent sempre trampa, al final t'acaben engantxant.

UNA DE "L'OESTE": WESTERN I IDEOLOGIA (II)

II.- EL WESTERN I EL CONTEXT:

                                           Semblança de George A. Custer (1)

El western se situa en una època que comprèn el període d'expansió dels Estats Units cap a l'oest. En un sentit ampli, des del 1800 fins al 1900; en un sentit més restringit, des de la guerra civil 1861-1865 fins a l'última matança d'indis a Wounded Knee l'any 1890. Més enllà del 1890 estaríem en el western crepuscular, en l'enyor d'uns temps d'esperit de frontera que han cedit el pas a l'ordre i a la civilització: ja no queden ni els indis ni els pistolers; les tanques i els filferros amb punxes s'han instal·lat a les planes amb l'arribada massiva dels agricultors i els grangers... un nou món on ja ni els cowboys hi tenen un lloc. La cilivilització ha guanyat la partida i l'esperit de la frontera ha quedat enrrere. D'aquest passat recent només queden personatges inadaptats o nostàlgics, que busquen un últim refugi on redimir-se morint com van viure.

Des dels primers temps del cinema mut, les indústries cinematogràfiques nord-americanes es van dedicar a exaltar un període de la seva pròpia història que al llarg de més de mig segle de producció cinematogràfica, anirà configurant-se en l’imaginari americà com el període dels pioners de la pàtria, els temps de gestació del propi país, i compliran una funció cohesionadora de primera magnitud. En tot cas, però, aquesta funció ideològica no serà sempre la mateixa, sinó que segons el moment i com la societat americana es veiés a si mateixa en cada cas, les pel-lícules del far west transmetrien missatges ideològics diferents. Des de les primeres pel.ícules de cowboys a càrrec de Tom Mix, fins a la dècada dels cinquanta, el paisatge ideològic consisteix a presentar la forja d’una nació; una nació amb un destí manifest. Encara en els temps cinema mut, la primera gran superproducció serà "El naixement d'una nació" (1915), de D.W. Griffith.

En en tota aquesta èpica americana hi apareixen llocs comuns als orígens legendaris fundacionals de gairebé totes les nacions. L’única diferència és la seva proximitat en el temps, una proximitat molesta i alhora insuperable. Només es pot construir el discurs al preu d'inventar el que realment va passar entre el 1840 -primer western en el temps històric: Tambores lejanos (1950)-Raoul Walsh- i el 1895, La puerta del cielo(1981) de Michael Cimino. En el primer cas estaríem en la segona guerra seminola, a Florida; en el segon. en un conflicte social, la guerra de Johnston County. Tampoc la temàtica triada en cada cas és casualitat. La manipulació de la història és el preu obligat per a elaborar una èpica que permeti la construcció en l’imaginari col.lectiu americà d’un projecte comú, d’un destí manifest.

El sacrifici dels herois en els mites fundacionals és un tema tan antic com les primeres narracions mítiques de què tenim notícia. Aquí mirarem de centrar-nos en el tractament de l'heroi segons el discurs ideològic que produeix al llarg de cinquanta anys una evolució dins el propi gènere, una evolució que cal inscriure en el si del context social en el qual el gènere del western s’insereix, un context social històric, i que precisament quant a històric depèn de la seva pròpia historicitat. Estem pensant en el que Max Weber anomenava els centres d’interès. Cada època busca en la història aquella part de si mateixa que d’alguna manera l’intriga i l’inquieta. Cerquem en el passat les inquietuts del present. És en funció de com un temps es veu a si mateix que es buscaran en el passat determinades coses i no unes altres.

Tenim en el gènere del western una figura que ens permet palesar gairebé pàradigmàticament aquesta diferència de perspectiva a l’hora d’abordar un personatge segons de quin moment històric es tracti, la de George Amstrong Custer. Conegut com "el general" Custer, va ser pràcticament l’únic militar americà d’alta graduació que van derrotar i matar indis: va ser a Little Big Horn, l'any 1876. Una batalla intranscendent des del punt de vista militar, però no des de la perspectiva històrica, ja que va ser l’única de certa importància que els pells-roges van guanyar al llarg de més de seixanta anys de genocidi i ocupació gairebé ininterromputs a càrrec dels blancs.