Finlàndia i
Educació
Si
entenguéssim l’educació en termes bursàtils, hauríem de dir que Finlàndia és en
aquests moments un valor a la baixa. En els rànquings PISA manifesta una
tendència descendent des del 2009, i no solament per causa de l’ascens dels
seus «competidors» més directes, sinó, i molt especialment, perquè els seus
resultats són cada cop inferiors als anteriors. En matemàtiques, per exemple, han
baixat en dotze anys de 544 punts a 519, i del lloc número dos, al dotze.
Davant d’aquesta
tendència, el govern finlandès ja fa un temps que està preparant una reforma que
es concretarà a partir del proper curs amb la implantació d’un nou marc
curricular, que aposta per aprofundir
en aquells aspectes innovadors que hom suposa que havien permès l’èxit del
sistema educatiu finlandès. Aquest aprofundiment, a més de contemplar
l’abandonament de l’escriptura manual, incideix en augmentar l’autonomia del
centre en l’aplicació del currículum, i de l’estudiant en la seva formació,
així com la coneguda supressió de les «assignatures» i la seva substitució pel
treball per projectes multidisciplinars etc.. Tot el que, resumint, venen a ser
els postulats GERM[1].
La idea, en
principi, sembla que podria tenir una certa lògica. Si l’èxit finlandès és el
resultat de les innovacions introduïdes en el seu moment en el sistema educatiu,
sembla raonable pensar que, aleshores, el que cal és perseverar en aquestes
innovacions fins a implantar-les plenament. Si Finlàndia baixa, seria perquè
aquestes innovacions només s’havien implantat parcialment i seguien convivint
amb altres aspectes i inèrcies de l’escola tradicional, que ara caldrà eradicar
definitivament. Així doncs, aprofundint en la innovació, s’hauria de garantir
el ressorgiment de l’èxit educatiu finlandès.
Contra
aquesta idea -plenament actual a casa nostra i en la línia de les recents declaracions
de la Consellera Meritxell Ruiz[2]-
s’ha manifestat contundentment Gabriel H. Sahlgren, director d’investigació del
Centre per a la Reforma del Mercat de l’Educació, amb un polèmic informe[3]
que, tot i tractar sobre el model finlandès i el «secret» del seu èxit,
incideix de ple en el debat educatiu en general.
Segons
Sahlgren, és fals que l’èxit del sistema educatiu finlandès estigués fonamentat
en les innovacions introduïdes al voltant de la liberalització educativa, la
introducció de la comprensivitat o l’absència d’exàmens estandarditzats. Ans al
contrari, hauria estat gràcies a la pervivència de pràctiques i inèrcies
educatives tradicionals en el context d’una societat en transformació a les
darreries del segle XX. Així doncs, ens adverteix, si pel que fa a la
recuperació de l’èxit educatiu aprofundim en les pràctiques innovadores -a la
manera del «no vols sopa? dos plats!»-, aleshores anem completament errats.
Una tesi força
interessant, la de Sahlgren. D’entrada, desplaça del sistema educatiu les raons
del seu èxit o fracàs, i les trasllada al context cultural de la societat en què
s’està duent a terme. Amb això, no ens està pas dient que no hi hagi sistemes
educatius bons o dolents, sinó que les raons de l’èxit educatiu rauen més en la
societat i en el seu context cultural i de valors, que no pas en el sistema
educatiu en si mateix.
I ens ho
mostra en l’evolució de la societat finlandesa i els seus sistemes educatius.
Finlàndia era fins als anys setanta del segle XX un país poc industrialitzat i
tradicional, el desenvolupament econòmic del qual començà més tard que el de la
resta de països del seu entorn escandinau. En realitat, les bases de l’èxit
educatiu finlandès a partir de l’any 2000 es trobarien en la pervivència
d’aquestes inèrcies mes o menys «tradicionals».
Les
reformes educatives, segons això, s’haurien incorporat més tard, però en el
context cultural d’uns valors que van perviure en les pràctiques educatives,
aigualint l’efecte real d’aquestes reformes, que a mesura que es van anar
consolidant, van invertir la tendència a l’alça fins arribar a l’actual declivi.
Es partia d’un sistema educatiu molt centralitzat i «clàssic». Segons això, el
clima escolar jerarquitzat hauria perviscut en el sistema educatiu finlandès
fins a una època relativament recent. D’acord amb aquesta tesi, l’èxit educatiu
finlandès s’explicaria a partir de la convivència entre aquesta inèrcia
cultural, les expectatives educatives socials i una etapa de creixement
econòmic amb fortes inversions en educació, i no per l’adscripció a idearis
educatius més o menys innovadors, com ara la supressió dels exàmens.
La paradoxa es trobaria
en el fet que, precisament quan Finlàndia estava obtenint els millors resultats
internacionals en exàmens externs, es van començar a plantejar reformes
educatives que els suprimien. És clar que si ens atenim a l’evolució negativa de
Finlàndia en els rànquings PISA, aleshores la paradoxa es dissol i s’esdevé
evidència. Ja veurem com evoluciona. En qualsevol cas, faríem bé de tenir
present aquí l’actual debat educatiu finlandès. Dels errors dels altres també
es por aprendre, si més no, ja que no aprenem dels propis.
[1] GERM és
l’acrònim de Global Education Reform Movement, que aquí, en termes generals,
serien els moviments de reforma pedagógica.
[2]
Entrevista a “La Vanguardia”, 09-05-2016: “Ja no ‘han de transmetre conceptes i
coneixements”.
[3] Gabriel
Heller Sahlgren: «Real Finnish Lessons: The true story of an educations
superpower». https://www.cps.org.uk/files/reports/original/150410115444-RealFinnishLessonsFULLDRAFTCOVER.pdf